La tardor passada, amb la crisi del coronavirus com a caldo de cultiu, Isabel Díaz Ayuso i Ximo Puig van posar sobre la taula missatges contraposats sobre la idea d’Espanya. La presidenta madrilenya va reivindicar el fet diferencial i un tracte també diferenciat: «Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya? Tothom utilitza Madrid, tothom hi passa. Tractar Madrid com la resta de comunitats és molt injust». El president de la Generalitat valenciana, per la seva banda, va reclamar una profunda reforma territorial per a poder corregir asimetries i superar l’efecte capitalitat que ha convertit Madrid en un generador de diferències: «Un procés invisible amb un dúmping fiscal injust».

El convidat de pedra va ser aleshores el Govern de Catalunya, empantanegat en picabaralles domèstiques. Val a dir que el president valencià ha pres el relleu de Pasqual Maragall, el pioner en el debat sobre el model d’Espanya. Abans d’arribar a la presidència de la Generalitat, Maragall va publicar dos articles a El País que són profètics: «Madrid se va» (23 de febrer del 2001) i «Madrid se ha ido» (7 de juliol de 2003). En el primer text escrivia: «Es té des de la perifèria la sensació que Madrid se’n va d’Espanya. Que juga una altra lliga, la lliga mundial de ciutats. Que ja no li interessem. Que Espanya, per a Madrid, és ara només el lloc on anar a buscar petites i mitjanes empreses en venda per a millorar posicions, sector per sector, abans de fer el salt a l’altre costat de l’Atlàntic». Era el període en què José María Aznar gaudia de majoria absoluta.

Maragall, dos anys després, constatava que Madrid se n’havia anat: «El magnífic paisatge pintat per la Constitució, una Espanya plural, amb idiomes, pobles i nacionalitats unides en un projecte comú, s’anava difuminant per a permetre l’aparició de l’autèntica, immarcescible i incombustible pintura de fons, la de l’Espanya radial, díscola, difícil i necessitada d’una mà ferma al centre per a dominar els seus dimonis; si bé ara una mà tant econòmica com política, tan liberal com abans dictatorial». Maragall feia un advertiment final: «Jo confio que la societat civil madrilenya reaccioni i es plantegi seriosament quin ha de ser el paper d’aquesta comunitat en la política espanyola; i per a començar, com s’ha de regenerar políticament Madrid. Quatre anys més de deriva com la dels dos últims i Espanya perdria el nord. I mai tan ben dit.»

I, efectivament, així ha acabat succeint. Isabel Díaz Ayuso és l’hereva d’aquell model que va naufragar amb la crisi del 2008. «Ni la societat era únicament un gran mercat, ni la resposta a l’estatisme eren les privatitzacions d’uns serveis públics que ara ens han salvat la vida», es va encarregar de constatar Ximo Puig el setembre passat. Sí, i hem perdut el nord: des del 2012, amb l’inici del procés sobiranista, la Generalitat de Catalunya dels presidents Mas, Puigdemont i Torra va anar fent el pas del catalanisme a l’independentisme, amb la renúncia a continuar defensant una altra idea d’Espanya. El Govern de Catalunya ha acabat dient «Adéu Espanya», un clam que Joan Maragall va fer el 1898 amb voluntat reactiva: «Espanya, Espanya, retorna en tu, / arrenca el plor de mare!»

Mentrestant, a la Comunitat de Madrid, la presidenta Díaz Ayuso ha descobert, com escriu Jordi Mercader en el dossier, allò que els nacionalistes catalans van intuir des de bon començament: l’eficàcia del govern autonòmic com a instrument partidista de contrapoder en un exercici permanent de deslleialtat institucional. És una mena de contraprocés: la Comunitat de Madrid vol ser la palanca del PP per a reunificar la dreta i defensar la unitat d’Espanya, pretesament amenaçada de fractura per un govern de socialistes i comunistes, aliat dels nacionalistes perifèrics i els secessionistes. La presidenta Díaz Ayuso, hereva del projecte aznarista, es proposa fagocitar Cs i, si no ho aconsegueix també amb Vox, normalitzar la col·laboració amb l’extrema dreta.

Es tracta del missatge que va sintetitzar en anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades —«Socialismo o libertad»— i que després, amb la decisió de Pablo Iglesias de lliurar la batalla de Madrid, va completar: «Comunismo o libertad». Les derivades de l’aposta, amarada de trumpisme, són múltiples. En clau política, un projecte de democràcia autoritària, compensat amb un campi qui pugui social: el negacionisme i el laxisme daurant l’alarma sanitària per la covid-19. En el camp econòmic, la posada al dia del model neoliberal del president Aznar, dopat per les rendes creades per la capitalitat, les economies d’aglomeració i la baixa fiscalitat que, com escriu Ernest Reig en el dossier, exerceixen un poderós efecte de succió. I, en el pla autonòmic, convertir Madrid en factor de desestabilització de l’Espanya de les autonomies instrumentalitzant transitòriament l’autonomia per a després procedir a una recentralització.

Per tot plegat, el model de neonacionalisme espanyol d’Isabel Díaz Ayuso, tenyit de liberalisme econòmic i de retòrica trumpista, és l’actualització —corregida i augmentada— del projecte que va posar en marxa José María Aznar. La resposta que cal donar-hi ha de ser clara i rotunda: populisme o llibertat. Sí, l’aposta populista de la presidenta de Madrid augmenta les fractures territorials, frena l’Espanya federal, incrementa les desigualtats socials, normalitza el discurs de l’extrema dreta i s’allunya del marc europeu de referència.