Una potent sacsejada està fent trontollar els dèbils fonaments de l’arquitectura regional a Espanya: la destacadíssima expansió econòmica que viu Madrid impulsa l’economia espanyola i alhora drena recursos que pertorben fràgils equilibris territorials. L’actual Comunitat Autònoma de Madrid ha vist augmentar el seu pes en el producte interior brut (PIB) espanyol des de l’11,3 % l’any 1955 a gairebé el 20 % en l’actualitat, i ha mostrat també una major resiliència davant les crisis. Així, entre 2007 i 2013, el PIB de Madrid va minvar anualment de l’ordre de 0,5 punts, mentre que per a l’economia espanyola en el seu conjunt la davallada va ser de més del doble en intensitat. I a hores d’ara el nivell de renda mitjà dels madrilenys supera en un 37 % la mitjana espanyola.

No és solament un canvi de dimensió econòmica i demogràfica del gran pol interior peninsular, també s’han produït transformacions notables en l’estructura econòmica de la gran àrea metropolitana madrilenya i de les seves zones adjacents. Es manté la forta especialització tradicional en el sector terciari, que en l’actualitat suposa el 85 % de l’ocupació, però Madrid ja no és només la ciutat de funcionaris, petits comerciants i aristocràcia andalusa que descrivia Josep Pla a les cròniques en què narrava l’arribada a la capital del Regne de la II República.

La imatge de la societat madrilenya és ara ben diferent. L’ocupació en l’administració pública continua sent molt important, però els serveis madrilenys mostren una elevada especialització en sectors com la informació i comunicacions, les finances i les assegurances, l’educació, les arts, i un bon nombre d’activitats professionals i científiques, a les quals se sumen els estats majors de grans empreses que despleguen els seus centres productius no solament dins la regió sinó a la resta de l’Estat.

L’àrea metropolitana de Madrid reuneix per si sola el 28 % del total de directors i gerents que treballen a les 73 principals àrees urbanes espanyoles. En paral·lel a aquesta transformació i modernització ha crescut la qualificació educativa, ja que mentre el 1980 només 13 de cada 100 persones ocupades a la regió comptaven amb educació universitària, el 2019 eren ja 41 de cada 100, deu punts per sobre de la mitjana del país.

Els economistes anomenen «economies d’aglomeració» els avantatges de què gaudeixen les grans urbs i les seves zones d’influència immediata per obtenir guanys de productivitat que després es tradueixen en millors salaris i en un creixement econòmic sostingut. En aquest concepte hi convergeixen el dinamisme i la profunditat del mercat local de treball, la facilitat per a la creació i transmissió de nous coneixements i avenços tecnològics, i la presència d’economies d’escala, tant en l’àmbit empresarial com de cara a l’aprofitament de grans infraestructures públiques. Però és legítim plantejar-se almenys dos interrogants en relació a l’èxit palpable d’aquestes àrees situades al cim de la jerarquia urbana. El primer té a veure amb les causes que desencadenen el creixement acumulatiu d’una gran aglomeració en concret. El segon es refereix necessàriament als seus efectes sobre la resta del territori, i especialment sobre les regions properes.

Actuació centralitzada i centralitzadora

Amb relació a la primera d’aquestes dues qüestions fóra ingenu desconèixer la importància de la capitalitat de l’Estat espanyol, i d’un conjunt de decisions polítiques que han contribuït a fer d’una ciutat amb una ubicació molt favorable –el centre geogràfic de la península Ibèrica– no només la seu de les instàncies més elevades de l’Administració, sinó un lloc capaç d’atreure de manera continuada inversions públiques i privades i població immigrada. L’Estat espanyol ha tingut històricament formes d’actuació centralitzades i centralitzadores, i de forma menys aparent algunes d’aquestes romanen vigents, per inèrcia o per voluntat explícita, un cop arribada la democràcia parlamentària i establertes les comunitats autònomes.

PUBLICITAT

Una ocasió en què un excés involuntari de transparència va deixar veure amb claredat uns designis clarament centralitzadors va ser quan l’aleshores ministre de Foment del Partit Popular, Arias-Salgado, va explicar que «el primer objectiu subjacent amb una estratègia d’infraestructures» passava per «posar en marxa una sèrie d’inversions que tinguin en compte el que podríem anomenar els 200 quilòmetres a la rodona de Madrid, i la connexió de certes regions d’Espanya amb el centre peninsular» per tal de corregir el que, a parer seu, era un desequilibri a favor de l’àrea mediterrània (El País, 22-2-1998).

Realment no es tracta només d’una xarxa de comunicacions que, des dels Camins Reials del segle XVIII a la xarxa de l’AVE en el XXI, s’ha establert amb un caràcter radial molt conscient, ni tan sols del sobredimensionament de l’aparell burocràtic central, que persisteix en àrees on les competències es troben ja bàsicament en mans de les institucions de les comunitats autònomes. També compta com a element d’agudització dels desequilibris regionals la voluntat de seguir ubicant a Madrid la seu central d’un bon nombre d’agències i institucions públiques que perfectament podrien estar localitzades en altres ciutats d’Espanya, des de l’Institut Nacional d’Investigació i Tecnologia Agrària i Alimentària al Consell Superior d’Investigacions Científiques, i des de l’ens gestor dels ferrocarrils (ADIF) a la Universitat Nacional d’Educació a Distància, el BOE, la Fàbrica de la Moneda, o el Banc d’Espanya. La llista és molt llarga, i contrasta amb l’opció a favor de la descentralització d’ens públics per part d’altres Estats europeus, com ara Alemanya.

És de gran importància en la concentració d’empreses en l’àrea madrilenya el pes de la contractació pública d’organismes situats a Madrid.

D’importància particular pel que suposa per a la concentració d’empreses privades en l’àrea madrilenya és el pes de les decisions relatives a contractació pública que es prenen des d’organismes públics situats a Madrid. No és fàcil ignorar què representa en aquests casos la proximitat física, la xarxa de relacions personals, la facilitat en l’accés a la informació, si es vol entendre l’avantatge de què disposen per als seus negocis les empreses situades en aquesta comunitat autònoma. El 72 % de les licitacions documentades a la Plataforma de Contractes del Sector Públic estatal correspon a òrgans de contractació ubicats a la Comunitat de Madrid, i aquests contractes suposen el 87 % de l’import total adjudicat.

Als aspectes ja esmentats, cal afegir-hi una política fiscal del Govern autonòmic madrileny que estableix uns tipus impositius comparativament baixos en la tarifa autonòmica de l’IRPF i que bonifica fortament els impostos de patrimoni i de successions i donacions. Hom consolida així un ecosistema fiscal que beneficia especialment els contribuents de més renda i patrimoni, als quals ofereix un nivell de serveis públics comparativament baix, si es compara amb altres comunitats autònomes de renda mitjana també elevada com el País Basc o Navarra, però que amb molta probabilitat no entra en conflicte amb les demandes de serveis d’aquests contribuents benestants que en gran mesura s’adrecen al sector privat.

Per això el 63 % dels nous contribuents que canvien anualment de residència fiscal a Espanya –en termes nets, és a dir entrades menys sortides– correspon a Madrid. Ara bé, aquest exercici de l’autonomia fiscal no està a l’abast d’altres governs regionals, encara que compartissin els plantejaments subjacents, ja que no disposen de la palanca de desenvolupament econòmic que suposa la capitalitat del Regne.

Atracció de recursos humans

Aquesta combinació de rendes creades per la capitalitat, economies d’aglomeració i baixa fiscalitat autonòmica exerceix un poderós efecte de succió, especialment sobre les regions que envolten el centre de la Península i sobre Andalusia, i per això l’anomenada «Espanya buidada» no es pot entendre sense el paper que hi juga l’economia madrilenya. Un dels aspectes més notables és la seva capacitat d’atracció de recursos humans. Es tracta en particular de recursos humans ben qualificats: estudiants universitaris provinents d’altres regions que es graduen a Madrid i hi romanen després, titulats que es veuen atrets a la capital a conseqüència de les oportunitats laborals i remuneracions elevades que el seu teixit econòmic ofereix, i cada vegada més també treballadors que commuten diàriament des de províncies com Guadalajara i Toledo.

El 63 % dels nous contribuents nets que canvien anualment de residència fiscal a Espanya correspon a Madrid.

Dels estudiants de graus universitaris matriculats a les universitats de Madrid el 26 % figuren com a residents a Castella-La Manxa, el 13,8 % a Andalusia i el 13,1 % a Castella i Lleó, i el 47 % dels que cursen un màster en les institucions madrilenyes d’ensenyament superior són en aquest moment residents en altres comunitats autònomes.

Madrid és la regió que compta amb un percentatge més elevat de persones ocupades que han nascut en una altra comunitat autònoma, i alhora registra el percentatge més alt dins d’aquest col·lectiu que compta amb estudis universitaris, un 52 %. En el cas del País Basc i de Catalunya aquest percentatge està al voltant del 27 %, fet que dóna una idea, encara que sigui imperfecta, del tipus de flux laboral que preferentment atreu Madrid. En clar contrast, el flux majoritari d’entrada a la Comunitat Valenciana o a Catalunya el formen persones que no ultrapassen el nivell educatiu propi de l’ensenyament obligatori.

Dinamisme demogràfic i econòmic

L’anàlisi que en un altre lloc hem pogut desenvolupar amb més amplitud (F. Pérez i E. Reig, dir., Madrid: Capitalidad, Economía del Conocimiento y Competencia Fiscal, 2020) certifica l’intens dinamisme demogràfic i econòmic del Madrid del segle XXI, i el paper motor que hi juga l’activitat econòmica privada. Però també aclareix que aquesta dinàmica s’ha beneficiat d’un importantíssim suport des del sector públic, central i autonòmic, i que aquest suport ha reforçat la divergència entre Madrid i bona part de la resta del territori espanyol, accelerant la polarització entre regions riques i pobres de les últimes dècades.

El 47 % dels estudiants que cursen un màster en les institucions madrilenyes d’ensenyament superior són residents en altres comunitats autònomes.

Aquest suport públic ha creat un biaix favorable a les empreses espanyoles o estrangeres que s’han establert dins d’un territori molt beneficiat en termes d’accessibilitat en les comunicacions, i de proximitat als centres de poder i als organismes que decideixen la major part de la contractació pública amb empreses privades. El dinamisme en renda i riquesa de l’aglomeració madrilenya ha generat també una expansió de les bases tributàries accessibles al govern regional que ha facilitat polítiques de competència fiscal a la baixa davant d’altres regions.

La tendència a la concentració a Madrid de personal administratiu, inversions públiques i entitats oficials no és un fet ineluctable. Es pot corregir a favor d’una distribució territorial més equilibrada, però això no s’esdevindrà espontàniament. Requerirà una àmplia concertació de voluntats polítiques de caràcter transversal, tant geogràficament com ideològica, que és difícil encara que no impossible.