Una potent sacsejada està fent trontollar els dèbils fonaments de l’arquitectura regional a Espanya: la destacadíssima expansió econòmica que viu Madrid impulsa l’economia espanyola i alhora drena recursos que pertorben fràgils equilibris territorials. L’actual Comunitat Autònoma de Madrid ha vist augmentar el seu pes en el producte interior brut (PIB) espanyol des de l’11,3 % l’any 1955 a gairebé el 20 % en l’actualitat, i ha mostrat també una major resiliència davant les crisis. Així, entre 2007 i 2013, el PIB de Madrid va minvar anualment de l’ordre de 0,5 punts, mentre que per a l’economia espanyola en el seu conjunt la davallada va ser de més del doble en intensitat. I a hores d’ara el nivell de renda mitjà dels madrilenys supera en un 37 % la mitjana espanyola.

No és solament un canvi de dimensió econòmica i demogràfica del gran pol interior peninsular, també s’han produït transformacions notables en l’estructura econòmica de la gran àrea metropolitana madrilenya i de les seves zones adjacents. Es manté la forta especialització tradicional en el sector terciari, que en l’actualitat suposa el 85 % de l’ocupació, però Madrid ja no és només la ciutat de funcionaris, petits comerciants i aristocràcia andalusa que descrivia Josep Pla a les cròniques en què narrava l’arribada a la capital del Regne de la II República.

La imatge de la societat madrilenya és ara ben diferent. L’ocupació en l’administració pública continua sent molt important, però els serveis madrilenys mostren una elevada especialització en sectors com la informació i comunicacions, les finances i les assegurances, l’educació, les arts, i un bon nombre d’activitats professionals i científiques, a les quals se sumen els estats majors de grans empreses que despleguen els seus centres productius no solament dins la regió sinó a la resta de l’Estat.

L’àrea metropolitana de Madrid reuneix per si sola el 28 % del total de directors i gerents que treballen a les 73 principals àrees urbanes espanyoles. En paral·lel a aquesta transformació i modernització ha crescut la qualificació educativa, ja que mentre el 1980 només 13 de cada 100 persones ocupades a la regió comptaven amb educació universitària, el 2019 eren ja 41 de cada 100, deu punts per sobre de la mitjana del país.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Els economistes anomenen «economies d’aglomeració» els avantatges de què gaudeixen les grans urbs i les seves zones d’influència immediata per obtenir guanys de productivitat que després es tradueixen en millors salaris i en un creixement econòmic sostingut. En aquest concepte hi convergeixen el dinamisme i la profunditat del mercat local de treball, la facilitat per a la creació i transmissió de nous coneixements i avenços tecnològics, i la presència d’economies d’escala, tant en l’àmbit empresarial com de cara a l’aprofitament de grans infraestructures públiques. Però és legítim plantejar-se almenys dos interrogants en relació a l’èxit palpable d’aquestes àrees situades al cim de la jerarquia urbana. El primer té a veure amb les causes que desencadenen el creixement acumulatiu d’una gran aglomeració en concret. El segon es refereix necessàriament als seus efectes sobre la resta del territori, i especialment sobre les regions properes.

 

Actuació centralitzada i centralitzadora

Amb relació a la primera d’aquestes dues qüestions fóra ingenu desconèixer la importància de la capitalitat de l’Estat espanyol, i d’un conjunt de decisions polítiques que han contribuït a fer d’una ciutat amb una ubicació molt favorable –el centre geogràfic de la península Ibèrica– no només la seu de les instàncies més elevades de l’Administració, sinó un lloc capaç d’atreure de manera continuada inversions públiques i privades i població immigrada. L’Estat espanyol ha tingut històricament formes d’actuació centralitzades i centralitzadores, i de forma menys aparent algunes d’aquestes romanen vigents, per inèrcia o per voluntat explícita, un cop arribada la democràcia parlamentària i establertes les comunitats autònomes.

Una ocasió en què un excés involuntari de transparència va deixar veure amb claredat uns designis clarament centralitzadors va ser quan l’aleshores ministre de Foment del Partit Popular, Arias-Salgado, va explicar que «el primer objectiu subjacent amb una estratègia d’infraestructures» passava per «posar en marxa una sèrie d’inversions que tinguin en compte el que podríem anomenar els 200 quilòmetres a la rodona de Madrid, i la connexió de certes regions d’Espanya amb el centre peninsular» per tal de corregir el que, a parer seu, era un desequilibri a favor de l’àrea mediterrània (El País, 22-2-1998).

Realment no es tracta només d’una xarxa de comunicacions que, des dels Camins Reials del segle XVIII a la xarxa de l’AVE en el XXI, s’ha establert amb un caràcter radial molt conscient, ni tan sols del sobredimensionament de l’aparell burocràtic central, que persisteix en àrees on les competències es troben ja bàsicament en mans de les institucions de les comunitats autònomes. També compta com a element d’agudització dels desequilibris regionals la voluntat de seguir ubicant a