El dietarisme entès segons la manera que Valentí Puig (Palma, 1949) el practica des del seu primer llibre, Bosc endins (1982), és un gènere literari despreocupat de les formes, procliu a ensenyorir-se de totes les llibertats, com si res no fos aliè als seus interessos, els pensaments i els somnis, la ficció, els comentaris de l’autor sobre si mateix mentre intensifica l’espessor del seu imaginari, els esdeveniments importants o insignificants de la pluralitat del món, els accidents mínims de cada dia i els cataclismes majúsculs de la història: a l’altra banda de l’acumulació ingent de dates i dades, Valentí Puig demostra que un dietari s’escriu per testimoniar una època, per recobrar la salut i combatre l’ansietat, per conjurar els fantasmes personals, per evitar que el pas del temps sigui una variable del caos, per mantenir a punt i ben entrenada la vocació i el goig d’escriure, ben lluny dels desesperants calendaris de notes on tan sols es fa constar monòtonament l’etern retorn dels dies i el tedi dels fets. 

A Casa dividida, el dietari de l’any 2022, Valentí Puig inspecciona l’horror i les malalties que afecten l’organisme o l’ànima del món, s’examina ell mateix sota el microscopi de la seva pròpia prosa i el du a efectuar un implacable examen de consciència –sense oblidar, però, la cortesia d’entelar una mica la superfície del mirall perquè no se sàpiga ben bé com és–, i escriure una frase pot convertir-se-li en un alleugeriment que el porta, com una conseqüència natural o lògica, a retre culte a les admirables i voluptuoses estranyeses que la gràcia d’estar viu comporta: és la necessitat de precisar amb una notable intensitat la transcendència. 

Potser tot aquest repertori dispar de funcions pot reduir-se a l’eficaç fórmula arcaica que recomanava conèixer-se a si mateix, tot i que no seria desconcertant creure que Valentí Puig també escriu els seus dietaris per saber en què s’està transformant en el moment d’escriure’l, quina deu ser la direcció imprevisible cap on l’encaminaran els canvis d’humor, les opinions, els dubtes i les certeses que li van generant els benestars, les anèmies, els moments crítics i les catàstrofes de la realitat. «Quan dic alguna cosa, perd de seguida i definitivament la seva importància; quan l’escric, també la perd sempre, però a vegades n’adquireix una de nova», va anotar Kafka en el seu dietari.