El dietarisme entès segons la manera que Valentí Puig (Palma, 1949) el practica des del seu primer llibre, Bosc endins (1982), és un gènere literari despreocupat de les formes, procliu a ensenyorir-se de totes les llibertats, com si res no fos aliè als seus interessos, els pensaments i els somnis, la ficció, els comentaris de l’autor sobre si mateix mentre intensifica l’espessor del seu imaginari, els esdeveniments importants o insignificants de la pluralitat del món, els accidents mínims de cada dia i els cataclismes majúsculs de la història: a l’altra banda de l’acumulació ingent de dates i dades, Valentí Puig demostra que un dietari s’escriu per testimoniar una època, per recobrar la salut i combatre l’ansietat, per conjurar els fantasmes personals, per evitar que el pas del temps sigui una variable del caos, per mantenir a punt i ben entrenada la vocació i el goig d’escriure, ben lluny dels desesperants calendaris de notes on tan sols es fa constar monòtonament l’etern retorn dels dies i el tedi dels fets. 

A Casa dividida, el dietari de l’any 2022, Valentí Puig inspecciona l’horror i les malalties que afecten l’organisme o l’ànima del món, s’examina ell mateix sota el microscopi de la seva pròpia prosa i el du a efectuar un implacable examen de consciència –sense oblidar, però, la cortesia d’entelar una mica la superfície del mirall perquè no se sàpiga ben bé com és–, i escriure una frase pot convertir-se-li en un alleugeriment que el porta, com una conseqüència natural o lògica, a retre culte a les admirables i voluptuoses estranyeses que la gràcia d’estar viu comporta: és la necessitat de precisar amb una notable intensitat la transcendència. 

Potser tot aquest repertori dispar de funcions pot reduir-se a l’eficaç fórmula arcaica que recomanava conèixer-se a si mateix, tot i que no seria desconcertant creure que Valentí Puig també escriu els seus dietaris per saber en què s’està transformant en el moment d’escriure’l, quina deu ser la direcció imprevisible cap on l’encaminaran els canvis d’humor, les opinions, els dubtes i les certeses que li van generant els benestars, les anèmies, els moments crítics i les catàstrofes de la realitat. «Quan dic alguna cosa, perd de seguida i definitivament la seva importància; quan l’escric, també la perd sempre, però a vegades n’adquireix una de nova», va anotar Kafka en el seu dietari. 

Un any ‘trans’ 

«Els ídols de 2021 s’esvaneixen entre ombres tot just quan ha començat 2022. És l’inici d’un any trans, un any previsiblement intranquil, perfilat al mapa impúdic del segle XXI pel rastre de la covid i geopolíticament fracturat per Ucraïna. A l’espera de nous impostors i dèspotes, entrem al nou any amb la consciència desmoblada, entre un eixam d’àngels del mal, escindits en una societat emocional que cada vegada genera sentiments més mediocres i més supersticions. Qualque feix de llum ens permetrà viure instants serens, lleials al desig de veritat, mentre desfilen artífexs robòtics i tot de cismes morals ennuvolen la meitat del món», escriu Valentí Puig a la primera entrada del mes de gener. Acabava d’ingressar d’urgències a l’Hospital de Vic després de diagnosticar-li una pancreatitis aguda, i constatava l’enuig de no poder celebrar la nit de Cap d’Any de la manera acostumada, fent dotze glops de whisky de malta, com si l’autor proposés des del primer instant una meditació sobre la virtut de la paciència, que sempre guarda una relació directa amb el triomf de l’abstracció mental i amb el poder de la intel·ligència per damunt de l’instint. 

«A l’espera de nous impostors i dèspotes, entrem al nou any amb la consciència desmoblada, entre un eixam d’àngels del mal.»

Són dues condicions que el lector de Casa dividida localitza arreu, ja sigui en la serena exposició de la tragèdia interminable de la guerra o la victòria electoral de Giorgia Meloni, en les desgràcies civils i morals ocasionades pels despropòsits nacionalistes –«El procés independentista mai va tenir elits, únicament tribus»–, en la sàvia humanitat rivetejada de malícia amb què mira la perniciosa mediocritat dels polítics en actiu: «La vicepresidenta Yolanda Díaz, estilista de l’empatia política, de vegades fins i tot sembla que, fent hores extres en el bingo, s’ha convertit en la venedora de cartrons més popular de les nits». 

Per a Valentí Puig, 2022 ha estat «un any per a somnàmbuls que s’apunyalen i es traeixen entre si, perduts pels terrats del món.»

També es pot trobar quan Valentí Puig ausculta la presència dels tipus infames que vaguen impunement en els marges de la cultura –«L’artista fracassat és un protagonista especial de la moral del ressentiment i la practica tant en la revolució com en la reacció»–, o quan observa el costat amable de les incidències quotidianes i, en arruixar el més vell i panxut de tots els gats que acampen al seu jardí «com si fossin a la seva casa de sempre», adormit a l’estoreta de l’entrada, «se’n va amb una parsimònia flagrant, com un cortesà que és foragitat pel monarca però sap que és imprescindible i si no escriurà unes memòries molt cruels»: de sobte, gràcies a la força de l’escriptura, un simple gat assoleix la dignitat del duc de Saint-Simon. O quan contempla, en fi, la vida com un cicle perpetu de continuïtat i canvi –quina exultació les seves descripcions dels paisatges, com si fossin el retrat d’una galeria de l’ànima–, i que ofereixen al lector el privilegi de llegir fragments de tanta energia verbal com aquest: «De nit m’arriba una remor que s’assembla a una música taciturna, molt lluny, com d’una vella i sàvia tribu que acomiada els seus morts o com un lament simfònic que prové de la volta celeste invocant l’harmonia perduda», un passatge breu que esdevé triomfalment una pura delícia, com si fos una finestra oberta davant del misteri o un pont que comuniqués claredats tan intenses com les que travessen els poemes més memorables. 

Valentí Puig Casa dividida Barcelona: Proa, 2023. 373 pàg.

Pròdig en pietat 

Potser sí que el temps i la història de l’any 2022 va anar massa plena de flaqueses i rotunditats, d’emocionalisme i crueltat, de mal gust ostentós, d’absurd i desmesura, de covardia i cinisme, «un any per a somnàmbuls que s’apunyalen i es traeixen entre si, perduts pels terrats del món»; el lector de Casa dividida, però, gràcies al tour de force de perspectiva, densitat i immersió que realitza Valentí Puig, duent a la pràctica el que Scott Fitzgerald deia sobre la bona escriptura, que és com nedar sota l’aigua contenint la respiració –o executant al peu de la lletra a cada entrada el que ell mateix reclama als articles, «que tinguin la perfecció d’una clau anglesa»–, surt del llibre convençut que no li importaria gens que el pròxim any fos igual de fèrtil per comprendre fins a quins extrems arriba la complexitat de la naturalesa humana, amb totes les seves virtuts i les seves perversions. Per això, és clar, convindria rebre un altre regal de la magnitud de Casa dividida i un escriptor tan generós –pròdig en pietat, melancolia i pau– com Valentí Puig.