La victòria del llibertari d’extrema dreta Javier Milei, amb un sorprenent 55 % dels vots, va constituir un fort sisme polític en un país on un outsider no havia arribat mai a la presidència de la República. Aquest excèntric economista liberal-llibertari va passar en només dos anys dels estudis de televisió a la Casa Rosada predicant, en solitari, un discurs anarcocapitalista al qual després va sumar posicions polítiques antiprogressistes preses de l’alt-right global. El balotatge del 19 de novembre va ser un autèntic motí electoral, com ja els hem vist en altres països occidentals, on una dreta radical aconsegueix canalitzar el malestar social.

El candidat llibertari, que té com a referència Donald Trump i Jair Bolsonaro, va trencar els límits socioeconòmics del vot a la dreta i es va expandir a les capes baixes, però també va alterar fortament la geografia electoral del país: si l’oposició de centredreta era forta al «centre» agroindustrial del país, cosa que li permetia contraposar la imatge del país «productiu» a la del país «assistit», Milei va guanyar a 21 de les 24 províncies, incloses les del nord i les del sud. Va arrasar a Córdoba, la segona província més poblada, amb gairebé el 75 % dels vots, però també va guanyar a Jujuy i Salta, a la frontera amb Bolívia, amb el 59 %, i a la patagona Santa Cruz, la regió de Néstor i Cristina Kirchner, amb percentatges semblants.

La campanya de Milei –en què va esgrimir una motoserra perquè quedés clar que es proposava empetitir radicalment l’Estat– va tenir com a eixos la crítica virulenta a la «casta» política –amb un llenguatge groller–, la proposta de dolarització de l’economia, un discurs decadentista: «l’Argentina, potència del segle XIX, va començar la seva decadència després de l’aplicació de polítiques socialistes des dels anys trenta», i la promesa de tornar a un mític passat daurat. Tot plegat condimentat amb un estil rocker que va posar al centre de la campanya la consigna cantada durant la crisi del 2001: «que se’n vagin tots, que no en quedi ni un de sol». Però si el 2001, aquesta consigna s’associava al progressisme, ara s’associava a una dreta tenyida de trumpisme.

Economista força convencional fins al 2013, encara que amb un estil personal excèntric, Milei va tenir una mena de revelació aquell any, després de llegir un article del llibertari nord-americà Murray Rothbard. Va ser un gir radical a la seva vida, i a partir d’aleshores va començar a predicar la bona nova: una versió radical de l’escola austríaca d’economia, l’anarcocapitalisme. Com un Quixot, Milei va començar a aparèixer a la televisió, amb els cabells esvalotats, on atacava el keynesianisme i el «col·lectivisme» d’una manera desconeguda a l’Argentina. «La teoria general, el llibre clàssic de John M. Keynes, no s’hauria de dir teoria general, sinó escombraries generals; la justícia social és una monstruositat; Keynes era un fill de puta al servei dels polítics chorros [lladres]», arengava llavors el messies encara sense deixebles. Els periodistes van començar a notar que amb Milei al plató el rating pujava, i la seva presència es va anar fent més assídua en diferents talk shows, fins i tot els d’interès general, allunyats de la política, en els quals podia parlar de Friedrich Hayek i de sexe tàntric.

En paral·lel, extractes de les seves intervencions es van transformar en vídeos de YouTube, i aquesta ideologia llibertària desconeguda a l’Argentina va començar a atraure joves postadolescents que van començar a llegir els teòrics nord-americans, a buscar conferències a internet i a utilitzar nous símbols, com ara la bandera de Gadsden, creada el 1775 i transformada en símbol de la dreta llibertària nord-americana. Alguns d’aquests joves hi sumarien després la seva simpatia per Donald Trump i la seva MAGA, és a dir, make america great again, que es podia adaptar fàcilment a make Argentina great again [tornem a fer gran l’Argentina].

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Un encantador d’adolescents

Conscient de la seva creixent popularitat, encara poc estesa, l’economista va posar en marxa una obra de teatre –El consultorio de Milei–, i el teatre s’omplia una vegada i una altra. Va començar a fer classes d’economia austríaca, megàfon a la mà, en parcs i places de la ciutat, i molts joves acudien a escoltar que l’Estat és el mal absolut i que evadir impostos, una rèmora de l’esclavitud, hauria de ser un dret humà… Fins i tot es va disfressar de superheroi i, assessorat per la cosplayer i ara diputada Lilia Lemoine, Milei va aparèixer en un festival d’otakus, celebrat a Buenos Aires, caracteritzat de general AnCap (acrònim d’anarcocapitalista) i va declarar que arribava de Liberland –la república imaginària en un tros de terra de ningú entre Croàcia i Sèrbia– amb la missió de cagar a patadas en el culo a los colectivistas hijos de puta. Aleshores, gairebé ningú no apostava pel futur polític d’aquest economista «de pentinat estrany», com el va definir llavors el diari Clarín, vist per gran part del progressisme com un encantador d’adolescents incels (cèlibes involuntaris, en anglès) o virgos (sexualment verges).

Milei també deixa veure que les extremes dretes tenen dificultats per assolir les majories sense part de les dretes tradicionals.

Era l’època de la «batalla cultural» antisocialista, en paraules de Milei; la batalla electoral vindria més tard, el 2021, quan va decidir presentar-se com a candidat a diputat a la ciutat de Buenos Aires a les eleccions de mitjà termini. El resultat marcaria el primer gran salt endavant de Milei: la seva candidatura pel moviment acabat de crear i molt desorganitzat La Libertad Avanza (LLA) va obtenir un inesperat 17 % dels vots. I encara més inesperat, aquest percentatge es mostrava homogeni a tots els barris de la ciutat, des dels més rics fins als més pobres, amb una lleu millora a les zones de classes mitjanes baixes.

Milei va posar a prova en aquesta campanya, en gran mesura conduïda per joves youtubers i tiktokers, la seva estratègia discursiva. Els seus atacs a la «casta» li van permetre identificar un enemic, «els polítics empobridors», i el seu discurs antiestat capturava el malestar social després dels «tancaments» de la pandèmia, que els llibertaris van combatre com si fos una nova forma de totalitarisme. La seva retòrica antiestatal connectava, a més, de maneres diferents, amb sectors de l’economia informal que mantenen posicions ambigües davant de l’Estat i constitueixen un terreny fèrtil per a l’economia moral de l’emprenedoria i sovint qüestionen els subsidis socials «als qui no treballen». Però la campanya de Milei també va calar entre els joves treballadors de l’economia de plataformes com ara Rappi o Glovo.

Després d’aquests resultats, Milei va decidir fer, sense vacil·lacions, el segon pas: llançar-se a la carrera presidencial del 2023. Sense un partit veritable, sense quadres ni equips tècnics, i sense alcaldes ni governadors que li donessin estructura territorial, l’economista llibertari –amb un discurs cada cop més messiànic, sense escatimar referències a Moisès, i la reivindicació d’un capitalisme èpic com es pot trobar en novel·les com ara La rebelión de Atlas d’Ayn Rand–, va prosseguir el seu camí, confiant que l’onada d’inconformisme social el dipositaria a la Casa Rosada.

 

Vulnerabilitats psicològiques

Per vèncer en segona volta, Milei es va beneficiar de bon principi del suport de l’expresident Mauricio Macri i de la candidata de la dreta Patricia Bullrich després de quedar fora del balotatge. Si bé el vot de Bullrich estava disposat a migrar de bon grat cap al llibertari, el suport de l’expresident va donar certa «respectabilitat» a la candidatura d’algú que, com Milei, no disposa d’equips ni de pes parlamentari o institucional. I que, a més, va provocar certs dubtes sobre les seves vulnerabilitats psicològiques.

Alhora, el suport de Macri a Milei dona compte de l’afebliment de les fronteres entre sectors de les dretes convencionals i extremes, com ja es va veure a Espanya o a Xile. Milei també deixa veure que les extremes dretes tenen dificultats per assolir les majories sense part de les dretes tradicionals, cosa que alimenta noves simbiosis politicoideològiques no mancades de tensions. A més, Milei s’ha aliat amb un sector de dreta negacionista dels crims de lesa humanitat de la dictadura militar, encarnat en la nova vicepresidenta Victoria Villarruel.

A falta de quadres, Milei els busca en el macrisme, els gerents de grans empreses que va conèixer al sector privat i, encara que sembli sorprenent, en el peronisme no kirchnerista, inclosos exfuncionaris del govern de Carlos Menem (1989- 1999). El seu principal armador polític i ministre de l’Interior, Guillermo Francos, va ser aliat del ministre Domingo Cavallo els anys noranta i va treballar a la dècada dels 2000 amb el governador peronista de la província de Buenos Aires Daniel Scioli (va presidir el banc públic provincial) i, fins ara, era el representant argentí davant del Banco Interamericano de Desarrollo (BID), nomenat per Alberto Fernández.

Milei s’ha aliat amb un sector de dreta negacionista dels crims de lesa humanitat de la dictadura militar, encarnat en la nova vicepresidenta Victoria Villarruel.

Però no solament Francos serà part de la «pota peronista» del Govern de Milei. Aquest s’ha acostat al governador de Córdoba i candidat presidencial Juan Schiaretti, un peronista independent i antikirchnerista que va obtenir gairebé el 7 % a les últimes presidencials. I l’actual ambaixador al Brasil, Daniel Scioli, continuarà en el càrrec per intentar acostar Milei i Luiz Inácio Lula da Silva. Aquest pol peronista de centre pot ser una aportació a la governabilitat de Milei.

 

Insults a Alfonsín

Segons es va filtrar a la premsa, Milei va dir a la trobada amb Fernández, pactada després de les eleccions per organitzar la transició i donar una imatge d’institucionalitat: «Els aclareixo que jo soc un menemista. En això em distingeixo de Mauricio Macri, que és una mica més goril·la [antiperonista]». En efecte, Milei ha repetit moltes vegades que Menem va ser el millor president de la història i sol ser molt més dur amb els seus insults cap al radicalisme, dirigits sovint contra l’expresident Raúl Alfonsín –pròcer de la Unión Cívica Radical i figura de la transició democràtica–, que contra el peronisme. Milei no creu que la «decadència argentina» comencés amb Perón, com Macri, sinó als anys trenta del segle passat.

El desafiament de Milei és traslladar la utopia a un projecte de govern realista, a un país en crisi i amb àmplia tradició de protesta social. El mateix val per a la política internacional, que va passar de la superideologització de la campanya a cert pragmatisme… Fins ara ha buscat un equilibri: la pota «menemista» li permet no carregar amb la imatge de titella de Macri. Fins i tot hi haurà de nou un cognom Menem en el centre de la política argentina: Martín Menem, nebot de l’expresident ja mort, i militant de La Libertad Avanza, presidirà la Cambra de Diputats, un càrrec clau per a un govern en minoria. La retòrica llibertària esdevé cada vegada, sota la pressió d’haver de governar, un neoliberalisme barrejat amb tropos de l’extrema dreta global. Una barreja que no és exclusiva de l’Argentina.