Potser no és del tot sorprenent que Pedro Sánchez, l’actual president del Govern espanyol, hagi rebutjat –o ni tan sols hagi contestat– la proposta de col·laborar amb el periodista Antonio Caño per esbrinar com eren els dies i les nits d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Les bufetades que rep Sánchez en aquest llibre són de moltes menes, discretes, directes, de plantofada sense contemplacions, només insinuades o també per conducte indirecte (rep fins i tot Meritxell Batet quan l’autor fantasieja que Rubalcaba hauria estat un president del Congrés dels Diputats capaç de generar un «debate medianamente provechoso. ¿Qué otro podría haber cumplido una labor así con mejores atributos?»).

El llibre és un espectacular pim pam pum contra l’actual socialisme que fa coherència amb la línia editorial que Caño va mantenir els quatre anys que va dirigir El País, entre 2014 i 2018, comptant en el seu Comitè Editorial amb Rubalcaba cada dimarts, a proposta del seu cap d’Opinió llavors, José Ignacio Torreblanca. Pel que diu Caño, de fet, Rubalcaba va contribuir a apaivagar el to aspre, acre i insultant que el diari va mantenir des del primer moment amb Pedro Sánchez i les seves aspiracions a dirigir el socialisme espanyol, i cal imaginar que allò de dir que Sánchez era «un insensato sin escrúpulos» disposat a destruir el PSOE, fins i tot a Rubalcaba li va semblar un pèl fora de mare. Era el moment de l’elecció del nou secretari general després de la defenestració, i el diari havia posat tota, tota, la força en la defensa de la candidata Susana Díaz, amb una històrica i devastadora fotografia on tots els popes del partit (excepte Joaquín Almunia) sortien del búnquer per posar en portada a favor de Susana Díaz, que lògicament va perdre.

Començo d’aquesta manera perquè aquest llibre és una carta d’amor rendit, submís i entregat a Rubalcaba i és, alhora, una etzibada continuada i no gens dissimulada contra l’actual partit socialista i el seu govern Frankenstein (l’invent va ser del mateix Rubalcaba). L’amor és recent, però, perquè Caño va conèixer personalment Rubalcaba el mateix 2014, però des de llavors l’afinitat és tan alta que ha arribat a motivar la redacció d’aquestes més de cinc-centes planes sobre el personatge. Mereixia una biografia bàsicament política (amb molt poca informació de tipus personal, i alguna omissió flagrant que s’havia d’haver discutit o esmentat d’alguna manera) aquest personatge que va arribar a la política el 1979 de la mà de José María Maravall? La mereix, sense cap mena de dubte, però aquest volum desterra la possibilitat de disposar en els propers anys d’un llibre creïble, equilibrat, crític i alhora ponderatiu d’un personatge cabdal de la història política del país. I molts llibres més d’aquest estil hagiogràfic poden acabar ensorrant del tot el crèdit (legítim) de la Transició de fa més de quaranta anys.

PUBLICITAT

Rubalcaba va contribuir a apaivagar el to aspre i insultant que ‘El País’ va mantenir des del primer moment amb Pedro Sánchez.

És ben desconcertant que Caño cregui que va existir un PSOE on el debat d’idees era «vivo y fértil» perquè justament les crítiques al partit van començar com a mínim als anys 80, precisament per l’absència de debat d’idees i fins i tot la proscripció dels corrents d’opinió interns sota el comandament militar d’Alfonso Guerra (que aquí, òbviament, surt sempre molt ben parat, com l’home d’ordre, consens i diàleg cordial que és). Caño creu honradament que el socialisme actual neix d’una «operación de márkenting y propaganda» i l’ha ensorrat «en una enorme suma de mediocridad».

Virtuts sense ombra

Convé tenir present aquest rerefons perquè és el que explica l’exaltació íntimament commoguda que una vegada i una altra troba el lector, sense espai a la crítica racional, a la discussió, o a la ponderació equilibrada de les decisions i dels mèrits de Rubalcaba, que n’hi ha, i molts, i alguns molt importants, però que el llibre enfonsa en el descrèdit precisament perquè tot és admirable sempre i cent per cent: la vocació de servei públic, la renúncia al protagonisme, la humilitat, la generositat i la intel·ligència, tot, tot són virtuts sense cap ombra d’un polític en actiu que va ser dins de la maquinària de l’Estat durant quaranta anys, amb alts càrrecs i una influència poderosa, consistent i perllongada. Pensar de veritat que en «un político de verdad» no hi ha ombres, trampes, maniobres i fontaneria fina o arreglada sembla més aviat un greu error de plantejament del llibre mateix (o una submissió al personatge per part de l’autor que no ajuda en absolut a fer brillar el seu protagonisme en diverses etapes del present).

Entre les millors virtuts del llibre hi ha l’aportació d’algunes notícies inèdites i, en particular, d’algun document rellevant sobre les vies de solució del xoc de poders polítics entre Catalunya i Espanya, just quan tot només començava, cap al 2013. El document és una mena d’esborrany preliminar del que acabaria sent la Declaració de Granada i revela amb contundència la certesa de molts dirigents i intel·lectuals que calia fer una reforma constitucional controlada que abordés els problemes pendents des de feia ja anys, de fet, des de la legislatura de Zapatero.

PUBLICITAT

La formulació dels projectes és cabal, raonada i viable, i va fer-li saber en secret a Mariano Rajoy l’existència d’aquest document, com a base d’un possible acord general, sense que Rajoy –cometent un gravíssim error, un més– es decidís a tirar-lo endavant. S’havia activat ja la mobilització generacional que començava a percebre com a prehistòrica l’afortunada Transició, perquè vivia sotmesa a una crisi brutal i sense pal·liatius en carn pròpia.

Hi ha una munió de notícies d’interès sobre la gestió de Rubalcaba per dur a bon port l’abdicació de Joan Carles I.

Malgrat que Caño no té el do de la síntesi, hi ha també una munió de notícies d’interès sobre la gestió de Rubalcaba per dur a bon port l’abdicació de Joan Carles I i, per descomptat, la complicadíssima operació d’acabar amb l’activitat armada d’ETA. Però, per dir-ho així, això són mèrits molt reconeguts i àmpliament compartits pel potencial lector, i no deixa de ser un episodi relativament recent. Com ho és també l’estrambòtica, equivocada i amarga batalla pel lideratge del partit socialista establerta entre Rubalcaba i Carme Chacón, a qui Caño afilia una vegada i una altra a homes de poder que són els autèntics fabricants de la criatura: des del que llavors era el seu marit, Miguel Barroso, fins a Zapatero o el mateix Rubalcaba, de qui se subratlla que la va fer, ell mateix, com a política, sense que s’expliqui de forma clara el perquè d’una acritud i una amargor tan descarnades en l’enfrontament per la secretaria general.

Antonio Caño. Rubalcaba, un político de verdad, Barcelona: Plaza y Janés, 2021. 551 pàgs.

La derrota de Chacón

El que queda clar és que en cap cas no podria dirigir el partit, tot i que va anar d’un pèl, perquè pertanyia a un altre partit (que no era el PSOE sinó el PSC i, em sembla, era catalana). Jo crec que allà el PSOE va perdre el pas amb el seu temps, i la derrota de la candidatura de Carme Chacón pels 22 vots excavats per Alfonso Guerra a la demarcació andalusa (com s’explica aquí sense embuts) són a l’origen de l’actual Partit socialista.

Té tota la pinta que la derrota de Chacón va posar les bases per a una segona operació renovadora que tirés per fi endavant, com va passar, després d’alguns papers ben grotescos interpretats per la vella i equivocada guàrdia, i, al davant de tots, el mateix Felipe González. De vegades, llegint el llibre, el lector queda cavil·lós sobre qui és l’autèntic Frankenstein d’aquest llibre, sense acabar d’encertar-la (o només concloent que de Frankenstein aquest govern no en té res).