Del recull de proses de Santiago Rusinyol publicat el 1915 en queden records d’un magnífic eslògan, ja periclitat. Si la dita de Mallorca com a illa de la calma conserva algun sentit és amb la situació de la llengua catalana als espais públics, fins i tot als privats. Mallorca és un punt d’arribada, moltes vegades sense retorn a les seves comunitats o països, per gent de la Península i de tota l’Europa, que venen amb el castellà après o l’aprenen aquí. El «catalanisme» ha anat plegant veles i ho ha fet amb discreció, potser per tal de calmar l’illa en aquest àmbit, fent anques endarrere i mastegant fesols davant el castellà. Com a conseqüència el català ha estat derrotat de manera clara a les Balears, a la cruïlla dels immigrants i turistes, un segle després de Rusinyol. La contribució de determinats mallorquins en aquesta derrota, sobretot a Ciutat de Palma, tampoc es pot oblidar.

És mal de creure però un o uns partits polítics volen trobar ossos en aquest lleu de la situació actual del català a les Illes i enfoquen la mirada de càstig a la funció pública, particularment als centres de salut, als hospitals, a les escoles o a la Universitat. Fa uns anys, alguns grups mediàtics varen dir i repetir que la Universitat de les Illes Balears (UIB) era un perillós niu catalanista que enfonsava als futurs graduats en un món separatista. El cert és que enguany la UIB mira d’engegar un pla per fomentar l’ús del català i arribar al 2025 amb un 30 % de les classes en aquesta llengua, tal és la distància entre els vaticinis i els fets al niu separatista.

Poder anar al metge o la metgessa, aprendre a les escoles o a la universitat en qualsevol llengua emprada a un espai geogràfic hauria d’ésser una opció impecable, mai discutida. Mecanismes de fomentar el coneixement del català entre el personal sanitari que no el té com a llengua habitual és encertat i ho ha estat posar un parèntesi de dos anys pels qui arriben a les Balears a fer feina a llocs de «difícil cobertura» en un moment de manca de professionals, exigint-ne de manera diferida un maneig mínim. Estudiar en dues llengües –o en tres– sempre fou una extraordinària quimera, fonamentada ja amb la certesa que fins als 12 o 13 anys els infants absorbeixen llengües a velocitat de vertigen. Parlar llengües és enriquidor i per a uns estudiants joves no gaire difícil com empresa cultural i personal.

Alguns, molts, dels que es queixen contra el català a la sanitat o a l’ensenyament, fa anys que arribaren aquí procedents d’altres comunitats. Ara remuguen de què hi viu a les Balears massa gent i de la «imposició» del català; això sí, sense pronunciar-ne massa paraules en aquesta llengua malgrat el temps que fa que viuen a Mallorca. Demanen, exigeixen solucions, però en cap moment es veuen com a part del problema. Poquíssims professionals –qui sap si cap ni un– han deixat de residir a Mallorca per raons de llengua.

Un psicòleg americà, a laboratoris d’experimentació amb animals, va definir el model d’indefensió apresa. Quan un animal, de manera repetida, és sotmès a càstig i veu que la seva conducta és incapaç de controlar-ne les conseqüències, fabrica la mateixa expectativa: no hi ha esperança. L’animal deixa de posar en marxa respostes o conductes d’evitació. Ni tan sols amb la gàbia oberta és capaç de fugir. Ha «après» que està indefens i deixa de lluitar-hi. L’afrontament desapareix del seu repertori de conductes. El model s’ha vist que explica molts de fenòmens humans i no és gaire descabdellat pensar que una situació semblant es podria viure a les Balears amb el català.

Tenir un fum

La llengua que parlem a les Illes és rica en dites, refranys i comparances, riquíssima. Les malalties, per exemple, són un extraordinari espai que ha generat un vertader glossari popular particular, que es va perdent de mica en mica: el personal sanitari no el vol escoltar, els illencs deixen d’emprar-lo. De la cucurutxa a la pigota borda, de la rosa a les tercianes o les trencadures… patir un ictus és «tenir un fum» o un «atac de feridura», «quedar tocat» és una parèsia o paràlisi a conseqüència del «fum»… per posar uns exemples dels centenars que es podien escoltar amb freqüència a cada indret local. Encara que molts de ciutadans de Palma no ho vulguin o puguin creure, a cases de Palma i a moltíssims pobles de Mallorca es parla d’aquesta manera en una llengua enriquida per segles de converses, de malalties i malalts, de nines i nins que han anat a escola.

Les malalties, per exemple, són un extraordinari espai que ha generat un vertader glossari popular particular, que es va perdent de mica en mica.

És mal de fer saber quines raones empenyen a creure als «espanyolistes» que Mallorca serà millor tan sols en castellà. Més enllà de queixar-se per quatre subvenciones a los catalanistas no hi ha cap argument en favor de què posar entrebancs al català farà una comunitat millor, ens permetrà un futur més profitós. Potser si en tinguessin d’arguments o de raons i els fessin avinents els podríem discutir. És impossible una Mallorca a on només es parli català, haurem de fer l’impossible perquè no arribem a tenir el castellà com a única llengua.

Cercar ossos dins aquest lleu és ara el disbarat al Parlament. Primum non nocere diu l’adagi hipocràtic davant una malaltia. Primer de tot, abans de qualsevol acte mèdic, no fer més mal, no empitjorar l’estat del pacient. El primer és no ferir, no agreujar el pronòstic. Als interessos dels ultradretans i dels anticatalanistes potser els hi convindria més no tocar aquest estat de les coses ara que –voleu dir que ells no ho saben?– els hi són favorables perquè els catalanistes han après una maleïda indefensió, conformats amb poca cosa, a la sanitat amb un «mèrit» menor, a les aules universitàries amb un misèrrim 30 %.