Els tres principals equipaments musicals de Barcelona, l’Auditori, el Liceu i el Palau de la Música, tindran nous responsables artístics en els propers mesos. Comença una nova etapa que hauria de ser engrescadora després d’uns anys de moltes dificultats, en un cas per un gran escàndol, en un altre per una pèssima gestió, i en tots ells per la crisi econòmica que ha obligat a mesures a vegades incomprensibles, en detriment de la qualitat artística dels diferents projectes i en la pèrdua d’identitat si parlem concretament del Liceu i l’Auditori.
Al marge de les capacitats de les persones escollides en aquesta nova etapa musical barcelonina, la selecció revela uns trets comuns que a la llarga poden resultar poc beneficiosos. Un és l’endogàmia; l’altre, una transparència molt discutible, i el darrer, una concentració de poder que pot difuminar la separació entre la direcció responsable de la gestió econòmica i l’artística. D’aquesta renovació en surt també una dada molt positiva i és la joventut dels nous responsables.
El primer canvi es va anunciar a l’Auditori per substituir a Joaquim Garrigosa en la direcció del centre. La convocatòria del concurs va tenir els seus crítics i es donava per segur que la persona escollida seria Robert Brufau (Mollerussa, 1980). I així va ser. Cap de producció i de programació d’aquella casa en els darrers deu anys, té una molt sòlida formació musical i també en ciències empresarials. Ara, a més de ser el director de l’Auditori, assumeix directament la direcció artística de l’OBC, una orquestra que, tot i la direcció musical que porta Kazushi Ono, necessita una bona sacsejada i alhora cobrir les molt nombroses places vacants per acabar tenint una definició artística pròpia que ara per ara no ha assolit.
Com a director artístic adjunt del Palau, Garcia de Gomar ha deixat enrere la caspa i la grisor de la gestió corrupta de Fèlix Millet.
Durant els anys que Brufau porta a l’Auditori, ha promogut cicles específics que van des de la música antiga fins a la més contemporània, sempre a la recerca de públics diferents. El que no ha pogut fer el nou director és donar un perfil propi a la sala simfònica. Inaugurat ara fa 20 anys, l’Auditori arrossega uns quants hàndicaps. El més important és la dependència política tractant-se d’un consorci entre Ajuntament i Generalitat, sempre disposats a fer retallades pressupostàries, però poc inclinats –o fins i tot desinteressats– a posar-se d’acord sobre el paper que ha de tenir aquest equipament i també el de l’orquestra, que hi té la seva seu.
Una altra pega és que l’Auditori està situat en un lloc poc agraït de la ciutat. El mateix Brufau deia en una entrevista al diari Ara: «Tinc dubtes que formem part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat.» Potser d’ençà de la creació a dues passes del Museu del Disseny es podrà fer realitat el hub artístic i cultural que encara no ha començat a caminar entre el museu, la sala musical i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). La recent joint venture entre l’Auditori i el TNC en un concert d’homenatge al geni de Carles Santos hauria de ser un primer pas. Tant de bo!
PUBLICITAT
Garantia de qualitat
Ara fa un any el Liceu va iniciar els canvis que resultaven urgents i imprescindibles després d’una gestió marcada per les retallades més brutals fetes sense cap mena de consideració artística. El març del 2018 Valentí Oviedo (Manresa, 1977) arribava al teatre de La Rambla com a director general en substitució de Roger Guasch. Ara el teatre ha triat Víctor Garcia de Gomar per substituir Christina Scheppelmann en la direcció artística. Si Oviedo havia estat gerent de l’Auditori, Garcia de Gomar era (de fet encara ho és fins al setembre en què es produirà el canvi) director artístic adjunt del Palau de la Música on, al costat del director general Joan Ollé, ha deixat enrere, i ho ha fet d’una manera admirable, tota la caspa i la grisor artística de la gestió corrupta de l’estafador confés Fèlix Millet.
El nom de Garcia de Gomar sonava ja des d’abans de la convocatòria del concurs al qual s’hi van presentar 16 candidatures. De fet, el concurs era un d’aquells casos en què les bases semblaven fetes a mida per a la persona guanyadora i hi ha qui ho ha qualificat de «pràctica supèrflua». La tasca de Garcia de Gomar feta al Palau és garantia de qualitat artística musical, així com d’obertura a altres disciplines artístiques. Però, aquesta experiència, és suficient per a un teatre d’òpera? No ho deu ser quan el seu projecte contempla un assessorament teatral del qual serà responsable Àlex Ollé, de La Fura dels Baus, per a quatre temporades.
Una de les condicions que es demanava en les bases del concurs era la de tenir en consideració els creadors del país que han estat molt ignorats i que en canvi triomfen pels grans teatres d’òpera d’Europa. Ollé, de qui el teatre havia presentat les posades en escena de Quartet (Luca Francesconi) i de Le grand macabre (György Ligeti), incorporarà a la programació quatre projectes propis, un per temporada. Esperem que la quota de creadors d’aquí no s’aturi en les produccions del furero.
Finalment, el Palau de la Música. La marxa de Garcia de Gomar ha propiciat el nomenament de Mercedes Conde Pons, fins ara directora de la Revista Musical Catalana i coordinadora del cicle de joves talents El Primer Palau, com a directora artística adjunta. Val a dir que aquest nomenament, que s’ha fet mitjançant un no especificat «concurs intern», és el que implica una tasca més fàcil perquè el director artístic sortint deixa una molt bona feina feta a diferència dels altres que són hereus de situacions en què encara han de retrobar o de buscar-se una identitat.
PUBLICITAT
La manera com s’han produït els nomenaments permet preguntar-se si calia un concurs públic. La forma políticament correcta deixa justament en evidència la suposada voluntat de transparència per evitar acusacions de nomenaments a dit. D’altra banda, les bases dels concursos públics no semblaven obertes a la presentació de figures de fora, de personalitats que poguessin aportar una mirada diferent, una mirada que marqués amb un segell distintiu les diferents programacions. A la llarga, l’endogàmia pot tenir un preu. Seria de lamentar que no s’hagués volgut fer aquesta obertura a l’exterior.
Barcelona té uns equipaments molt emblemàtics. En particular el Liceu i el Palau, amb una llarga història. Son símbols d’una ciutat que, poc o molt, comptava musicalment. Que el 1936 l’avantguarda europea reunís a la ciutat el 14è Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània i que Alban Berg hi estrenés el seu Concert per a violí ‘a la memòria d’un àngel’, vol dir alguna cosa.
Ara, els esforços es dirigeixen a l’atracció de turistes amb el projecte Barcelona Obertura endegat per les tres institucions musicals de la ciutat. Fet per primera vegada el passat mes de març, la primera edició no ha estat altra cosa que una etiqueta posada a actuacions ja contractades dins de les diferents programacions. El mateix Brufau, director d’un dels equipaments fundadors d’aquesta Barcelona Obertura, li explicava al periodista Xavier Cervantes al diari Ara els límits d’aquesta iniciativa: «Si vols generar un esdeveniment únic en el món de la clàssica, en el sentit més ampli, has de pensar en estrenes, en encàrrecs, en noves propostes escèniques. Has de generar la novetat, perquè no som Viena, ni Amsterdam ni París, no ho serem mai.» I afegia que seria bonic ser capaços de trobar una personalitat pròpia que fes girar les mirades cap aquí.
Molta sort als tres nous càrrecs. La necessitaran perquè per molt bons i necessaris que siguin els seus projectes toparan amb la dura realitat de la disponibilitat financera per portar-los a terme. L’ambiciós projecte artístic de Garcia de Gomar, per exemple, ja parlava del respecte a «l’equilibri econòmic de la situació». I aquest, amb concurs o sense, amb directors d’aquí o de fora, és i serà el gran problema.
FE D’ERROR
Contràriament al que surt publicat en la versió en paper d’aquest article, el Ministeri de Cultura no forma part del Consorci de l’Auditori. El Ministeri va participar en la construcció de l’equipament, però no es va incorporar orgànicament al projecte.
PUBLICITAT
