Por hambre vuelve el hombre sobre los laberintos
donde la vida habita siniestramente sola.
Reaparece la fiera, recobra sus instintos,
sus patas erizadas, sus rencores, su cola.
(fragment del poema «El hambre», de Miguel Hernández)

Segons les estimacions de l’ONU, l’any 2050 la població mundial arribarà a 9.700 milions, és a dir, gairebé 2.000 milions més en comparació amb els 7.900 que habitem actualment la Terra. Entre els nombrosos reptes que planteja aquest increment notable en destaca un de gran envergadura. Com alimentarem totes aquestes persones de manera saludable i sostenible?

La qüestió no és fútil si ens atenim a la situació actual: l’any 2020 entre 720 i 811 milions de persones al món van patir fam. Si hi afegim les persones que van sofrir una situació d’inseguretat alimentària greu, la xifra arriba als 948 milions (un 12 % de la població mundial). Aquestes dades representen una mala notícia doble. La primera és evident: hi ha fam al món. La segona és també inquietant: no sabem amb certesa quanta gent passa fam i per tant hem de treballar amb estimacions. Sí: l’any 2021, quan l’economia de les dades gairebé ho domina tot, no som capaços de saber quantes persones se’n van a dormir sense haver menjat.

El relat de la fam es torna encara més tèrbol si hi afegim aquesta altra xifra: un terç dels aliments que produïm –i que teòricament haurien de servir per alimentar els éssers humans– es malbaraten. Vet aquí una de les paradoxes més cruentes del nostre model agroalimentari: mentre milions de persones no tenen ni un rosegó per distreure la gana, es malgasten tones de menjar.

A què obeeix el malbaratament d’aliments? Qui és el responsable d’aquest contrasentit? Ens trobem davant d’un assumpte complex amb múltiples causes. Com a punt de partida podríem dir que vivim en una societat de consum en la qual gairebé tot el que comprem és d’un sol ús i el menjar no és una excepció. La majoria dels ciutadans europeus estem tan allunyats de l’origen del menjar que no sabem l’esforç ni els recursos naturals que implica portar a taula un quilo de tomàquets o un bistec de vedella. Aquesta desconnexió fa que no valorem els aliments i que, per tant, llençar menjar no representi cap problema. Però més enllà d’aquesta desconnexió amb els aliments, val la pena aturar-se en una anàlisi més detallada de les raons que expliquen el malbaratament.

Al fons de la nevera

Comencem per les famílies. A Europa es calcula que cada llar malgasta de mitjana gairebé 80 quilos de menjar a l’any. En altres paraules, cada any una família europea llença a les escombraries entre 300 i 400 euros. Els productes més rebutjats solen ser frescos com la fruita o la verdura, que una vegada comprats són «abandonats» al fons de la nevera o al rebost i que finalment acaben a la galleda de les escombraries. La causa principal és una mala planificació: en massa ocasions comprem sense haver comprovat quins productes ja tenim a la cuina i sovint comprem aliments que ja teníem.

Aquesta mala planificació es veu exacerbada per ofertes del tipus «pagui’n 2, emporti-se’n 3» d’alguns supermercats. A més de productes frescos, a la galleda de les escombraries hi trobem restes del que hem menjat: pa, llenties, carn estofada, etc. Estem tan desconnectats de la producció d’aliments que desfer-nos del menjar que ens sobra esdevé un mer acte reflex. Aquesta cerimònia del malbaratament a les llars ha portat moltes persones a afirmar que les famílies en són les principals responsables. Res més lluny de la realitat: hi ha molts altres actors amb la mateixa quota de responsabilitat o fins i tot més. Vegem-ne els principals.

En un lloc destacat, hi ha els supermercats i les botigues d’alimentació. La majoria proclamen que llencen poquíssim menjar. El missatge oficial és «menys del 3 %». No obstant això, pràcticament no hi ha cap supermercat que faci públiques les seves xifres reals de malbaratament ni permeti que entitats independents auditin quants quilos de menjar s’envien als contenidors o es destrueixen. Una de les excepcions és la cadena anglesa Tesco, que fa uns anys va començar a incloure en la seva memòria anual la xifra real de malbaratament alimentari. Els números de Tesco estaven molt per sobre d’aquest 3 % i dibuixen un escenari de malbaratament massiu als supermercats.

Dictadura de l’estètica

El paper dels supermercats no es limita al menjar que destrueixen directament: també hi contribueixen de manera «indirecta». D’una banda, i com dèiem unes línies més amunt, les cadenes d’alimentació promouen una compra compulsiva amb promocions del tipus «3×2». D’altra banda, les grans cadenes imposen uns estàndards estètics rígids en la majoria de fruites, verdures i hortalisses. Tomàquets, plàtans, préssecs, pastanagues i molts altres productes són rebutjats perquè són lletjos, per la seva mida (massa grans o massa petits) o perquè no tenen un color brillant. Aquesta dictadura de l’estètica fa que tones d’aliments es quedin a terra, ja que els agricultors saben que seran rebutjats per les grans cadenes i no es molesten a recol·lectar-los.

En aquest assumpte els consumidors compartim gran part de la responsabilitat. Som els primers que comprem amb els ulls i rebutgem la fruita i la verdura lletges. A penes hi ha dades fiables sobre les xifres reals de fruites, verdures i hortalisses que es queden al camp, però algunes estimacions apunten que entre un 20 i un 40 % es deu a criteris estètics. La foto es torna més dantesca si tenim en compte el que passa en el sector pesquer: tones de peixos que es descarten per la seva mida o perquè vendre’ls no resulta rendible. Donem tan poc valor als aliments que preferim pagar «poc» per productes processats i poc saludables abans que retribuir de manera adequada aquelles persones que ofereixen productes frescos.

PUBLICITAT

Tampoc no podem passar per alt el malbaratament abundant als restaurants. Segons un estudi d’Unilever Food Solutions, a Espanya cada restaurant malbarata entre 2 i 3 quilos de menjar al dia. Aquestes xifres inclouen tant el que deixen els comensals al plat com els aliments que els mateixos restaurants acaben llançant fruit d’una mala planificació. Una vegada més, parlem de responsabilitats compartides.

El nostre model agroalimentari es caracteritza per una utilització massiva d’aigua, per exemple, per regar els camps o abeurar el bestiar.

Això no és tot. La llista de llocs on es llença menjar és llarga: menjadors escolars, universitats, presons, etc. El ritual del malbaratament s’estén a tots els àmbits. L’únic consol és que el 2020 Nacions Unides va incorporar la reducció del malbaratament d’aliments com un dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS). La meta recollida a l’Objectiu 12.3 és «reduir a la meitat el malbaratament d’aliments i la pèrdua alimentària l’any 2030».

El malbaratament té, a més, un impacte mediambiental greu. Hem de partir de la base que el sector agroalimentari és un dels grans responsables dels canvis que està patint el nostre planeta. La producció, el transport i la manipulació d’aliments són activitats que emeten gran quantitat de gasos amb efecte d’hivernacle. És el que es coneix com a petjada de carboni. Si tenim en compte tot el menjar que malbaratem, veurem que genera unes 3,3 gigatones de CO₂: si «malbaratar menjar» fos un país, seria el tercer país amb més emissions de CO₂ (només per darrere de la Xina i els Estats Units).

Petjada hídrica

Així mateix, el nostre model agroalimentari es caracteritza per una utilització massiva d’aigua, per exemple, per regar els camps o donar beure al bestiar. Aquest consum és el que es coneix com a petjada hídrica o d’aigua. Doncs bé, el menjar malbaratat consumeix 250 km³ d’aigua, quantitat que equival al cabal que mou anualment el riu Volga. Això no és tot. El nostre model de producció alimentària requereix un ús voraç de terra per a cultius o pastures: selves i boscos són arrasats i transformats en sòl agrícola. Es calcula que el 28 % de la superfície de la Terra dedicada al cultiu serveix per produir el «menjar que llencem». No podem oblidar tampoc el perjudici que causa la desforestació en la biodiversitat: molts ecosistemes són devastats i nombroses espècies es veuen obligades a emigrar, la qual cosa en alguns casos les situa en perill d’extinció.

No hi ha cap supermercat que faci públiques les seves xifres de malbaratament ni permeti que s’auditi quants quilos de menjar s’envien als contenidors o es destrueixen.

Quan parlem de sostenibilitat del nostre model agroalimentari ens referim precisament a l’impacte que l’agricultura i la ramaderia tenen sobre el planeta. Si, per exemple, arrasem boscos per conrear-hi soia que després transportem a l’altra punta del món, no estem parlant d’un model sostenible. Si, per exemple, conreem blat de moro i el convertim en combustible, no és en cap cas sostenible per molt que li posem l’etiqueta bio. I així un llarg etcètera de casos.

Fet doncs el diagnòstic de la situació, esbossaré unes línies d’actuació que poden contribuir a reduir el malbaratament d’aliments i a plantejar un model agroalimentari més sostenible. La primera línia d’actuació és conscienciar la ciutadania sobre aquests problemes. Això inclou campanyes informatives i també una assignatura obligatòria d’alimentació a les escoles.

Comprar fruita lletja

En segon lloc, necessitem un marc legislatiu que eviti el malbaratament. França i Itàlia ja tenen lleis específiques contra el malbaratament d’aliments, i el Parlament de Catalunya va aprovar el març de 2020 una llei molt completa. En tercer lloc, els ciutadans hem d’apostar pel producte de temporada i de proximitat. Adéu al capritx de menjar taronges o mandarines tot l’any. Llarga vida a la fruita lletja. També hem de recuperar una mica de seny quan comprem (fem una llista de la compra), quan cuinem (les sobralles es poden congelar) o quan anem a restaurants (demanem per emportar-nos el que queda al plat).

Es calcula que el 28 % de la superfície de la Terra dedicada al cultiu serveix per produir el «menjar que llencem».

En quart lloc, hem de donar suport a aquells projectes empresarials que promouen una alimentació sostenible o que lluiten contra el malbaratament alimentari. En cinquè lloc, hem de disposar de dades fiables sobre fam i malbaratament. Serà l’única manera de mesurar el nostre progrés. Els supermercats, per exemple, podrien publicar de manera transparent el menjar que malbaraten. En sisè lloc, hem d’incloure la lluita contra la fam com una de les prioritats de la nostra agenda política. I finalment, hem de continuar apostant per fonts alternatives de proteïna, ja que alimentar amb carn vermella 9.700 milions de persones no és una opció viable (ni tampoc saludable).

La bona notícia és que tots podem, en el nostre dia a dia, contribuir a reduir el malbaratament i afavorir la sostenibilitat del planeta. Només hem de prendre decisions de compra més conscients.