Por hambre vuelve el hombre sobre los laberintos
donde la vida habita siniestramente sola.
Reaparece la fiera, recobra sus instintos,
sus patas erizadas, sus rencores, su cola.
(fragment del poema «El hambre», de Miguel Hernández)

 

Segons les estimacions de l’ONU, l’any 2050 la població mundial arribarà a 9.700 milions, és a dir, gairebé 2.000 milions més en comparació amb els 7.900 que habitem actualment la Terra. Entre els nombrosos reptes que planteja aquest increment notable en destaca un de gran envergadura. Com alimentarem totes aquestes persones de manera saludable i sostenible?

La qüestió no és fútil si ens atenim a la situació actual: l’any 2020 entre 720 i 811 milions de persones al món van patir fam. Si hi afegim les persones que van sofrir una situació d’inseguretat alimentària greu, la xifra arriba als 948 milions (un 12 % de la població mundial). Aquestes dades representen una mala notícia doble. La primera és evident: hi ha fam al món. La segona és també inquietant: no sabem amb certesa quanta gent passa fam i per tant hem de treballar amb estimacions. Sí: l’any 2021, quan l’economia de les dades gairebé ho domina tot, no som capaços de saber quantes persones se’n van a dormir sense haver menjat.

El relat de la fam es torna encara més tèrbol si hi afegim aquesta altra xifra: un terç dels aliments que produïm –i que teòricament haurien de servir per alimentar els éssers humans– es malbaraten. Vet aquí una de les paradoxes més cruentes del nostre model agroalimentari: mentre milions de persones no tenen ni un rosegó per distreure la gana, es malgasten tones de menjar.

A què obeeix el malbaratament d’aliments? Qui és el responsable d’aquest contrasentit? Ens trobem davant d’un assumpte complex amb múltiples causes. Com a punt de partida podríem dir que vivim en una societat de consum en la qual gairebé tot el que comprem és d’un sol ús i el menjar no és una excepció. La majoria dels ciutadans europeus estem tan allunyats de l’origen del menjar que no sabem l’esforç ni els recursos naturals que implica portar a taula un quilo de tomàquets o un bistec de vedella. Aquesta desconnexió fa que no valorem els aliments i que, per tant, llençar menjar no representi cap problema. Però més enllà d’aquesta desconnexió amb els aliments, val la pena aturar-se en una anàlisi més detallada de les raons que expliquen el malbaratament.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Al fons de la nevera

Comencem per les famílies. A Europa es calcula que cada llar malgasta de mitjana gairebé 80 quilos de menjar a l’any. En altres paraules, cada any una família europea llença a les escombraries entre 300 i 400 euros. Els productes més rebutjats solen ser frescos com la fruita o la verdura, que una vegada comprats són «abandonats» al fons de la nevera o al rebost i que finalment acaben a la galleda de les escombraries. La causa principal és una mala planificació: en massa ocasions comprem sense haver comprovat quins productes ja tenim a la cuina i sovint comprem aliments que ja teníem.

Aquesta mala planificació es veu exacerbada per ofertes del tipus «pagui’n 2, emporti-se’n 3» d’alguns supermercats. A més de productes frescos, a la galleda de les escombraries hi trobem restes del que hem menjat: pa, llenties, carn estofada, etc. Estem tan desconnectats de la producció d’aliments que desfer-nos del menjar que ens sobra esdevé un mer acte reflex. Aquesta cerimònia del malbaratament a les llars ha portat moltes persones a afirmar que les famílies en són les principals responsables. Res més lluny de la realitat: hi ha molts altres actors amb la mateixa quota de responsabilitat o fins i tot més. Vegem-ne els principals.

En un lloc destacat, hi ha els supermercats i les botigues d’alimentació. La majoria proclamen que llencen poquíssim menjar. El missatge oficial és «menys del 3 %». No obstant això, pràcticament no hi ha cap supermercat que faci públiques les seves xifres reals de malbaratament ni permeti que entitats independents auditin quants quilos de menjar s’envien als contenidors o es destrueixen. Una de les excepcions és la cadena anglesa Tesco, que fa uns anys va començar a incloure en la seva memòria anual la xifra real de malbaratament alimen