El president del Govern d’Espanya, d’ençà que va ser elegit, acostuma a presentar-nos les valoracions de les polítiques del seu govern per períodes legislatius i/o aspectes o fets rellevants.

Valorar la qualitat de l’educació, o del sistema educatiu, resulta bastant més difícil si, a priori, no establim els paràmetres d’allò que volem avaluar. Per tant, partirem de l’època franquista, en concret de la llei de 1970 del ministre Villar Palasí, del Document «Per Una Nova Escola Pública», del traspàs de competències de l’Estat a la Generalitat, i de les lleis democràtiques LODE, LOGSE amb totes les seves variacions, aprovades segons el color del govern espanyol del moment. Algunes, sense ni temps per a aplicar-les.

Jacques Delors, que va morir fa poques setmanes, en un informe per a la UNESCO en la dècada dels 90 del segle passat, i sota el títol Educació: hi ha un tresor amagat a dins, escrivia: «En la perspectiva dels nombrosos desafiaments que ens reserva el futur, l’educació és un factor indispensable per tal que la humanitat pugui aconseguir els ideals de pau, llibertat i justícia social. La Comissió –continuava Delors– no considera pas l’educació com un remei miraculós o com una fórmula màgica que obri la porta a un món on s’aconseguiran tots els ideals, sinó com un mitjà, entre d’altres, és clar, però més que d’altres, al servei d’un desenvolupament humà més autèntic i més harmoniós, i, per tant, per fer recular la pobresa, la marginació, la ignorància, l’opressió i la guerra». Cal destacar l’ambició que aquesta Comissió Internacional sobre Educació tenia per al segle XXI. Fixava la utopia necessària que no podem oblidar mai i que, com a educadors, hem de tenir sempre present.

L’educació en la societat actual és un dret humà i no l’hauríem de considerar un bé de consum, malgrat que, massa sovint –com ens deia Marta Mata– «tendeix a mercantilitzar-se oblidant els valors i transmetent només coneixements». Kant, amb la seva filosofia, afirmava que l’home només pot esdevenir home a través de l’educació, subratllant que una generació sempre educa la posterior.

Quan tractem l’educació tenim tendència a girar envers l’ensenyament de cada matèria i/o assignatura i ho fem perquè és molt més senzill de quantificar que no pas les actituds, els hàbits i el sentit crític, entre d’altres, que identifiquen i modelen la personalitat de l’infant i el jove. La quantificació i la comparació no són, possiblement, els millors aliats per a valorar l’educació com a dret humà, ni tan sols com a bé de consum, ja que tendim a la inèrcia dels coneixements i a la memorització més que als conceptes i als valors.

Avanço, per no deixar dubtes, que a part dels valors, una institució d’ensenyament, diguem-li escola i/o institut, ha de fer avançar els seus infants i joves en coneixements, en recerca científica i en creació artística i, per tant, és imprescindible que aprenguin a llegir, a escriure, a comptar i a resoldre problemes (les quatre regles que es deia abans) i que consolidin un nivell de lectura i de comprensió lectora des de la primària. No fer-ho és deixar-los sense l’armament per combatre en una societat competitiva i global.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.