Manuel Aragón (Benamejí, Còrdova, 1944) va tenir un paper destacat durant la deliberació sobre l’Estatut quan va passar pel Tribunal Constitucional entre 2006 i 2010, i ha tornat a tenir-lo ara en el debat sobre l’aplicació de l’estat d’alarma per fer front a l’emergència sanitària provocada per la covid-19. En tots dos casos, les seves tesis han estat controvertides però llegides amb respecte, en part per venir de qui vénen. Ningú no discuteix el prestigi de Manuel Aragón, guanyat en una llarga trajectòria com a catedràtic de Dret constitucional. I alhora pocs volen polemitzar amb ell, no perquè encaixi malament les crítiques, sinó perquè no renuncia a la rèplica, i és ràpid i taxatiu en les respostes. Manuel Aragón, en suma, ni s’acovardeix ni calla quan li porten la contrària.

L’arribada d’Aragón al Constitucional es va produir gràcies al seu mestre, Francisco Rubio Llorente, que va ser vicepresident del tribunal de garanties entre 1989 i 1992, una etapa intensa de la vida de la institució, presidida llavors per Francisco Tomás y Valiente, assassinat per ETA el 1996. Es diu que va ser Rubio Llorente qui va convèncer José Luis Rodríguez Zapatero perquè designés Aragón magistrat del Constitucional, en el torn de nomenaments que cada nou anys correspon a l’Executiu.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Va ser el 2004, any de la tornada del PSOE a la Moncloa, després de les eleccions del 14 de març, al cap de tres dies dels atemptats d’Atocha. Zapatero havia adquirit amb Pasqual Maragall, aleshores president de la Generalitat catalana, el compromís de facilitar la reforma de l’Estatut, la tramitació del qual, i la passada posterior per les Corts, van resultar summament accidentades.

 

«Pobre poble»

Era més que previsible que el text aprovat acabaria al Constitucional. Així va succeir el 2006, quan ja havia estat confirmat a les urnes. El PP va presentar el seu recurs el 31 de juliol d’aquell any, argumentant que ho feia «per impedir un mal irreparable», perquè l’Estatut representava «un gran problema d’inseguretat, de divisió i de ruptura del model constitucional». El 19 de setembre es va presentar la impugnació del Defensor del Poble, institució llavors dirigida per Enrique Múgica (PSOE), nomenat per al càrrec pel Govern de José María Aznar (PP) l’any 2000. «Pobre poble», va ser l’expressió que va utilitzar l’expresident Felipe González (PSOE) en tenir notícia de la designació.

El PP va recórrer el preàmbul de l’Estatut, 114 dels 223 articles de la Llei i 12 disposicions addicionals i finals. El recurs sostenia que «des del punt de vista constitucional, no hi ha més nació que la nació espanyola, titular de la sobirania i, per tant, fonament de la Constitució mateixa». Segons el PP, a aquesta nació espanyola «no es poden equiparar les nacionalitats i les regions que n’integren la unitat indissoluble». El Defensor del Poble, al seu torn, va sostenir que l’ús de la paraula «nació» en el text estatutari representava una «inconstitucionalitat manifesta», que «invalida gran part de la normativa estatutària» i «com a model a seguir per altres comunitats autònomes, preludia la desvertebració» de l’Estat autonòmic dissenyat en la Constitució.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.