Manuel Aragón (Benamejí, Còrdova, 1944) va tenir un paper destacat durant la deliberació sobre l’Estatut quan va passar pel Tribunal Constitucional entre 2006 i 2010, i ha tornat a tenir-lo ara en el debat sobre l’aplicació de l’estat d’alarma per fer front a l’emergència sanitària provocada per la covid-19. En tots dos casos, les seves tesis han estat controvertides però llegides amb respecte, en part per venir de qui vénen. Ningú no discuteix el prestigi de Manuel Aragón, guanyat en una llarga trajectòria com a catedràtic de Dret constitucional. I alhora pocs volen polemitzar amb ell, no perquè encaixi malament les crítiques, sinó perquè no renuncia a la rèplica, i és ràpid i taxatiu en les respostes. Manuel Aragón, en suma, ni s’acovardeix ni calla quan li porten la contrària.

L’arribada d’Aragón al Constitucional es va produir gràcies al seu mestre, Francisco Rubio Llorente, que va ser vicepresident del tribunal de garanties entre 1989 i 1992, una etapa intensa de la vida de la institució, presidida llavors per Francisco Tomás y Valiente, assassinat per ETA el 1996. Es diu que va ser Rubio Llorente qui va convèncer José Luis Rodríguez Zapatero perquè designés Aragón magistrat del Constitucional, en el torn de nomenaments que cada nou anys correspon a l’Executiu.

Va ser el 2004, any de la tornada del PSOE a la Moncloa, després de les eleccions del 14 de març, al cap de tres dies dels atemptats d’Atocha. Zapatero havia adquirit amb Pasqual Maragall, aleshores president de la Generalitat catalana, el compromís de facilitar la reforma de l’Estatut, la tramitació del qual, i la passada posterior per les Corts, van resultar summament accidentades.

«Pobre poble»

Era més que previsible que el text aprovat acabaria al Constitucional. Així va succeir el 2006, quan ja havia estat confirmat a les urnes. El PP va presentar el seu recurs el 31 de juliol d’aquell any, argumentant que ho feia «per impedir un mal irreparable», perquè l’Estatut representava «un gran problema d’inseguretat, de divisió i de ruptura del model constitucional». El 19 de setembre es va presentar la impugnació del Defensor del Poble, institució llavors dirigida per Enrique Múgica (PSOE), nomenat per al càrrec pel Govern de José María Aznar (PP) l’any 2000. «Pobre poble», va ser l’expressió que va utilitzar l’expresident Felipe González (PSOE) en tenir notícia de la designació.

El PP va recórrer el preàmbul de l’Estatut, 114 dels 223 articles de la Llei i 12 disposicions addicionals i finals. El recurs sostenia que «des del punt de vista constitucional, no hi ha més nació que la nació espanyola, titular de la sobirania i, per tant, fonament de la Constitució mateixa». Segons el PP, a aquesta nació espanyola «no es poden equiparar les nacionalitats i les regions que n’integren la unitat indissoluble». El Defensor del Poble, al seu torn, va sostenir que l’ús de la paraula «nació» en el text estatutari representava una «inconstitucionalitat manifesta», que «invalida gran part de la normativa estatutària» i «com a model a seguir per altres comunitats autònomes, preludia la desvertebració» de l’Estat autonòmic dissenyat en la Constitució.

Va influir en Aragón el pessimisme i la decepció que sobre Catalunya i els seus polítics es va anar apoderant d’Azaña?

Uns mesos abans que es presentessin els recursos, l’abril del 2006, Rubio Llorente havia dit en un acte organitzat pel Fòrum Europa que el projecte d’Estatut que s’estava tramitant al Senat «no posa en perill la unitat d’Espanya», però va afegir que com a ciutadà i com a expert en dret constitucional tenia les seves «reserves» enfront del text «per raons tècniques i d’un altre gènere». El text estatutari, en suma, va arribar al Constitucional envoltat de recursos i advertiments.

PUBLICITAT

Adscrit al sector progressista

En teoria, la incorporació de Manuel Aragón –un magistrat que per l’origen de la seva designació va ser adscrit mediàticament al sector progressista– obeïa al desig que, en la mesura que pogués, pacifiqués el debat. Encara que no li fes cap encàrrec concret, quan el Govern de Zapatero el va nomenar tenia l’esperança que pogués aconseguir ni més ni menys que el miracle dels pans i els peixos, de manera que n’hi hagués per a tothom. Però no n’hi va haver.

Per diverses raons de temps i context històric resultaria improcedent establir paral·lelismes entre el Manuel Azaña que va defensar amb passió l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Núria, aprovat amb rebaixes a les Corts el setembre del 1932, i el José Luis Rodríguez Zapatero que en un acte de suport a la candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat, va dir el novembre del 2003 allò de «donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya». Però l’ovació al Palau Sant Jordi va ser segurament tan intensa com la que setanta-un anys abans havia seguit les paraules d’Azaña quan va defensar, també a Barcelona, davant del Govern de la Generalitat, que «la llibertat de Catalunya» era «la mateixa que la llibertat de tot Espanya», i que «la causa» era «única».

El Constitucional va trigar quatre anys i mig a dictar una sentència que per a molts va ser l’inici del procés independentista. Per a altres, entre ells el mateix Manuel Aragón, aquest recorregut ja s’havia iniciat amb el projecte de reforma estatutària i la definició de Catalunya com a nació en el text del preàmbul. El paper que va tenir Manuel Aragón en aquest període ha resultat molt controvertit.

Tesi doctoral sobre Azaña

La seva tesi doctoral, el 1970, va versar sobre Manuel Azaña. Coneix per tant molt bé l’obra de l’expresident de la República, incloent-hi els seus discursos i la seva obra literària. Va influir en Aragón el pessimisme i la decepció que sobre Catalunya i els seus polítics es va anar apoderant d’Azaña abans i durant la seva presidència de la República, sobretot durant la Guerra Civil? Fins a quin punt el va poder condicionar tot això durant la tensa evolució de les deliberacions en el Constitucional?

Va ser un dels sis magistrats que van votar a favor de llevar eficàcia jurídica al reconeixement de Catalunya com a nació.

Manuel Aragón sempre ha negat aquesta influència. En part, perquè no comparteix plenament les característiques que aprecia en la idea d’Estat que sostenia Azaña, a les quals atribueix certa ingenuïtat i cert radicalisme. Per exemple, en creure que la II República podria aconseguir una gran modernització d’Espanya en molt poc temps. Aragón té publicat un pròleg detallat de l’obra teatral La velada en Benicarló, que Azaña va escriure el 1937, en plena Guerra Civil. El panorama que descriu un dels personatges, Garcés –en qui Aragón veu al mateix Azaña– no pot ser més desolador.

PUBLICITAT

«Classe contra classe, partit contra partit, regió contra regió, regions contra l’Estat», diu Garcés. «El canibalisme racial dels hispans –afegeix– ha esclatat amb més força que la rebel·lió mateixa. […] Un instint de rapacitat egoista s’ha revoltat, agafant el que tenia més a mà. […] Cadascú ha volgut emportar-se la part més gran del pastís.» I en un altre passatge es lamenta en aquests termes: «La Generalitat funciona insurreccionada contra el Govern. Mentre diuen en privat que les qüestions catalanistes han passat a segon terme, que ara ningú no pensa a extremar el catalanisme, la Generalitat assalta serveis i segresta funcions de l’Estat, encaminant-se cap a una separació de fet», en la qual «legisla en el que no li competeix, administra el que no li pertany.»

Per a Manuel Aragón, La velada en Benicarló és «una de les obres més importants del pensament polític espanyol dels últims temps, potser el millor document sobre la República i també un testimoni inapreciable sobre la nostra Guerra Civil». I en el pròleg esmentat afegeix que «La velada compleix així dos objectius importants: d’una banda el seu valor és immens perquè les generacions actuals entenguin millor la guerra i la República», i reflecteix «la dimensió real d’Azaña», com «l’home de raó, el liberal insubornable que ni en els moments més durs de la seva vida va perdre l’amor per Espanya i la llibertat» (Estudio preliminar a La velada en Benicarló. Castalia, Madrid, 1974).

Aragón va ser un dels sis magistrats que van votar a favor de llevar eficàcia jurídica al reconeixement de Catalunya com a nació o realitat nacional en el pròleg de l’Estatut del 2005. Entre els cinc magistrats de la minoria –un altre, Pablo Pérez Tremps, havia estat recusat i apartat de la deliberació– va quedar de manifest el temor, o el convenciment, de la majoria en el sentit que la reforma estatutària fos només l’avançada del que després seria el procés.

Per al grup majoritari, la sentència no va promoure l’independentisme, sinó que va ser a l’inrevés, és a dir, que la reforma de l’Estatut va constituir un pas decisiu per al seu creixement. En una entrevista a El País (3-7-2014), Aragón afirmava, el 2014, que la sentència va ser «la menys dolenta possible» i recordava que hi va haver vots particulars «que deien que podia haver estat molt més dura». Segons ell, el Constitucional es va limitar a afirmar «una obvietat: que hi ha coses que no es poden fer sense reformar la Constitució».

Una situació similar ha tornat a passar ara en relació amb l’estat d’alarma. Ha aparegut de nou Manuel Aragón en el seu aspecte o la seva versió potser més genuïna, la del jurista estricte. Ha defensat amb rotunditat la inconstitucionalitat, a parer seu, del confinament ordenat sota el paraigua legal de l’estat d’alarma, i no prèvia declaració de l’estat d’excepció, ja que al seu entendre per fer front a la pandèmia es van suspendre, i no solament es van limitar, drets fonamentals dels ciutadans.

Decebut

Aquesta va ser l’opinió del Constitucional, novament per 6 vots a 5, en una sentència dictada també aquesta vegada per un tribunal amb el mandat caducat per falta de renovació de quatre dels seus magistrats, entre ells el president, Juan José González Rivas, i la vicepresidenta, Encarna Roca, que van votar en sentit oposat, el primer en suport de les tesis del Govern, i la segona a favor de les de Vox i el PP.

Com a teló de fons cal tornar a escoltar la veu del Manuel Aragón decebut, el que més recorda a l’Azaña pessimista dels dies finals de la seva presidència. En un treball publicat amb motiu del quarantè aniversari del Constitucional, Aragón es referia a «la penosa situació en què ara ens trobem». I la descrivia com «caracteritzada pel declivi de les funcions del Parlament, l’actuació desbordant dels governs, al·lèrgica al control i, no obstant això, més obstinada a comunicar que a governar, acompanyada de la transformació cesarista dels partits i la polarització política excessiva que impedeix els pactes transversals en qüestions fonamentals per a l’Estat i la convivència ciutadana». Per afegir finalment que «no crec que aquests problemes pugui solucionar-los, per si sol, el Tribunal Constitucional».