L’avi Manuel és un gran desconegut. Més enllà de les fotografies a casa, m’adono que poca cosa en sé. Ell desapareix al principi de l’autarquia, jo sóc filla del tardofranquisme. Ens separen gairebé trenta anys i podria dir que l’univers sencer. Si és una mica desconegut per a mi, novena dels seus deu néts, què serà per al comú de la gent?
Manuel Reventós Bordoy mor a Barcelona el primer de març de 1942. Encara no té 54 anys. Son germà Cinto, cap de pneumologia de l’Hospital de Sant Pau, no troba una maleïda dosi de penicil·lina per calmar-li els ofecs quan agafa la grip tres anys després del final de la guerra. En aquell temps de dictadura que pateix, expedientat i depurat pels franquistes, rebutja la simbologia facciosa, es nega a saludar alçant el braç i se segueix llevant el capell. De la seva passió pels barrets en conservem durant anys un de copa preciós, que ell porta en les cites importants com el bateig del fill. En la fotografia que immortalitza el moment hi apareix somrient, radiant i amb el barret de copa. Nosaltres el fem servir per disfressar-nos!
Cinquè de nou germans, neix a Barcelona el 19 de desembre de 1888, pocs dies després de la clausura de l’Exposició Universal. De petit porta a la mare un tamboret per recolzar els peus i un llibre per entretenir-la. Ja és grandet però encara mama. Advocat de formació, Manuel és un lletraferit amant dels números, de l’economia i l’estadística, motiu pel qual marxa becat per la Junta de Ampliación de Estudios a l’Alemanya prussiana. És també un intel·lectual poliglot, llicenciat en Filosofia i lletres, integrant de la primera fornada dels Estudis Universitaris Catalans, que parla sis idiomes amb facilitat i capacitat de traducció. De Shakespeare, Lessing, Novalis o Goethe, que es diu aviat. Ens ha deixat una biblioteca amb milers? d’exemplars, que el pare ha ampliat. Tants, que quan busques un llibre en concret no el trobes mai. Algun dia l’haurem d’ordenar.
Tres anys a la «muntanya màgica»
Manuel és una ment privilegiada en un cos castigat per la pesta blanca. Al llarg del temps fa cures de repòs al Montseny o Tiana i, després d’una recaiguda greu que gairebé l’envia a l’altre barri, en un sanatori a Davos durant la Primera Guerra Mundial. A Barcelona viscuda escriu que va passar tres anys allunyat de la vida dels homes a la «muntanya màgica» de Thomas Mann. A casa, la tuberculosi és el dimoni. Tots hem rebut una injecció del bacil de Calmette i Guérin, la vacuna contra la tisi.
Manuel es casa amb Maria, filla de l’industrial i polític Jaume Carner i Romeu, ministre d’Hisenda amb Azaña. Tenen la parelleta, primer el nen després la nena, en Joan i la Maria Victòria, i al cap de poc es proclama la Segona República, de la qual és el primer director general de Comerç. Gendre i sogre no arriben a coincidir en les tasques de govern, perquè Manuel renuncia i torna a l’activitat privada, el càrrec de Jaume és més important i ningú no els podrà acusar mai de nepotisme, malgrat que arriben a funcions de responsabilitat per vies diferents.
PUBLICITAT
«Per anys i panys ens haurem de llevar el capell al pas de generals vencedors, sempre debel·ladors de l’esperit de llibertat.»
El matrimoni Reventós Carner adquireix per subhasta pública una torre amb jardí al carrer Anglí, a Sarrià, que també vol la Unió Soviètica com a consolat i que, oh casualitat!, perd el primer editor i director de L’Avenç, Jaume Massó i Torrents, per un deute amb el Banc de Catalunya, que havia fet fallida. Familiars i amics els titllen de bojos per anar-se’n tan lluny de la ciutat, però la seva delicadíssima salut ho exigeix. Tot sembla anar rodat, acaba de guanyar el 16è premi Patxot i Ferrer per un assaig sobre la classe mitjana, quan esclata la guerra i el món s’atura. Manuel es queda a Barcelona amb la família, mig amagat en el seu racó, i veu de primera mà la magnitud del desastre.
Apassionat de la història, redacta força capítols de l’Enciclopèdia Universal Gallach, però no descobreixo fins avançada la carrera que també se’l considera iniciador de la història dels moviments socials. Encara recordo la sorpresa en llegir el seu nom en primera posició al llistat de bibliografia d’aquesta assignatura a la Universitat de Barcelona, on ell per cert imparteix docència fins a finals del conflicte armat. Emprenyada, recrimino al pare que no parli gaire del seu i la resposta arriba en forma de mecanografiat: «Si el vols conèixer, llegeix-lo», diu amb el Diari de la guerra a la mà.
Quan li pregunto per què no l’ha publicat mai, ell, que ha estat tants anys editor, respon: «La tieta no vol i sempre respectaré la seva voluntat». Maria Victòria el conserva, vuitanta anys, lluny de mirades indiscretes per respecte als morts i als qui encara són vius. D’aquella primera lectura m’impressiona el preliminar, escrit a 18 d’octubre de 1936: «Per anys i panys ens haurem de llevar el capell al pas de generals vencedors […] sempre debel·ladors de l’esperit de llibertat.»
Un tresor i dues cartes de Josep Fontana
Ara fa tres anys la tieta mor i la meva cosina Anna troba l’obra manuscrita de l’avi delicadament guardada en un calaix, llegat que generosament comparteix amb nosaltres. Com que aleshores les dues teníem temps, decidim posar en ordre el material. Llavors no teníem ni idea que acabàvem de trobar un tresor, amb almenys deu documents inèdits, que el pare sempre havia volgut publicar: fins i tot havia contractat dos historiadors per recopilar les obres completes, però sa germana discrepava i va conservar els originals. Enmig dels papers, dues cartes de Josep Fontana. L’historiador en recomana l’edició a mitjan dels 60, especialment del dietari i, si cal, des de Mèxic per evitar la censura.
Va ser catedràtic de l’Escola d’Administració Local i de l’Escola Social fundades per Prat de la Riba.
No sabrem mai si l’avi Manuel els hauria publicat. El pare i la tieta per desgràcia ja no hi són i els seus hereus creiem que aquests documents poden tenir interès més enllà de la intimitat de la família i per això es publiquen avui, vuitanta anys després de la seva redacció, en una magnífica edició anotada duta a terme per Josep Maria Muñoz, editor i director de L’Avenç, acompanyada d’una també magnífica presentació de Borja de Riquer. A tots dos, moltes gràcies.
Barcelona viscuda és el divertiment d’un lletraferit per passar les hores tedioses durant la guerra evocant allò que està perdent, mentre que en el dietari és conscient de què diu i per què. Ell mateix passa el document a net en una llibreta de comptabilitat, mig amagant sota inicials els noms de molts dels personatges. Malgrat que escriure el diari no serà una tasca gaire divertida, espera que «llegir-ho per ventura no sigui totalment inútil». Alguns noms s’intueixen durant la lectura, d’altres els han escrit els seus fills en els respectius mecanografiats o han estat deduïts durant el procés d’edició.
Durant aquests tres anys hem posat ordre en la documentació heretada, aclarit què és inèdit i què no, donat el Premi Patxot sobre la classe mitjana a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), consultat la tesi doctoral de María Encarnación Gómez Rojo i rebuscat entre els diferents arxius i biblioteques qualsevol cosa relacionada amb ell. Una feinada de mil dimonis que he gaudit com mai i que em permet afirmar –ara sí– que començo a conèixer l’avi, del qual admiro l’erudició, la ingent cultura, la lletra rodona fàcil de llegir, la ironia i el sentit de l’humor, que reconec en la tieta i el pare.
 |
|---|
| Manuel Reventós Bordoy. Diari de la guerra i Barcelona viscuda Barcelona: L’Avenç, 2021 312 pàgs. |
Carta a Unamuno
Malgrat el classisme, certa arrogància intel·lectual i el menyspreu per determinada gent, he descobert que defensa la unitat d’Europa «ara i sempre», ho discuteix per carta amb Unamuno el 1916!, i que també és un excel·lent professor, escriptor, analista polític i econòmic, crític literari i expert en romanticisme alemany, que publica a força diaris i revistes de l’època i que tradueix allò que li caigui a les mans fins a l’hora de la mort, el primer de març de 1942.
«El català més brillant de la seva generació», segons Xammar. És «un liberal tenyit de laborista», escriu Lluís Nicolau D’Olwer.
La seva vida ha estat relativament breu, però intensa: director general de Comerç i Política Aranzelària just després de la proclamació de la Segona República, un dels fundadors d’Acció Catalana, funcionari de la Mancomunitat, la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, directiu de la Banca Arnús i de Crédito & Docks, catedràtic de l’Escola d’Administració Local i l’Escola Social fundades per Prat de la Riba, professor d’Economia política de la Universitat de Barcelona republicana…
«El català més brillant de la seva generació», segons Eugeni Xammar; no és «un revolucionari ni un conservador», escriu Lluís Nicolau D’Olwer a Caliu, sinó «un liberal tenyit de laborista». Ni idea. Només sé que el Diari de la guerra i Barcelona viscuda són documents escrits fa més de vuitanta anys per un catalanista que observa amb horror i desesperació com el somni de la seva generació queda totalment trinxat. Una generació, la barcelonina de 1917, silenciada per la Guerra Civil i la llarga i funesta dictadura.
