En la hipòtesi d’un més enllà, alguns situen Maquiavel a l’Infern i d’altres al Paradís. L’estiu de 1538, Reginald Pole, un cardenal anglès que residia a Roma, viatjàa Florència i es feu amb un exemplar d’El príncep, que s’acabava de publicar. «Amb prou feines començat el llibre», va escriure més tard, «ja hi vaig reconèixer el dit de Satanàs». Vint anys després, El Príncep va ser inclòs a l’Index Librorum Prohibitorum. Massa tard: ja se n’havien fet quinze edicions i corria per tot Europa traduït al llatí.
L’impacte extraordinari del llibre derivava del fet que, com el mateix Maquiavel comentà, «Els altres han estat tractant de coses imaginàries que no hem vist mai, jo tractaré de la veritat efectiva de les coses.» Calia partir de la manera com actuaven els humans, de com es comportaven, i no de com haurien de fer-ho.
Podem considerar, doncs, El Príncep com un manual d’instruccions maquiavèl·lic? Carl Schmitt deia que si Maquiavel hagués estat «maquiavèl·lic» «hauria escrit un breviari edificant, en comptes d’un llibre de tan mala fama». Però tal vegada la veritable intenció de Maquiavel era que discutíssim sobre els seus llibres durant segles. Si aquest fos el cas, el seu maquiavel·lisme seria brillant.
En comptes de veure’l com l’obra del diable, molts començaren a veure El Príncep com una denúncia encoberta dels mètodes dels poderosos i el seu autor com un humanista republicà, el Galileu de la moderna ciència política. Spinoza no li estalviàels elogis (acutissimus, vir sapiens, vir prudentissimus); Rousseau el va descriure com «un home just, un bon ciutadà que, tot fingint donar lliçons als reis, en donava als pobles».
