Maquiavel, la veritat efectiva i la política

En la hipòtesi d’un més enllà, alguns situen Maquiavel a l’Infern i d’altres al Paradís. L’estiu de 1538, Reginald Pole, un cardenal anglès que residia a Roma, viatjàa Florència i es feu amb un exemplar d’El príncep, que s’acabava de publicar. «Amb prou feines començat el llibre», va escriure més tard, «ja hi vaig reconèixer el dit de Satanàs». Vint anys després, El Príncep va ser inclòs a l’Index Librorum Prohibitorum. Massa tard: ja se n’havien fet quinze edicions i corria per tot Europa traduït al llatí.

L’impacte extraordinari del llibre derivava del fet que, com el mateix Maquiavel comentà, «Els altres han estat tractant de coses imaginàries que no hem vist mai, jo tractaré de la veritat efectiva de les coses.» Calia partir de la manera com actuaven els humans, de com es comportaven, i no de com haurien de fer-ho.

Podem considerar, doncs, El Príncep com un manual d’instruccions maquiavèl·lic? Carl Schmitt deia que si Maquiavel hagués estat «maquiavèl·lic» «hauria escrit un breviari edificant, en comptes d’un llibre de tan mala fama». Però tal vegada la veritable intenció de Maquiavel era que discutíssim sobre els seus llibres durant segles. Si aquest fos el cas, el seu maquiavel·lisme seria brillant.

En comptes de veure’l com l’obra del diable, molts començaren a veure El Príncep com una denúncia encoberta dels mètodes dels poderosos i el seu autor com un humanista republicà, el Galileu de la moderna ciència política. Spinoza no li estalviàels elogis (acutissimus, vir sapiens, vir prudentissimus); Rousseau el va descriure com «un home just, un bon ciutadà que, tot fingint donar lliçons als reis, en donava als pobles».

Cinc-cents anys després de la mort de Maquiavel, els seus escrits segueixen més vius, briosos i polèmics que mai, donant arguments als uns i als altres. És cert que va dir coses diferents en diferents moments, a vegades de manera ambigua, o potser paròdica, o sarcàstica. Ell mateix ho va admetre, en carta a un amic: «Durant molt de temps no he dit el que pensava ni he cregut el que deia. I si a vegades he dit la veritat, l’he amagat sota tantes mentides que és difícil de trobar.» Les circumstàncies ho expliquen: no va viure temps tranquils. Els seus textos deixen veure trets del seu caràcter i de les circumstàncies tràgiques del seu «temps desdenyós i cruel» (signàcartes als amics com NiccolòMachiavelli, historico, comico et tragico).

D’adolescent, va contemporitzar amb el dominic Girolamo Savonarola: veia béel suport del frare a un «govern ampliat» de la República de Florència. S’anà allunyant del predicador, tip de sermons, somnis apocalíptics, fogueres de les vanitats, i exhortacions permanents a la virtut i a la penitència. Savonarola confonia, reflexionàMaquiavel, la seva pròpia obstinació amb els designis de l’Altíssim i dividia la ciutat («Formàdos bàndols, el de Déu, i aquest era el seu i el dels seus partidaris, i el del diable, que era el dels seus adversaris»).

En un llibre impressionant (Quinze generacions d’una família catalana), Martíde Riquer recordàque un avantpassat seu, el cardenal Francesc de Remolins (Il Romolino), va ser enviat pel papa Alexandre VI a Florència amb la missió de jutjar Savonarola. S’atribuí al cardenal, tot just arribat, la frase «Faremo un bel fuoco», i circulàper la ciutat el rumor que un ciutadà agraït (s’havia acabat l’abstinència!) havia ofert al cardenal «una noieta vestida de xicot».

Mort Savonarola, Maquiavel començà a exercir de secretari i conseller de la República florentina. Durant catorze anys no va parar: missions diplomàtiques (Roma, França, Alemanya), funcions administratives, aventures militars. Tantes coses l’ocuparen que l’anomenaren il Segretario fiorentino. Però quan els Mèdici tornaren al poder a Florència, la vida activa de Maquiavel s’acabàde cop. Multat, empresonat, sotmès a tortura, va acabar desterrat als afores de la ciutat, a San Casciano. Aleshores es posàa escriure. En sortí El Príncep.

Mussolini, Matteotti, Gramsci

Situem-nos, amb un flash-back, a la Itàlia de 1924. El 6 d’abril se celebren les últimes eleccions multipartidistes, en un clima d’intimidació i violència. El 28 d’abril, la premsa, ja totalment sotmesa, informa de les «magistrals consideracions» que el cap de govern, Benito Mussolini, ha signat i publicat a la revista Gerarchia: un «Preludio a Machiavelli».

El 30 de maig, el líder socialista Giacomo Matteotti pronuncia en el Parlament un discurs demanant l’anul·lació de les eleccions, a causa de les violències i irregularitats comeses. En acabar, diu als seus companys: «El discurs que calia, ja l’he fet. Ara prepareu el discurs del meu funeral.» El 10 de juny, és segrestat i assassinat pels feixistes.

A començaments de juliol, quan el seu cadàver encara no ha estat trobat, una revista anglesa publica el seu article pòstum, titulat «Machiavelli, Mussolini and fascism», on acusa el dictador d’emparar-se il·legítimament en Maquiavel per mirar d’excusar «una forma de govern sotmesa a l’espasa, la violència i la perversió política». L’article és precedit d’una nota dels editors: «Després d’escriure aquest article, el senyor Matteotti va ser segrestat per un grup de feixistes i es desconeix quèli ha succeït.»

A les presons de Mussolini, Antonio Gramsci va llegir molt Maquiavel. Es trobava «fora de joc», com el florentí a San Casciano, forçat a la inacció després d’anys d’activitat frenètica. Va interpretar que l’oposició de Maquiavel a Savonarola no havia estat el xoc entre un cínic i un fanàtic, sinó la contraposició entre dues maneres de pensar i de fer política: entre una acció «abstracta i imprecisa», «arbitrària», «vel·leïtosa», i una basada en la consideració objectiva de la realitat concreta, no com un estat de fet immutable, sinó com «una correlació de forces en moviment continu i amb continus canvis d’equilibri».

Pensava Gramsci que Maquiavel havia «escrit llibres d’acció política immediata», però que també havia formulat «conceptes generals, que es presenten en forma aforística i no sistemàtica, i expressen una concepció original del món, que es podria anomenar “filosofia de la praxi” o “neohumanisme” perquè no reconeix elements transcendentals o immanents (en sentit metafísic) sinó basats en l’acció concreta de l’home que per les seves necessitats històriques treballa i transforma la realitat». Ben vist.

Un canalla?

A la Unió Soviètica, les obres de Maquiavel es començaren a publicar durant el període de la lluita pel poder entre Stalin i els seus oponents. És significatiu que només en sortís un primer volum, el 1934, que contenia El Príncep amb un prefaci del vell bolxevic Lev Kàmenev. Dos anys després, l’agost de 1936, Kàmenev va ser jutjat i condemnat a mort en el primer procés-espectacle de l’estalinisme, acusat pel fiscal Andrei Vixinski, entre altres «crims», de «maquiavel·lisme». De retruc, acusàtambé Maquiavel: «Aquest Maquiavel era, segons Kàmenev, un dialèctic! Aquest canalla era, segons sembla, un dialèctic!»

Un canalla, Maquiavel? Si potser fou mereixedor d’una breu temporada al purgatori no és pas per haver inspirat barbaritats a tirans i dictadors que no tenien cap necessitat del seu estímul, sinó per un efecte pervers dels seus escrits, que ell no podia preveure: va donar armes a la idea que la política és una activitat congènitament repugnant i damnada. La identificació habitual de la política amb la mentida, l’engany, el doble joc, per no parlar de la crueltat i la maldat (és a dir l’equivalència entre política i «maquiavel·lisme»), és un mal assumpte. El mínim que es pot dir és que Maquiavel, amb els seus «terribles consells» (Strauss) no contribuí a disminuir aquesta instintiva percepció popular, tan negativa pel vivere civile i la idea republicana, sinó que la va reforçar amb títols de noblesa.

Sumant-se al tòpic inexacte que sosté que les persones de bones intencions són menys intel·ligents que les malvades, aquesta visió ha contribuït a l’arrelament i expansió de l’antipolítica. Cal no oblidar-ho mai: la repugnància per la política és estimulada pels poderosos. Tenen un objectiu i és maquiavèl·lic: deixin de fer política, que ja la farem nosaltres.

La seguretat del silenci

Algunes llumeneres no sols han volgut interpretar Maquiavel a la seva manera, sinó que han tendit a equiparar-se i a identificar-se amb ell, ni que fos de manera simbòlica. Després de la desfeta dels nazis, Carl Schmitt, que durant alguns anys havia estat el Kronjurist del III Reich, es retiràa una casa de Plettenberg, que anomenàSan Casciano. Hi cercava, va dir, «la seguretat del silenci».

La seguretat del silenci! Hi van cercar empara tant Carl Schmitt com Martin Heidegger, que també havia acceptat Hitler i col·laborat amb els nazis. Ni l’un ni l’altre van pronunciar, després de la guerra, cap frase de rectificació (ni un breu «lo siento mucho, me he equivocado»). Devien pensar que si hagués depès d’ells, no hauria mort ni una mosca.

«El discurs que calia, ja l’he fet. Ara prepareu el discurs del meu funeral.» El 10 de juny de 1924 Matteotti és segrestat i assassinat pels feixistes.

A l’hora de prendre decisions polítiques (abans se’n deia «prendre partit»), les grans llumeneres –tal vegada per un sobrepès d’intel·ligència–, tendeixen a equivocar-se més sovint que la gent corrent, que fa servir el discriminant bàsic, instintiu, de la decència comuna.

Ara bé: és en aquest «Si de mi depengués» on rau precisament una gran qüestió que planteja Maquiavel. No es tracta de la llufa que habitualment se li penja (l’expressió «el fi justifica els mitjans»). Els tirans, dictadors o polítics corruptes que invoquen aquesta màxima no poden escudar-se en Maquiavel.

Allò que l’obra del florentí planteja és una interrogació més complexa, a la qual no dona respostes, perquè aquestes no poden ser solucions preestablertes d’una manera abstracta. Es tracta de les fronteres que cal traçar, en cada situació concreta, entre els principis i els càlculs. Es tracta del valor moral i de les conseqüències de la nostra acció (o de la nostra inacció), dels efectes de les nostres paraules (i dels nostres silencis); dels límits que cal traçar entre allò que desitgem i allò que detestem, entre allò que es pot acceptar en nom dels futurs resultats i allò que ens és definitivament insuportable.

Partidari actiu de l’acció política fonamentada i de les seves lliçons, de la passió per llegir i conèixer, de l’ús de l’experiència i de la memòria per discernir entre la possibilitat i la fantasia, Maquiavel és el nostre contemporani. De fet, la discussió sobre la seva obra no acabarà mai, perquè la qüestió de fons que planteja (la relació entre ètica i política), com deia Raymond Aron, «en el fons és eterna».

Hem d’agrair a Maquiavel que ens indiqués, cruament i amb duresa, que, quan els interrogants es plantegen, és necessari evitar les il·lusions i les fantasies, per tal de no deixar-se entabanar pels il·luminats i els fanàtics del moment, i és primordial concentrar-se en el coneixement concret de «la verità effettuale della cosa» (avui, tal vegada ens advertiria també contra el risc de deixar-nos entabanar pels que representen el reflex simètric i antagònic dels il·luminats i els fanàtics: els cínics i els moralistes de l’antipolítica, escarxofats en el sofà).

«Soc contrari», va deixar escrit Maquiavel, «a l’opinió dels ciutadans que voldrien un predicador que els ensenyés el camí del Paradís, i voldria trobar-ne un que els ensenyés com engegar a prendre vent el dimoni […] perquè crec que aquesta seria la veritable manera d’anar al Paradís: conèixer el camí de l’infern per tal de fugir-ne.»