Explorador dels gels
Marc Oliva (1981) és doctor en Geografia i professor de la Universitat de Barcelona. El seu currículum, que té gairebé una seixantena de pàgines, explica una intensa activitat d’estudis, docència, recerca, publicacions i premis, que l’han dut a explorar els gels de tot arreu del planeta. L’Àrtic, que coneix molt bé, diu que l’ha enganxat. Un tast de la seva recerca es pot veure al documental Sermersuaq, que es pot veure a YouTube.
Com acaba una persona fent vint expedicions polars?
Bàsicament, a mi sempre m’ha atret el fred, ja des de petit tot el tema d’aquests documentals que veies en aquests llocs inhòspits i freds, i l’Antàrtida, i Groenlàndia, i les muntanyes; i vaig estudiar geografia una miqueta empès per aquestes històries. Aviat em vaig adonar que m’agradava estudiar el sistema natural de zones fredes, com l’Antàrtida. Vaig fer la tesi doctoral a Sierra Nevada, justament a 3.000 metres d’altitud, perquè els processos que es donen a les nostres muntanyes, a Sierra Nevada o als Pirineus, són els mateixos que es donen a nivell de mar a l’Antàrtida o a l’Àrtic.
Quan vaig acabar la tesi doctoral, volia seguir per la via acadèmica, i em van oferir l’oportunitat d’anar a l’Antàrtida el 2010. A partir d’aquí vaig fer vuit campanyes a l’Antàrtida, però vaig anar fent algunes campanyes a l’Àrtic, fins que el 2017 torno a Catalunya i començo a muntar els meus propis projectes centrats al Pirineu i a l’Àrtic. A partir del 2018, comencem a entrar a Groenlàndia. Aquest any he fet dues campanyes, i em sembla que són deu vegades a l’Àrtic, i vuit a l’Antàrtida.
Són molt diferents els dos pols?
De fet, el nom ja diu la cosa. Artykos és la terra de l’ossa polar, segons deien els grecs. Antàrtic és l’antagònic a l’Àrtic, i això es reflecteix en la geografia. L’Àrtic és un oceà envoltat de terres, i el cas de l’Antàrtida és el contrari, és un continent rodejat de mar. L’ésser humà és a l’Àrtic des de fa mil·lennis, mentre que a l’Antàrtida no s’hi va arribar fins a l’edat moderna. A l’Àrtic fa 3.000 o 4.000 anys que hi viuen els inuit, aprofitant l’entorn i sobrevivint-hi. A l’Antàrtida, en canvi, en el pic de màxima ocupació, es calcula que hi ha uns 5.000 científics i molts turistes (aquests darrers anys s’ha assolit la xifra de 100.000 turistes anuals), mentre que a l’Àrtic hi ha 4 milions de persones que hi viuen, que pateixen i tiren endavant… L’Antàrtida és un continent per a la pau i per a la ciència.
No en som gaire conscients que hi hagi tanta gent a l’Àrtic, hi ha la imatge que són terres buides.
L’opinió pública pensa que tots els qui hi viuen són inuit, però només el 10 % d’aquests 4 milions de persones ho són. Per cert, que cal parlar sempre d’inuit, no d’esquimals, perquè aquest terme, que vol dir «menjador de carn crua» és pejoratiu. Ells volen ser anomenats inuit i hem d’intentar respectar aquesta voluntat seva. Però són molt pocs. N’hi ha al Canadà, Alaska, etc. també, però a Groenlàndia la població no arriba a 60.000 persones. És la d’un barri petit de Barcelona.
PUBLICITAT
En què han consistit les darreres expedicions, quina feina hi feu, allà?
El que volem saber és com les glaceres, en el cas de Groenlàndia, que cobreixen més del 80 % de l’illa, han anat evolucionant al llarg del temps, si s’han anat expandint o retrocedint. No podem afirmar que s’està perdent molt de gel a Groenlàndia sense saber si això és normal o no. Pot ser una dinàmica que s’ha donat en el passat, que es va donant de manera recurrent, però que potser s’ha alterat per això que anomenem «canvi climàtic», que està accelerant aquesta fusió i que no té precedents en els darrers mil·lennis.
Però per a entendre-ho hem d’estudiar què ha passat els darrers mil·lennis, i cal fer-ho des del terreny perquè fa poc temps que tenim sèries de dades instrumentals (com les que prenen els termòmetres, que s’allarguen poc més de 150- 200 anys en els millors casos).
És poc temps per entendre la variabilitat natural del clima. Per tant, hem de recórrer a altres registres, com poden ser justament els que ens deixen les glaceres. Les masses de gel, com que tenen tanta força i potència, erosionen les valls i dipositen roques en el seu fluir. Nosaltres agafem restes d’aquestes roques que, analitzant-les, ens donen l’edat en què la glacera les va alliberar i dipositar. Amb això podem traçar mapes de com era el paisatge i com han avançat i retrocedit en el passat.
De fet, ara hem començat una nova part del projecte que, a partir de les dades de camp, reconstrueix tots aquests canvis, i intenta projectar per on anirà el futur. Si sabem que en determinades condicions les glaceres eren aquí o allà, podem fer projeccions sobre què passarà quan la temperatura augmenti dos graus, a escala de tot Groenlàndia, i saber com augmentarà el nivell del mar i què passarà a Europa. Perquè, un cop més, hi ha una gran diferència amb l’Antàrtida, que està més aïllada geogràficament i del sistema climàtic global, mentre que Groenlàndia és a tres hores d’avió. Si Groenlàndia s’escalfa, a Europa, calça’t, que venen mal dades.
Què us indiquen els models?
Està previst que l’escalfament serà més pronunciat a l’Àrtic, perquè hi ha una sèrie de retroalimentacions. Tot serà més accentuat. Si tenim més fred, la neu es queda més temps.
En el cas de l’Àrtic, tot aquest escalfament, que ha estat el darrer segle quatre vegades la mitjana sobre la resta del planeta, es preveu que continuï incrementant-se. I, a més temperatura, més fusió del gel. Però atenció, aquí entra en joc la complexitat del sistema… Temperatures més altes també volen dir més humitat a l’ambient. El que s’està donant en les nostres latituds és un increment de la precipitació de neu, però aquesta neu marxa abans, perquè tenim les temperatures més elevades.
«Els inuit veuen el futur que els ofereix Trump de manera prudent, però hi estan oberts.»
Amb tot això vull dir que el sistema no és lineal. Hi ha moltes coses que els científics encara no entenem. I no tots els problemes s’originen en el canvi climàtic. Quan sento parlar a la televisió dels incendis i el canvi climàtic m’esvero, perquè es donen altres factors, com la gestió forestal, i que Catalunya hagi arribat al 70 % de superfície forestal en els darrers anys. Les coses, en general, tendeixen a ser multifactorials.
I la geografia humana? Com el viuen els inuit aquest desglaç?
El que ells voldrien és ser independents, però el seu context històric és molt complicat.
Groenlàndia ha estat sempre allà, però sembla que només ha aparegut als mapes quan Trump ha aixecat el dit. Els inuit volen ser inuit, i volen cultivar els seus costums, però també volen poder accedir als avantatges del món occidental. Això es veu en moments estranys, com ara en la sortida de les expedicions. Cada un de nosaltres va amb un caçador, en un trineu de gossos, amb arpons, i mentre acabem de preparar-nos fan temps mirant el mòbil.
«El sistema no és lineal. Hi ha moltes coses que els científics encara no entenem.»
És un món que vol mantenir-se tradicional, però a la vegada vol la millor vida per a la seva gent, i si han de venir els Estats Units i oferir-los millors condicions, potser no diran que no. Però no en parlen. El meu caçador, després de tres setmanes d’anar amb ell, cada vegada que li tocava el tema, es posava a riure.
Ho veuen lluny. Saben que els impactarà, perquè els americans ja els van expulsar fa setanta anys per fer una base militar (Pitufik), i els van desplaçar a 50 quilòmetres. Però també els van oferir feina.
Sempre que hi ha una visió, hi ha l’altra. També els passa amb els danesos. Estan dolguts pel context històric, perquè els han fet de tot, esterilitzacions forçades, extracció de recursos… Així que el futur que vol Trump el miren de manera prudent, però hi estan oberts.
I com veuen l’escalfament, el perceben?
Els està canviant la vida, amb el desglaç tenen accidents. Però no oblidem que els vikings van arribar a Groenlàndia i en van haver de sortir de seguida. És un món on el canvi forma part de la vida. Si no poden anar a caçar el narval, van a caçar la foca, s’adapten. Tenen una certa flexibilitat que els permet aquest estil de vida, i perquè coneixen l’entorn. Ells no utilitzen motos de neu, perquè es pot avariar. El gos no et fallarà mai.
PUBLICITAT
«El que és més interessant en l’àmbit geopolític no és tant el gel del continent com els canvis en el gel marí del mar que circumda la illa.»
És un món canviant que mostra reticències al canvi, però que a vegades vol apuntar-se al canvi! I això és la Groenlàndia tradicional, però si vas cap al sud, també hi ha altres coses. Al sud, en una superfície d’uns 400.000 quilòmetres quadrats [com quatre vegades París], hi viuen unes 50.000 o 56.000 persones. Les distàncies són siderals i hi ha tantes Groenlàndies com poblacions.
El sud com és? És més danès?
Al sud hi ha més poblacions. El sud-est és també un cul de món, és bastant tradicional. Mantenen la caça, la pesca, i tota la logística i provisió d’aliments és molt cara. Hi ha hagut polítiques del govern de Groenlàndia per promoure que aquestes comunitats se n’anessin cap al sud-oest. La costa sud-oest i centre-oest és la més econòmicament activa de l’illa, ara mateix s’hi estan obrint dos aeroports internacionals, quan abans no es podia arribar a la capital en avió.
S’hi percep la inversió estrangera?
Sí, sens dubte. La inversió estrangera està obrint un altre aeroport al nord. S’està construint per tot arreu amb capital xinès. Hi ha inversors americans que s’hi estan posant amb empreses, amb mineria, prospecció. Clar, si volen ser independents, quines vies els queden?
La seva economia està basada sobretot en un model tradicional. Però hi ha la pesca, la mineria i el turisme, que pot donar problemes, però pensen que si la resta del món ja ho ha fet, per què no ho haurien de fer ells? I, d’altra banda, a Dinamarca també hi ha gent que està cansada que una part no menor del seu PIB se’n vagi a Groenlàndia, que tenen la sensació d’estar sostenint-los, i això perquè sovint, a Copenhaguen, es veuen molts inuit vivint als carrers en males condicions. Els canvis, sovint, els han perturbat i alguns s’han perdut.
S’especulava sobre l’obertura de passos, amb el desglaç del gel marí.
Arriba Trump al poder i obre dos melons: Panamà i Groenlàndia. I què vol dir això? Trobar rutes més ràpides per on fer passar els vaixells. Són dos temes diferents, el gel continental, i el de les aígues que l’envolten. Això no significa que Groenlàndia, com a tal, s’hagi de desgelar, ni tan sols en els 500 anys que venen. Per molt de gel que es perdi, a l’interior de Groenlàndia a l’estiu s’està a menys vint graus. El retrocés hi és, però en aquest sentit encara queda lluny de l’escala humana. Una altra cosa és el gel de l’oceà.
Per on va la història, en el cas del continent, doncs?
El director del servei geològic de Groenlàndia comentava que va pel control futur de les terres rares. No per la seva gestió actual. Trump no vol avançar a la Xina, però es vol deixar la porta oberta per si comença una cursa. El que és més interessant en l’àmbit geopolític no és tant el gel del continent com els canvis en el gel marí. El mar congelat ha anat retrocedint al llarg de les darreres dècades. I aquest és el que pot induir canvis més importants de cara al comerç marítim.
Als anys setanta hi havia uns 7 milions de quilòmetres quadrats de gel que no es descongelava mai a l’estiu. Per a fer-nos-en una idea, unes 14 vegades la península Ibèrica. Ara aquesta superfície és d’uns 4,5 milions, tot i que aquesta superfície es manté estable fa uns vint anys, i per això reitero que cal anar amb compte amb les previsions, perquè tendeixen a fallar en els sistemes complexos. Però el fet és que s’obre la porta a rutes comercials més ràpides i, per tant, més barates, i al turisme. Es comencen a veure vaixells plens de turistes que han pagat 40.000 euros per ser allà. Són canvis que permeten coses que abans no es podien fer.
Vostè és optimista?
L’ésser humà té una capacitat d’adaptació extraordinària. Hi havia gent vivint a Sibèria, a setanta graus sota zero durant la darrera glaciació fa vint mil anys i van creuar als Estats Units, a Àsia, a Amèrica, en un moment molt més fred que l’actual. Inversament, a Mesopotàmia van néixer l’agricultura i les ciutats amb unes temperatures d’entre tres i cinc graus superiors a les d’ara, en una zona que cada any arriba a registres de 50 graus.
Si ens hem desenvolupat en unes condicions naturals tan adverses, hem resistit, hem de pensar que ara tenim tecnologia, tot i que aquesta també pot jugar en contra. Però realment, des d’un punt de vista de lògica de com funciona el sistema natural, hauríem de ser positius. La inquietud neix de la velocitat del canvi, que és el que ens ha de fer més prudents.
