El 2005 Maria Bohigas Sales (París, 1969) va reprendre l’editorial fundada pel seu avi, Joan Sales, comprant les accions en mans de la seva àvia, Núria Folch Pi, i –fet sense precedents– del grup Planeta. Filla del físic Oriol Bohigas i de la historiadora Núria Sales, va formar-se com a traductora a França abans d’instal·lar-se a la icònica casa familiar del Carmel, seu de Club Editor.

 

Indústria editorial

En català, dir-ne indústria és un error d’escala. És un comerç amb peixets i taurons on, si sobrevius, aprens coses. Per exemple, hi ha molta discussió sobre si convindria alguna editorial mitjana en català, amb prou força per crear un grup potent. Pensar en projectes que necessiten una demografia molt més gran és un conte de fades. Durant dècades Edicions 62 es va considerar l’obra magna, però va fer fallida tres vegades. Era l’antimodel. Quan deixarem de ser la granota que vol ser un bou?, quan acceptarem que som una literatura petita i curiosament rica i enèrgica, i exigirem polítiques públiques a favor d’aquesta riquesa cultural?

 

La represa

El projecte fundador de 1959 del meu avi i Xavier Benguerel volia editar «literatura popular», obres acollidores perquè la gent més variada possible llegís literatura contemporània en català. Quan ho vaig reprendre, el públic literari català passava fam i estava completament girat cap al castellà, ja que encara no havien florit aquest esplet de noves editorials i els projectes amb un cert tremp dels 90 havien abdicat (amb alguna excepció com Edicions de 1984). Per tant, va ser llarg i difícil. De vegades, per continuar un projecte has d’anar a repel.

Fora de les lectures obligatòries de Mercè Rodoreda –les no obligatòries com La mort i la primavera estaven mortes de fàstic–, res era viu. Fins i tot Incerta glòria era un text desconegut. Calia reconstruir a partir de la reivindicació d’un catàleg i, a continuació, acollir autors amb veritable vocació artística. No podia ser que no hi hagués un públic disposat a llegir aquesta literatura en la seva llengua. Calia no tenir por i dirigir-s’hi com ho fa un editor literari.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Recomençar amb Aurora Bertrana i Andrei Guelàssimov va ser una declaració de principis: un peu allà i un peu aquí. Publiquem literatura en català per generar un diàleg entre les obres, independentment de si estan escrites en català. Perquè si escriure en català és un mèrit en si, aleshores llegirem moltes coses mediocres. Quan jo vaig començar hi havia un prejudici enorme amb la tradició literària catalana, generat en part per iniciatives com la MOLC. Té algun sentit publicar una col·lecció d’història de la literatura, però fent-la passar per una col·lecció popular t’assegures que els lectors quedin vacunats durant generacions contra la literatura catalana.

 

Combinar fons i noves veus

Si publiques en una llengua amb un públic restringit, com més ambiciós és un projecte, menys viable. Per tant, el moviment comercial natural empeny cap a llibres poc ambiciosos. Per això cal anar a contracorrent. Per exemple, vam fer l’Eugeni Oneguin a iniciativa d’Arnau Barios, i aleshores t’adones que hi ha un públic literari català disposat. Però no saps mai qui vindrà a ballar, perquè no tothom és tan conegut com Puixkin i perquè és difícil vèncer les inèrcies i, enmig d’una allau de novetats, aconseguir seduir el lector amb obres tan boniques i exemplars com la de Nikos Kavadias.

 

Una editorial unipersonal

Així vaig treballar durant anys, fent cada llibre jo mateixa. M’agradava molt, però acabava l’any feta un nyap, per més que limités els títols a 10 o 11, màxim 12. Ara estem en un moment diferent perquè som dos editors –Alejandro Dardik i jo mateixa– i hi ha un equip de cinc persones en què tothom participa en la discussió editorial; això ens permet arribar als 20 títols i acollir cada cop més projectes.

Evidentment, sempre continuaré fent una de les revisions perquè soc traductora d’ofici i no sé cap altra manera per implicar-me de debò. Trobo que aquest és el moment màgic: quan el text s’està fent.

 

Quan totes ponen

És un moment sensacional i eufòric. Com a editors acostumats a vendre els llibres un per un, emborratxa una mica. En el cas d’Eva Baltasar, el seu tríptic l’ha fet explotar com a autora, té un radi d’influència molt gran. Aquesta força fa que tots els prejudicis sobre els costums rutinaris del lector català se te’n vagin en orris i comprovis com respon a una obra arriscada. D’un altre cantó, Joan-Lluís Lluís tenia ja una sòlida obra rere seu i, quan va decidir reorientar-ne la construcció, va venir a trobar-nos. La seva forma d’escriure, prolixa en imaginació, és com si intentés recuperar el plaer de la lectura de quan ets adolescent.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Es dona una cosa molt guapa, que és la convivència d’autors contemporanis catalans enormement variats. I això, a banda d’alegrar-me, és senyal de la bona salut del catàleg. Perquè tens a Sebastià Perelló, que estableix un diàleg amb el lector als antípodes dels anteriors, i al mateix temps publiques Fugir era el més bell que teníem de Marta Marín-Dòmine, una xarnera entre l’assaig i la literatura, que et permet desenvolupar un coneixement extern i objectiu i, alhora, expressar una intimitat completament subjectiva.

 

Mallorca, de Llorenç Villalonga a Marc Cerdó

El catàleg es limita a reproduir l’extrema riquesa literària mallorquina, amb un nombre de bons autors inexplicablement desproporcionat respecte a la seva demografia. La generació de Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver i Biel Mesquida es va trobar presa en el mateix franquisme que aquí i, en canvi, no van perdre cap mena de contacte, ni de coneixement, ni de domini de la llengua materna. Al mateix temps, és una situació delirant perquè el gruix dels autors mallorquins són llegits al Principat –les vendes a Mallorca són petites i l’illa és molt espanyola– i s’expressen amb un català molt marcat per la realitat mallorquina. No parlo de dialecte, sinó del que contenen i arrosseguen les paraules respecte de la història i la tradició d’un lloc. Crítics literaris, quan ressenyeu un mallorquí, pareu de dir que té una llengua tan bonica. No és la llengua, és el llenguatge.

 

Club Editor i el castellà

És una relació en construcció. Vam començar a editar en castellà en constatar que hi havia autors sense presència a l’estranger perquè en català, no venien prou i, malgrat la seva qualitat, no podien sortir d’aquesta anella de constrenyiment que és la llengua. Vam constatar que la doble edició era efectiva, però molt especialment per a la versió original catalana, perquè el nostre públic és sensible a aquestes coses. El primer que vam fer va ser Sicília sense morts de Guillem Frontera i L’últim mono de Lluís Maria Todó, després, algun estranger en la seva etapa incipient com El crit de l’ocell domèstic de Maksim Óssipov i, finalment, alguna peça fonamental del segle XX català com El mar de Blai Bonet o La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

Amb tot, a Espanya no ha interessat gaire. Per això, a partir d