Membre d’una reconeguda saga d’historiadors lleidatans (Josep, l’avi; i Manuel, el pare), Mariona Lladonosa Latorre (Lleida, 1984) semblava voler defugir la disciplina i la ciutat familiars en llicenciar-se en Ciències Polítiques (UAB, 2006), cursar un postgrau de Ciutadania i Immigració (UPF, 2007) i doctorar-se en Sociologia (UdL, 2018). Amb tot, la seva recerca s’ha acabat decantant cap a la sociologia de la història i ha retornat a la capital del Segrià com a professora lectora i coordinadora del Màster Interuniversitari en Polítiques Socials i Acció Comunitària (UdL & IGOP-UAB). Intel·lectual compromesa políticament, forma part del Centre d’Estudis per la Unitat Popular, de l’Institut Sobiranies i l’Escola de Formació Guillem Agulló.

El cognom Lladonosa

Lleida és una ciutat mitjana que conserva les dinàmiques locals i, per tant, el cognom –poc o molt– s’hi fa present. A mi no em molesta, però sí que haver estudiat a Barcelona i haver fet part de la meva vida acadèmica lluny d’aquí, ha fet que em pesés molt menys. Després, tot i que m’he acabat aproximant a la història, la meva trajectòria ha tingut més diferències que similituds amb la seguida pel padrí o pel pare. En el cas del padrí, estem parlant d’una persona sorgida de les classes més populars, criada a l’hospici perquè el pare va morir i la mare, cuinera, no se’n podia fer càrrec, autodidacta en l’estudi històric. I el meu pare, ell ja era un historiador consolidat, referencial dins de la Universitat de Lleida, amb una trajectòria no condicionada per la precarietat i les dificultats en la consolidació laboral de la meva generació.