El març de 1973, la cerimònia de lliurament dels premis Oscar es va veure sacsejada per un petit terratrèmol: Marlon Brando, al qual se li lliurava l’estatueta al millor actor no solament va rebutjar el guardó, sinó que en el seu lloc va enviar Sacheen Littlefeather, activista i actriu, com a senyal de protesta pel tractament que el seu país dispensava als nadius nord-americans. Brando va obtenir el premi gràcies a la seva interpretació a El padrí (1972), de Francis Ford Coppola, i gairebé sense solució de continuïtat va intervenir en una altra pel·lícula mítica, L’últim tango a París (1973), de Bernardo Bertolucci, on es va forjar una llegenda molt diferent, segurament el revers sinistre de l’anterior.

L’actriu Maria Schneider, que compartia protagonisme amb Brando en aquest últim film, va denunciar anys després que tant l’actor com Bertolucci li van ocultar els plans que tenien per a la famosa escena de la sodomització fins que ella ja no va poder fer res per impedir que la filmessin. No sé fins a quin punt Brando se sentiria còmode amb aquest doble retrat que acaba sent contradictori, però segur que el seu gust per l’ocultació i l’ambigüitat pel que fa a la seva figura pública es va veure satisfet: actor compromès i mascle prepotent, tot cabia en l’enigma que sempre va voler ser.

Sigui com sigui, pocs actors del seu temps poden presumir d’haver dut a terme dues interpretacions tan memorables, i tan diferents, gairebé alhora. A El padrí apareix irrecognoscible, reconvertit en un capo de la màfia obsessionat pel poder i per la seva família, una mala digestió d’aquell somni americà que, a aquestes alçades de la història del país, ja s’havia transformat en malson. A L’últim tango a París, en canvi, va incorporar un ciutadà estatunidenc establert a la capital francesa, pot ser que assimilant encara els fracassos de les utopies dels 60 i en plena ressaca existencialista, que inicia una relació sexual turbulenta amb una joveneta de bona família després de la mort de la seva esposa.

En principi, poc tenen a veure entre si aquestes dues pel·lícules. I, no obstant això, és precisament la presència de Brando la que els confereix una estranya unitat. Passats els anys, resulta evident que no es tracta tant del seu moment àlgid com a actor com d’un striptease emocional desopilatiu durant el qual va fer surar tot el que durant anys s’havia limitat a interioritzar: Marlon Brando no es feia càrrec de dos personatges, purament i simplement, sinó que pretenia encarnar l’essència d’Amèrica, de les seves dues cares, una èpica dubtosa que portava incorporada la pròpia derrota.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.