Marta Mata produïa un gran respecte, no tan sols per la seva autoritat en el camp de la pedagogia, sinó també per la seva categoria humana. Era una persona serena, càlida, amable. Mirava als ulls encuriosida, tractant de descobrir la veritat que habitava al fons de l’altre. Inspirava confiança, invitava a obrir-se i a compartir. Era permeable, però no era mal·leable: era una dona forta, de principis, coherent amb les seves conviccions bàsiques, d’una integritat a prova de bomba (no en va venia de quan les bombes queien sobre Barcelona). I posseïa també un gran sentit pràctic.

Semblava guiar-se, i no tan sols en el camp de la pedagogia, pel «mètode intuïtiu» de Pestalozzi (Suïssa,1746-1827), un dels precursors de la renovació pedagògica a Europa. Potser es referia a això quan atribuïa a l’educació una semblança amb l’art: «L’educació (…) té el caràcter universal de la ciència i alhora el caràcter concret de l’art».

Parlava de tu a tu. Mai no «impartia», ni a l’escola ni entre els mestres ni a l’activitat política. Era un verb que li feia urticària, sobretot referit a la docència. Era l’antítesi de com ella l’entenia: el mestre no havia de regurgitar coneixements empaquetats i endossar-los als infants que tenia al davant, sinó que havia d’ajudar-los a construir el coneixement per ells mateixos, a partir de l’experimentació, de la vivència personal i intransferible de cadascun d’ells. L’infant havia de ser el centre de l’escola.

Havia rebut un llegat extraordinari, procedent de les generacions de pedagogs i pedagogues que, durant el primer terç del segle XX, havien construït l’«escola nova» o «escola activa». L’havia rebut a través de la seva mare, la mestra Àngels Garriga, i per via directa com a alumna del Grup Escolar Baixeres i del Grup Escolar Pere Vila, de l’Ajuntament de Barcelona, i de l’Institut-Escola de la Generalitat republicana. En conservava un record potent i lluminós. Era el llegat de Joan Bardina, Pau Vila, Frederic Godàs, Rosa Sensat, Artur Martorell, Alexandre Galí, Manuel Ainaud, Pere Vergés… Se’n sentia hereva. Trenta anys d’innovació pedagògica. Amb empelts d’arreu i amb l’influx proper de la Institución Libre de Enseñanza. Havien aixecat escoles d’una qualitat extraordinària, que el franquisme havia liquidat amb sanya. «Jo he vist matar l’escola», explicaria Marta Mata.

 

Gardènies mortes

En efecte, el 1937, havia començat el Batxillerat a l’Institut-Escola de Josep Estalella i Angeleta Ferrer. Era el final. Les delicades gardènies, que oloraven i mimaven sense tocar-les, encara lluïen al pati. La metralla de les bombes havia malmès la paret d’aquell vell casalot, però no havia danyat l’ànim del professorat. «Res no aturava aquells mestres», explicaria Marta Mata, «són detalls que donen corda per a tota la vida, fins i tot per sobreviure en les dècades que van venir després». Llòbregues dècades. Ella mateixa, encara alumna, toparia horroritzada amb la magnitud de la destrossa: l’Institut-Escola havia esdevingut Instituto Femenino Verdaguer, havien fet fora tot aquell professorat extraordinari, s’havien endut els nois a un altre institut, havien tancat la biblioteca, havien proscrit la llengua catalana, havien penjat una creu i aquells dos retrats a les parets de cada aula… i s’havien mort les gardènies.

Marta Mata es proposaria una missió: mantenir la memòria del que havia estat, per poder un dia restituir-ho i actualitzar-ho. De primer, seria un somni impossible, però aviat esdevindria una ferma voluntat i, a poc a poc, una empresa titànica, que aniria prenent cos a repèl d’un temps parat i eixorc, interminable. Ens diu: «Per recuperar aquella escola que havia vist destruir, calia la humilitat de treballar en el fanguissar, encara que no en sabéssim, però amb ràbia, la noble i creativa ràbia de Pestalozzi per l’escola de tots».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’any 1943, convalescent d’una tuberculosi de postguerra, havia retornat a Saifores, a viure amb la seva mare, Àngels Garriga, que també hi havia recalat, «depurada» com tants altres mestres i malalta. Allí va ser on Marta Mata va començar a covar el seu projecte, amb els infants d’aquell poblet.

El 1954, a l’especialitat de Pedagogia acabada de reobrir, hi retrobaria tres vells coneguts de la seva mare, puntals de l’«escola nova» i també represaliats: Artur Martorell, Pau Vila, Alexandre Galí. També hi coneixerà els companys i companyes amb els que anirà teixint la xarxa d’innovació pedagògica i de socors mutus que acabarà donant forma, l’any 1965, a l’Escola de Mestres Rosa Sensat. I faran irrupció, de seguida, els nous aires que bufen a Europa al voltant de 1968, de gran repercussió en els més joves i en els no tan joves amb esperit insubmís, com el venerable Pau Vila, que li confessava a Marta Mata: «Si ara tingués cabell, me’l deixaria créixer»…

«L’escola ha de fer que els nostres infants coneguin i estimin el català i el castellà», afirmava.

La tasca realitzada seria enorme, d’efectes decisius i duradors a tot Catalunya i amb una repercussió potent a tot Espanya. Floririen arreu projectes cooperatius (mestres, pares i mares), al marge del sistema escolar oficial, però amb una forta vocació pública. Tot plegat donaria lloc, el 1975, en el marc de la X Escola d’Estiu de Mestres, a la declaració Per una nova escola pública, document programàtic que resumia l’esforç d’aquells anys d’insurgència i que s’oferia al nou règim democràtic que ja apuntava a l’horitzó.

Arribat el moment, calia que algú es disposés a entrar a l’obrador de la política democràtica. Marta Mata feia el pas. I ho expressava capgirant la frase «política és pedagogia» de Rafael Campalans. Ella afirmava, ara, «pedagogia és política», és a dir, l’«escola nova» només podrà desenvolupar-se i arribar a tots els infants amb unes polítiques públiques a l’altura d’aquest ideal.

S’incorporava a Convergència Socialista de Catalunya (CSC) l’any 1976. Seria diputada a Corts i al Parlament, senadora, regidora de l’Ajuntament de Barcelona, vicepresidenta i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Va fer una feinada extraordinària. A destacar algunes fites com la llei del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), el 1983, per mitjà de la qual la florida d’escoles de les dècades anteriors arribava a port, integrant-se a l’escola pública. I la LODE, el 1985, que instituïa a tot Espanya una de les seves obsessions: la corresponsabilitat educadora entre administració, escola i família.

A l’Ajuntament de Barcelona, va empalmar amb les seves arrels, impulsant les escoles municipals i, especialment les escoles bressol; dotant d’autonomia l’Institut Municipal d’Educació; creant el Consell Escolar de la Ciutat i els deu Consells Escolars de Districte; impulsant el concepte de «ciutat educadora» i donant lloc a l’Associació de Ciutats Educadores, un moviment internacional que reuneix avui 350 ciutats de tot el món.

El 2004, com a presidenta del Consell Escolar de l’Estat va haver de desempatar, amb el seu vot de qualitat, la votació sobre la religió. Dirà: «L’ensenyament de la religió encara és un tema tabú a l’Estat espanyol. (…) Una minoria ho té com un dret adquirit i una majoria s’espanta davant d’aquesta minoria i no vota».

 

Educar en la pluralitat lingüística

Capítol a part demana l’actuació de Marta Mata en el camp de la política lingüística. Calia retornar el català a la normalitat que li havia robat el franquisme i fer-ho en el respecte més absolut als drets dels castellanoparlants. I sobretot calia fer, de Catalunya, «un sol poble», plural i cohesionat, amb igualtat d’oportunitats. L’escola comuna n’havia de ser l’eina, contra tota separació dels infants per raó de llengua (ni d’origen ni de gènere ni de creença ni de capacitat…). Contra els monolingüismes que, a banda i banda, propiciaven el conflicte, afirmava: «L’escola ha de fer que els nostres infants coneguin i estimin el català i el castellà».

A l’Ajuntament de Barcelona va empalmar amb les seves arrels, impulsant les escoles municipals i, especialment, les escoles bressol; dotant d’autonomia l’Institut Municipal d’Educació, creant el Consell Escolar de la Ciutat i els deu Consells Escolars de Districte i fomentant el concepte de «ciutat educadora».

No era partidària de fer una llei de la llengua: n’hi havia prou, deia, amb polítiques serioses, participades, ben dotades econòmicament, sense necessitat de fer gaire soroll. Al final, però, el Parlament emprendria el camí cap a la llei. Després d’una gestació lenta i discontínua, Marta Mata considerava que la llei havia sortit «una mica escarransida», però que potser «els únics que l’estimem som els que no la volíem»; l’estimem especialment, «com passa amb els fills petits i escarransits».

La batalla decisiva es produiria en paral·lel. Seria la batalla per l’escola comuna, que tindria lloc en dos temps. Primer temps: l’abril del 1981, Marta Mata presentava al Parlament una Proposició No de Llei sobre el Tractament de la Llengua a l’Ensenyament, on propugnava l’escola comuna, contra la separació dels infants en dues xarxes escolars, una en català i l’altra en castellà. Seria derrotada el 14 de maig de 1981: PSC i PSUC a favor i CiU, ERC, CC-UCD en contra. Nacionalisme català i nacionalisme espanyol semblaven coincidir.

 

La «Loapilla»

Segon temps: a primers de 1982, el govern de la UCD presentava a Corts un projecte de llei d’harmonització de l’ús de les banderes, les llengües…, conegut com «la Loapilla». Entre les «harmonitzacions» previstes, hi havia l’establiment del «dret d’opció dels pares» sobre la llengua escolar dels seus fills. Hauria regit també sobre Catalunya, impossibilitant l’escola comuna. Volia ser una llei d’ample consens i CiU s’hi estava acomodant. Només hi havia una manera d’aturar-la: decantar el vot de tots els socialistes. Marta Mata es va arremangar i, posant en joc tot el seu prestigi, va escriure els seus «Catorce puntos en favor de un no», on deia, entre altres coses, «La opción lingüística de los padres con respecto a sus hijos se ha ejercido ya en la propia casa. Hacerla extensiva a la escuela es no tener en cuenta la opción futura del niño».

De la Llei de Normalització, de la que no era partidària, va dir: «Els únics que l’estimem som els que no la volíem».

Abundava contra la ideologització de l’escola i contra la instrumentalització de la llengua com a part d’un determinat ideari. I defensava «la educación en la pluralidad lingüística» (…), «de cara al ejercicio del derecho de opción» per compte de l’alumne, en el decurs de la seva vida. El socialisme espanyol en ple posava proa al projecte i en forçava la retirada. Els extrems s’havien tornat a tocar: el nacionalisme català havia coincidit amb el nacionalisme espanyol més ranci (Martín Villa, Fraga) i amb el neolerrouxisme (Jiménez Losantos). Després d’això, Marta Mata optaria per abordar directament Jordi Pujol. Poc després, CiU canviava la seva posició i la llei de la llengua, amb l’escola comuna incorporada, emprenia, per fi, la seva recta final.

Marta Mata, cap a les darreries del seu llarg i fecund trajecte, podia dir, no tan sols «Jo he vist matar l’escola», sinó que podia afegir-hi «i he vist ressuscitar l’escola». Ella n’havia estat la principal catalitzadora i refundadora.