Eslavista, traductora de Tolstoi, Dostoievski, Gógol i Grossman

Hi deu haver poques persones que hagin escoltat de tan a prop els batecs del cor de la gran literatura russa com Marta Rebón. Eslavista i traductora reconeguda, ha traduït a l’espanyol i al català clàssics com Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievski, Vassili Grossman (Vida i destí, Que el bien os acompañe), Borís Pasternak (El doctor Zhivago), Ievgueni Zamiatin, Svetlana Aleksiévitx i Mikhaïl Bulgàkov (El Maestro y Margarita), entre d’altres. Alguns d’aquests llibres no disposaven d’edició espanyola, i en altres casos n’hi havia versions, però traduïdes del francès o de l’italià… fins que va arribar ella (i alguns traductors del rus més). Marta Rebón ha traduït una quarantena de llibres, la majoria, obres importants de l’alta literatura, però, entre els lectors, el seu nom va començar a ressonar amb força com l’«ambaixadora» a Espanya de la monumental Vida i destí de Vassili Grossman. Com a autora, ha publicat El complex de Caín, que reuneix sis assajos sobre els vincles culturals i els conflictes entre Rússia i Ucraïna que han desembocat en la guerra actual, i En la ciudad líquida, en què entrellaça elements d’autobiografia, crònica històrica, assaig filosòfic i crítica literària, tot vertebrat pel seu ofici i els llargs i nombrosos llocs als quals l’ha portat.

 

Per fi ens trobem, Marta, tinc la impressió que vostè està sempre de viatge…

Ara em quedaré unes setmanes aquí, a Barcelona.

 

Però per què és tan difícil trobar-la? Per què viatja tant? Se suposa que la seva feina és fonamentalment sedentària… Tenen alguna cosa a veure els seus viatges i la seva feina? O és que només és… inquieta?

Vaig començar a viatjar, sobretot, pels meus estudis. Quan estudies idiomes és normal passar temps a fora, i em vaig adonar que aquest petit desajust que provoca la llunyania del teu lloc d’origen afavoria el que volia fer. A més, abans de pagar un lloguer a Barcelona, preferia fer-ho en un altre país: almenys això em permetia tenir altres vivències i enriquir coneixements. Això també és part del treball literari: exposar-se al desordre, al que no quadra, a la fissura. Traduir, en el fons, és una manera de viatjar entre llengües, entre tons, entre mons. Viatjar m’obliga a estar una mica més atenta, a deixondir la mirada, a percebre matisos. Així que sí, els viatges tenen a veure amb la meva feina. I també amb la meva manera de resistir-me a quedar-me on se suposa que ja sé qui soc.

 

El cas és que ara és aquí. Com està?

Bé, però he estat tot el dia traduint i em fan mal els ulls…

 

És una feina obsessiva, oi?

És exigent. Pel que fa a la càrrega mental, no resulta tan esgotadora com es podria pensar: una vegada et concentres, pots continuar durant hores. El més dur, per a mi, és l’impacte físic: el mal d’esquena, la fatiga ocular… I, més enllà d’això, hi ha el soroll mental, al cap li costa apagar-se. Fins i tot quan et fiques al llit, continues dins del text, submergida en el món que convoca. A vegades, els somnis s’entrellacen amb el que has estat passant a la teva llengua. Traduir és difícil en si, però encara és més complicat evitar que envaeixi del tot el teu temps, que no ho acabi absorbint tot. I això passa, sobretot, quan es tracta de novel·les tan extenses com algunes de «les meves» novel·les.

 

Per què especialment quan es tradueix literatura russa?

Perquè la literatura russa té una densitat molt particular, un pes específic. Sovint està escrita des d’una consciència assetjada, des d’una posició de lucidesa davant del sofriment. Els seus autors no escriuen per mera pulsió creativa: escriuen perquè han vist, perquè han sabut, perquè no poden deixar de dir el que saben. Això els converteix en veus profundament humanes. Busquen en el lector futur una complicitat, algú que els atorgui el dret a expressar-se, a ser escoltats. La literatura russa és, en aquest sentit, un territori on el cinisme no arrela.

 

Bé, hi ha Gógol…

Tot i que Gógol recorre al cinisme, ho fa des de la caricatura. En l’essencial, ofereix un mirall revelador i molt agut de la societat del seu temps, amb una sàtira feroç cap a la burocràcia i la hipocresia de l’Imperi rus.

 

Això que deia sobre l’home-testimoni em recorda un poema molt conegut d’Anna Akhmàtova. Ella espera en una llarga cua per visitar el seu fill pres, un matí glacial, i una desconeguda que l’ha reconeguda com a poeta, li pregunta: «Vostè podrà explicar això?» I Akhmàtova, amb cert orgull, respon: «Sí».

Aquest vers ho expressa amb eloqüència. En la tradició occidental, el poeta sol ser una consciència individual; a Rússia, en canvi, no és estrany que encarni una veu col·lectiva. Akhmàtova ho capta amb claredat. Quan l’estat guarda silenci, és el poeta qui parla en nom de tots. Hi penso ara que escric un nou llibre en el qual, com ja vaig fer a El complex de Caín, torno sobre allò que he traduït. La guerra d’Ucraïna ha estat una espècie de reactivació de coses que crèiem superades. Sabíem que Putin era un autòcrata, que no va permetre mai que un opositor li fes ombra. Tot això ja era motiu d’inquietud, però la guerra ha estat un trauma: com si certes paraules que llegíem com a mers advertiments haguessin adquirit, de sobte, un pes insuportable. Grossman i altres autors ja alertaven sobre aquesta manca estructural de valors democràtics en la política russa.

 

Quina altra joia de la literatura russa té ara entre mans?

En aquest moment estic traduint bastant des d’altres llengües, com l’italià i l’anglès, perquè el rus té ara una càrrega amarga i necessitava un descans. Em ve de gust tornar a enamorar-me de la literatura, però des d’un lloc més conscient, menys entusiasta. A vegades, el compromís neix quan es percep que els drets són vulnerats: Grossman, per exemple, no tenia una consciència especialment marcada de la seva identitat jueva. Va ser arran de les campanyes antisemites que en va prendre consciència. D’aquesta presa de consciència va néixer El llibre negre, en col·laboració amb Ilià Ehrenburg.

[Durant la Segona Guerra Mundial, moltes persones van enviar a Ilià Ehrenburg documents recollits en els territoris alliberats de l’avanç nazi, juntament amb cartes on relataven el que havien vist o sentit. Amb aquest material, Ehrenburg i Vassili Grossman van elaborar El llibre negre, una denúncia del genocidi jueu. No obstant això, el manuscrit no va passar la censura i no es va poder publicar fins al cap de quaranta-cinc anys, després de la implosió del règim soviètic. I. V.-F.]

 

Per què aquest llibre testimonial va ser rebutjat?

Des d’altes instàncies es va intentar silenciar tant l’antisemitisme com el genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial. Es va promoure una narrativa d’unitat nacional sota la consigna de «no dividiu els morts», perquè destacar l’extermini del poble jueu es considerava una manera de fragmentar el sofriment col·lectiu. Tot això va anar calant en Grossman i va aflorar a Vida i destí. El capítol 18 de la primera part és la carta que la mare de Víktor Strum (alter ego de l’autor) li escriu des del gueto jueu de Berdítxiv, sabent que al cap de pocs dies serà assassinada. Són unes de les pàgines més commovedores que he traduït.

 

Sí, recordo aquesta escena. En la carta, la mare s’acomiada del seu fill amb tendresa i amb una confiança commovedora en la bondat humana, just abans que se l’emportin per afusellar-la i llançar-la a una fossa. Crec que, en la vida real, la mare de l’autor va passar per les mateixes circumstàncies.

És així. I en aquesta novel·la, Grossman ens condueix fins i tot a l’interior d’una cambra de gas. Crec que no hi ha cap altra obra literària que ho hagi narrat amb tanta proximitat moral i emocional. Grossman és la personificació que es pot escriure després d’Auschwitz. No solament es pot, s’ha de fer. Quan desapareguin els últims supervivents, el que ens quedarà seran aquestes novel·les i testimonis literaris.

 

Pensa tornar aviat a Rússia, Marta?

M’ho han desaconsellat expressament. No tinc intenció de tornar-hi. El més «a prop» que he estat últimament és a Taixkent, a l’Uzbekistan.

 

Jo també hi he estat! Va ser per casualitat, i segurament no hi tornaré. M’agradaria saber què la va portar fins a tan lluny…

Em van convidar a fer una sèrie de conferències, tant a Taixkent com a Samarcanda, i també a Astana, al Kazakhstan. Vaig aprofitar aquest viatge per investigar un tema que m’interessa des de fa temps: l’evacuació d’escriptores soviètiques durant la Segona Guerra Mundial, i en concret el període que Anna Akhmàtova va passar a Taixkent. Hi va viure entre 1941 i 1944, després de ser evacuada des de Leningrad. En plena guerra, malalta i amb el mínim per subsistir, va fer recitals de poesia en hospitals i va continuar escrivint. Una vegada va dir que allí va aprendre «el que signifiquen l’ombra d’un arbre i el so de l’aigua enmig de la calor abrasadora», i també que allí va descobrir «el significat de la bondat humana».

«La literatura russa té una densitat molt particular. Sovint està escrita des d’una consciència assetjada, des d’una posició de lucidesa davant del sofriment.»

M’interessava aquesta tensió entre la duresa de l’exili i la manera en què l’Uzbekistan apareix en els seus poemes: amb estranyesa, però també amb una gratitud silenciosa, en versos en els quals encavalca les doloroses contradiccions del moment històric: «I a morir hi anirem a Samarcanda, al país de les roses eternes…». És trist comprovar que aquesta memòria de l’evacuació no ha impedit provocar-ne una altra, de proporcions enormes, als ucraïnesos.

 

Tornem a la seva feina. De tot el que ha traduït, quines novel·les són les seves preferides?

Las almas muertas, de Gógol, El Maestro y Margarita de Bulgàkov i Vida i destí de Grossman. És difícil no esmentar també Tolstoi, per descomptat, i Dostoievski, del qual he traduït El jugador, em sembla un autor fascinant.

 

És una de les novel·les «curtes» de Dostoievski que prefereixo, juntament amb L’etern marit. Encara que, és clar, el seu nom s’associa amb les més cabaloses, com Els dimonis o Els germans Karamàzov…

Miri, Els germans Karamàzov no figura entre els meus títols preferits. Fixi’s que en les dues primeres obres que he citat hi ha una presència notable de l’humor –a vegades obert, a vegades subtil. Fins i tot a Vida i destí, malgrat el seu dramatisme, hi ha moments de fina ironia. Vaig traduir aquesta obra el 2007, i ara, amb el pas del temps, he pogut captar matisos que llavors se m’escapaven: registres irònics, tons sarcàstics… és una obra que continua revelant noves capes amb cada lectura.

 

 

Per què considera que l’element humorístic és important a l’hora de valorar una obra literària? Fixi’s que jo a vegades també ho he pensat, i Dostoievski, Tolstoi, Turguénev, somriuen, i per descomptat somriuen Roth o Joyce, però Beckett, o… per exemple Simenon o Gracq, per posar dos exemples francesos, no tenen cap sentit de l’humor, almenys aparent. Jünger, que m’agrada tant, a penes somriu.

L’humor m’interessa com a símptoma d’intel·ligència, de distància i de vitalitat. Fins i tot el més tènue introdueix una esquerda en el discurs, permet respirar, relativitza, assenyala l’ombra sense apuntar-la directament. M’atreu sobretot l’humor que irromp quan no ho hauria de fer: en el dol, en l’esquinçament, en la tragèdia moral. Recordi el somriure que se li dibuixa al marit infidel a l’inici d’Anna Karènina, quan la seva dona el descobreix: un gest involuntari, gairebé absurd, que revela una fissura en la màscara. Que no sigui present no menyscaba una obra – com bé diu, Simenon o Gracq operen des d’una altra vibració–, però quan apareix, quan es filtra aquest petit llampec, reconec una cosa que té a veure amb la lucidesa, amb la consciència d’estar mirant el món de cara, fins i tot quan fa mal.

 

Traduir és una manera molt íntima d’estar amb l’autor, oi? A vegades, enutjosament íntima.

Traduir, com diu Anne Carson, no s’acaba mai. El doctor Zhivago, Las almas muertas i Vida i destí són obres que els seus autors van trigar més d’una dècada a concebre i, quan hom les tradueix, s’endinsa en aquest mateix procés d’acumulació, de capes. És difícil donar-ho per acabat.

 

Sí, ja ho sé, sempre voldries fer una nova correcció, una relectura. En lliurar el llibre traduït, sempre et quedes insatisfet, pensant que no has fet justícia, oi?

Sempre és possible afinar un matís, ajustar un ritme, repensar una elecció lèxica. Traduir és, al cap i a la fi, construir una obra nova en una altra llengua. L’acte de traduir, tret que resulti totalment fallit, és en si valuós. Qui tradueix renuncia a la idea que una llengua pugui contenir tota la veritat. Es tracta d’habitar aquest espai intermedi entre llengües, i en aquest gest hi ha una cosa profundament democràtica, per dir-ho així. És una actitud extrapolable a altres àmbits. És com estimar bé: qui estima com cal no diu «ja sé el que vols dir», sinó «et vull entendre». El pensament més complex, el més viu, no es deixa capturar per una sola llengua. S’ajusta en travessar-ne unes altres, especialment quan no es busca l’equivalència perfecta, sinó una forma de ressonància. Traduir està ple de troballes, de petites revelacions inesperades.

 

Quina vida tan particular la seva, Marta. Com hi va arribar?

Vaig estudiar Humanitats i, a continuació, Filologia Eslava.

 

Què la va portar a l’eslavisme? Al cap i a la fi, no és una inclinació comuna. El que és convencional és interessar-se per idiomes més pròxims… De la llengua russa el que la va atreure va ser precisament la llunyania, o potser la sonoritat, aquesta mena de gravetat que sembla que tingui alguna cosa a veure amb una idea de la veritat… no, perdoni, de la seriositat?

Vaig arribar al rus (i a les altres llengües eslaves) a través de la literatura. No va ser tant la llunyania el que em va atreure com la possibilitat d’accedir directament a una tradició que havia produït algunes de les obres més complexes i exigents que coneixia. I la llengua, amb el seu ritme, la seva estructura, la seva manera d’articular el pensament, em va semblar des del principi part inseparable d’aquesta complexitat.

 

I després d’Humanitats i Filologia Eslava…?

En acabar-les, vaig començar Traducció i Interpretació i vaig obtenir una beca per anar a Brussel·les. Va ser allí, ja instal·lada, quan em van oferir traduir Vida i destí, primer a l’espanyol i després al català. Em va semblar un encàrrec significatiu, el primer veritablement substancial, i vaig saber que marcaria un punt d’inflexió. Estava sola en una ciutat que no coneixia, prop del Mont des Arts. Recordo que hi vaig arribar al setembre i que la primera nevada devia arribar al novembre. Veia caure flocs des de la meva finestra mentre traduïa una novel·la en la qual també nevava. Aquella sincronia em va quedar gravada. Grossman em va captivar, es colava en els meus somnis. Em semblava un autor molt bondadós i escrivia frases que vaig saber ja llavors que m’acompanyarien tota la vida.

 

Entenc molt bé aquesta sensació de companyia, de fraternitat, fins i tot d’intimitat, que dona l’exercici de la traducció. A mi també m’ha canviat la vida, me l’ha fet més ample, el fet de traduir. Fixi’s que Nabokov ho considerava una feina servil i ximple, o gairebé humiliant per a un ésser humà, però ell va dedicar anys i anys a la seva versió d’Eugeni Oneguin…

És veritat que Nabokov va dir coses molt dures sobre la traducció, a vegades amb un menyspreu gairebé cruel: que era un acte servil, mecànic, que convertia el traductor en una mena de mico imitador. Però al mateix temps va dedicar anys – literalment– a la seva traducció d’Eugeni Oneguin, amb un nivell de detall, d’anàlisi i d’obsessió que desmenteix del tot aquest menyspreu. El que hi ha aquí, crec, no és una simple contradicció, sinó una ambivalència molt productiva. D’una banda, sabia que la traducció no pot reproduir l’original. De l’altra, havia d’intentar-ho. I ho va intentar no solament com a traductor, sinó com a lector apassionat, com a crític filològic, com a escriptor i com a hereu d’aquesta tradició. El resultat és una cosa única: no una «versió» de Puixkin, sinó una constel·lació al voltant del poema. Una traducció que s’expandeix en comentari, en índex, en aparell crític, en text propi.

És un exemple del que més m’interessa de la traducció: no com a còpia, sinó com a territori de pensament. Encara que Nabokov en renegués en veu alta, la va practicar amb una dedicació que refuta aquest desdeny. Potser perquè, en el fons, sabia que és aquí on hi ha una part del vincle més profund amb la literatura: la de posar-se al servei d’una veu que no és la teva sense deixar de ser qui ets.

També hi ha el tema de l’autotraducció: en Nabokov no és un simple exercici de duplicació, sinó una reescriptura amb memòria. Quan es tradueix a si mateix –del rus a l’anglès, o de l’anglès al rus–, no trasllada, sinó que recompon. Canvia ritmes, elimina o afegeix ironies, reforça sentits que en l’altra llengua quedaven en suspens. En alguns casos, com a La dádiva, és difícil fins i tot fixar quina és la versió «original», i en uns altres, com a Lolita, la seva intervenció en les traduccions al francès o al rus revela fins a quin punt entenia el text com un espai inestable, en trànsit. Lluny de la fidelitat literal, l’autotraducció en Nabokov és una forma d’apropiació crítica: torna sobre la seva obra com a lector exigent, i com a autor que desconfia de les veritats tancades.