En un article recent, l’expert en mots (perquè fa els mots encreuats de La Vanguardia) Màrius Serra, escrivia sobre l’habilitat dels britànics per fer jocs de paraules, com per exemple Brexit, però també Remoaners o Bregretters. Aquests darrers han centrat l’atenció recentment: són els que es penedeixen del Brexit (barreja de Brexit i regret o lamentar), malgrat haver-li donat suport en el seu moment de manera irresponsable. Al final de l’article es pregunta qui són els nostres bregretters, intentant repartir responsabilitats. Suposo que es porta millor el dol quan s’està acompanyat.

El Brexit ha demostrat les dificultats de qualsevol projecte sobiranista en un país desenvolupat en aquestes alçades del segle XXI. El Regne Unit és un antic imperi, té la bomba atòmica, tenia un marc legal (tres coses que altres projectes sobiranistes no tenen) per sortir de la Unió Europea… i tot i així el seu projecte sobiranista ha topat contra les roques de la realitat econòmica. Amb la dimissió de la seva líder Sturgeon, també el projecte sobiranista escocès sembla anar contra les roques, precisament quan podien aprofitar l’excusa del Brexit, en comptes del que seria més aconsellable i acabarà passant, que és solidaritzar-se amb la resta de britànics que volen tornar-se a acostar a Europa.

Els anglesos es plantegen seriosament fer marxa enrere. No podran tornar al lloc de partença, perquè la Unió Europea ha avançat sense ells. Difícilment tornaran a seure a la taula on es prenen les decisions a Europa, però possiblement acabaran a dintre o molt a prop del mercat únic, acceptant-ne les regles sense poder-hi influir. Hauran d’assumir les responsabilitats del seu error d’origen, que és haver-se posat en mans de referèndums populistes per decidir qüestions de llarg abast sense consens.

A Catalunya, tot es fa amb la boca petita, almenys fins que Andreu Mas-Colell va dir, al programa de Gemma Nierga, que no tenia sentit parlar d’independència a l’Europa d’avui (és de savis rectificar, però llàstima no haver-ho dit abans). La majoria de les persones que van aportar cobertura intel·lectual al procés, però, no tornen a les seves paraules anteriors per avaluar-ne els resultats. Els de “l’Estat propi dintre d’Espanya o no” o els que defensaven ser “independentistes no nacionalistes o fins i tot espanyolistes” (potser per dissimular benintencionadament el victimisme, el supremacisme i la hispanofòbia d’altres, més cridaners i vistosos), o els que deien que la independència seria una “oportunitat per aconseguir millors institucions”, no se sap que hagin fet examen públic de consciència. Sobretot ara que el Financial Times ens ha recordat que el resultat econòmic del “procés” són 8.000 seus socials menys d’empreses, i una derrota per golejada des de 2017 en l’atracció d’inversió estrangera directa en competència amb Madrid. Tampoc la professora i economista esdevinguda política que va dir que el procés era un joc de dos jugadors on (aplicant les prediccions de la Teoria de Jocs amb dos jugadors i dues estratègies a l’abast de cada jugador) Espanya acabaria cedint. Eren jocs, però purs jocs de paraules sense cap projecte ni base sòlida al darrera, com s’ha vist amb el desenvolupament posterior dels esdeveniments. Algú va dir que és com aquells camins misteriosos que després de molt de temps et porten al lloc de partença, però en realitat 10 anys després hem anat a parar més enrere d’on estàvem en alguns sentits, perquè almenys fa 10 anys algú encara escoltava i respectava les institucions catalanes. I la resta del mapa s’ha mogut.

Alguns “arguments” que s’aportaven són com aquells articles que, enfotent-se’n, estan plens de frases que semblen complexes, però són un frau per posar a prova els filtres de les revistes acadèmiques. Amb la diferència que els seus autors no se n’enfotien, sinó que parlaven seriosament, en alguns casos (no tots) posant en risc la seva ben guanyada reputació intel·lectual. Però posant de manifest el mateix fracàs pel que fa als filtres: quasi ningú els va frenar, quasi ningú s’ha parat a denunciar el frau, potser perquè a Catalunya, com una vegada va dir Pasqual Maragall, tothom es coneix massa (aquest tothom s’hauria de posar entre cometes, perquè és un tothom referit a les classes mitjanes-altes i altes).

On són els nostres bregretters? Molts amb la boca petita volen fer marxa enrere, però sense fer autocrítica pública i seriosa i plantejant com únic projecte donar sortida judicial als embolics legals en què s’han ficat. Aquí tampoc no tornarem on érem, perquè el món s’ha mogut, Espanya és al motor d’una Europa més integrada que no vol saber res d’aventures al marge de la llei. Els problemes són massa seriosos com per posar-los en mans de malabaristes verbals.

El professor Mas-Colell és de moment una excepció. Fa temps que ha tornat sobre les seves paraules. Ara ja no diu que la independència serà una realitat, si no és en aquesta generació, en la següent. Si les coses van bé, en la següent Europa encara estarà més integrada i la independència de Catalunya, o de qualsevol altre territori de la Unió Europa, de l’Eurozona i de l’Espai Schengen serà més quimérica. El prestigiós economista i ex conseller ha dit en els darrers anys que no només la independència, sinó el referèndum d’autodeterminació, estan fora de la realitat. També ho estaven quan els els va donar suport als inicis del procés, com a conseller d’Artur Mas, però benvolguda la clara rectificació, que altres es resisteixen a verbalitzar. Mas-Colell va ser important no només com a conseller de Mas, sinó també com a avalador de prestigi internacional del procés independentista en els seus orígens. Una bona part (no tots) dels prestigiosos economistes de la Universitat Pompeu Fabra es van sumar al suport al procés darrera la seva estela. Sense l’impuls de persones serioses com ell, eixelebrats com Puigdemont, Torra o els cupaires, no haguessin arribat mai a tenir el poder que han tingut, que ha fet esgarrifar el propi professor. El silenci d’aquests economistes és ensordidor pel que fa a la seva incapacitat per preveure les nefastes conseqüències econòmiques del procés, o per fer-se càrrec dels paral·lelismes polítics i econòmics amb el Brexit.

Crec que de moment el desmarcatge de Mas Colell es produeix encara des de la simpatia cap als partits nacionalistes. El professor és dels que voldria que el PSC els votés tot (pressupostos, investidures, tot). Però el PSC és el primer partit català i el normal seria que els altres votessin un president socialista, en comptes de fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia. És dels que voldria tornar a negociar un pacte fiscal (encara que contradient editorials de La Vanguardia, ell mateix va dir que pagar per renda i rebre per població és el que passa, i és normal en un sistema fiscal progressiu), i liderar dinars i esmorzars als millors hotels de la ciutat amb altres patricis per seguir influint i per tornar a l’etapa prèvia al procés com si res no hagués passat. Aquest acadèmic admirable en molts sentits, però que es va equivocar profundament junt amb Artur Mas, encara té camí a recórrer per treure totes les conseqüències lògiques del seu creixent federalisme.