El periodista Mateo Madridejos Vives (Quesada, Jaén, 1932-Barcelona, 2023), que va morir el passat 21 de maig, ensinistrava amb el respecte propi d’un home de valors humans i amb l’encert de savi de l’ofici els estudiants en pràctiques amb contracte d’auxiliars de Redacció. Arribàvem al diari Tele/eXpres des de l’Escola de Periodisme de l’Església, en el CICF, de la mà del seu amic i redactor en cap Josep Pernau Riu (Lleida, 1930-Barcelona, 2011), el nostre professor de primer curs que tenia un mètode enginyós per fer-nos llegir i entendre els periòdics barcelonins: preguntava cada tarda quines noticies del dia ens havien cridat l’atenció i ens les feia comentar i valorar. Mateo Madridejos ampliava aquest mestratge de Pernau a la secció d’Internacional que dirigia guiant-nos en la lectura de premsa estrangera. Va ser el meu primer cap providencial. Era la nostra immersió professional en aquell estiu del 1966.

A banda d’iniciar-nos en les beceroles de la professió (ordenar textos arribats per tèlex i teletip), la recepta que Mateo Madridejos prescrivia als aprenents de redactor d’informació internacional contenia dosis efectives d’esperit crític. D’entrada, apreníem a garbellar el gavadal de despatxos d’agències estrangeres i contrastar-los amb criteris que un altre periodista d’aquell temps, Manolo Vázquez Montalban, també havia raonat des de la presó en el seu llibre mític, Informe sobre la información (Editorial Fontanella, 1963): el món del recapte i transmissió de notícies a escala global estava repartit entre dues agències nord-americanes (UPI i AP), la soviètica (TASS), la francesa de sensibilitat esquerrana (AFP) i la britànica amb pretensions de neutralitat (Reuters). Aquesta perspectiva taxonòmica va ser fonamental per cobrir periodísticament la guerra dels Sis Dies (del 5 al 10 de juny de 1967) des de la taula de redacció que encapçalava Mateo Madridejos a la seu del Tele/eXpres, ja en el carrer Tallers, a la part posterior de l’edifici de La Vanguardia.

 

Admirador de Josep Maria Massip

Una dosi complementària d’aquesta primera medicina preventiva per no caure en les malalties de la ingenuïtat o del maniqueisme eren els seus consells per ponderar les cròniques de corresponsals d’altres diaris i els comentaristes estrangers. Era una mostra de l’equanimitat de Madridejos el fet d’aconsellar-nos que seguíssim el que publicava un corresponsal català a Washington, Josep Maria Massip. Segons Mateo Madridejos, aquell periodista exiliat –o emigrat– era el millor d’entre els que treballaven des de fora per diaris editats a Espanya. Madridejos, a qui ningú no podia qualificar de catalanista, valorava el talent d’un periodista que havia estat director de diaris d’Esquerra Republicana i a qui havien atribuït la redacció d’una peça oratòria modèlica –des del punt de vista tècnic de l’estructura argumentativa emprada– com era el discurs que el 6 d’octubre de 1934 va pronunciar el president Lluís Companys des del balcó de la Generalitat en proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

La fórmula magistral de Mateo Madridejos en el preparat de la vacuna per evitar que els joves periodistes enxampéssim els virus de la parcialitat o de la tendenciositat era preguntar-nos què ens havia cridat més l’atenció en escoltar i contrastar la nit anterior (aquell diari sortia al migdia) els butlletins radiofònics informatius estrangers, sobretot el de la BBC (on calia remarcar les emissions en castellà i l’espai setmanal en català de Josep Manyé Jorge Marín), però també d’altres emissores d’ona curta (La Voz de América, Radio France Internationale, Ràdio Moscou, Ràdio Pequín…). Ens suggeria, fins i tot, quin receptor de ràdio ens convenia tenir. Aquella dieta professional quotidiana era un tractament preventiu addicional a la precaució de saber de quin bloc geoestratègic venien els aliments informatius.

 

Arrels cristianes i marxistes

Del capteniment de Mateo Madridejos per no casar-se amb cap partit polític ni amb cap bàndol en aquells temps de guerra freda no es pot concloure pas que fos un home indiferent o insensible en matèria ideològica. Era un periodista compromès amb els principis ètics de la professió: els de veritat, llibertat, justícia equitativa, solidaritat humana, responsabilitat social. Era una persona de conviccions en les arrels cristianes i marxistes, però crític i distant respecte a les organitzacions que històricament capitalitzaven aquells idearis que ell mantenia.

Aquella dieta professional quotidiana era un tractament preventiu addicional a la precaució de saber de quin bloc geoestratègic venien els aliments informatius.

Mostrava també la seva honradesa en qüestions pràctiques de la vida. Ens donava exemple en la seva iniciativa personal de fer declaració de renda. En aquells anys no era pas obligatòria per als assalariats. Davant de la nostra sorpresa de joves idealistes i antifranquistes, explicava que un gest propi de la gent d’esquerra de veritat era contribuir voluntàriament, solidàriament, tot i que modestament, al manteniment dels serveis socials de l’Estat, encara que hi hagués una dictadura. Pel que fa al respecte a les formes de vida dels creients ens havia explicat el cas del polític italià Enrico Berlinguer, el líder eurocomunista que cada diumenge acompanyava la seva dona a missa.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En aquest sentit admirava també els comunistes catalans que nedaven coratjosos contra corrent, com Alfonso Carlos Comín, catòlic practicant; o Jordi Solé Tura que llavors acabava de publicar el llibre Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, 1967) en plena desclosa d’un «compromís històric» a la catalana que, com l’italià, aviat es frustraria.

 

Radicalment equànime

Mateo Madridejos tenia el coratge de predicar de paraula i obra aquest tarannà obert, radicalment equànime, implícitament progressista, a joves emmirallats pel prestigi dels comunismes hegemònics en la clandestinitat sota la dictadura franquista. Una prova de la seva confiança en els estudiants que treballàvem amb ell al diari és que a la redacció del Tele/eXpres ens encarregava articles des del primer dia, textos que com a cap de secció enviava als tallers després de revisar-ne només la correcció lingüística.

Suposo que aquells valors els va mantenir quan, després, va treballar a El Noticiero Universal, Mundo Diario, Hoja del Lunes, El Periódico de Catalunya i El Observador. En tots aquests diaris hi va publicar, és clar, articles, comentaris i anàlisis. També en setmanaris com el Destino dirigit per Néstor Luján i L’Hora que dirigia Pere-Oriol Costa i on publicava en català –com Vázquez Montalban anys després a l’Avui– sense prejudicis ni reticències, un i altre, perquè fos traduïda la seva feina a una llengua de la que no eren militants pràctics.

Madridejos era un periodista d’opinió en matèria internacional que va excel·lir per la seva agudesa interpretativa però també per un prosa molt acurada, concisa, precisa i ben documentada, tributària de l’escola anglosaxona que a Catalunya tindria una continuïtat en el Xavier Batalla de La Vanguardia. Tenien tots dos uns referents indiscutibles: el Walter Lippman estatunidenc, i el britànic Edward Hallett Carr.

La tradició en aquest camp a Catalunya havia estat sempre molt incipient. En el període més recent d’aquesta tradició minsa destacaven els germans Santiago i Carlos Nadal a La Vanguardia de la postguerra, i si anem reculant fins a les vigílies de la guerra del 1936-1939 trobaríem figures de relleu com Antoni Rovira i Virgili, Joaquim Pellicena, Just Cabot, J.V. Foix, Eugeni Xammar i Josep Maria Massip (a qui, com he dit, tant respectava Mateo Madridejos, si més no com a corresponsal). Si ens remuntem al segle XIX només trobaríem unes pràctiques tangencials i esparses en Valentí Almirall i en Josep Coll i Vehí, en la modalitat del comentari, i en Sadurní Ximénez i Víctor Balaguer en el conreu de la crònica de guerra.

Dins de la història del periodisme analític especialitzat en política internacional Mateo Madridejos ha estat, doncs, a Catalunya una fita rellevant, un clàssic si voleu, o millor encara, l’artífex d’una renovació d’aquest gènere a la premsa en llengua castellana del segle XX.

A més dels set llibres publicats entre 1973 i 2021 en matèria de política internacional i de l’erudit Diccionario onomástico de la Guerra Civil (Flor del Viento Ediciones, 2006), el periodista Mateo Madridejos, llicenciat també en Història, es va proposar fer la tesi doctoral sobre el Portugal contemporani, dirigida pel professor Nazario González, historiador que havia impartit cursos de doctorat a les primeries dels anys 80 que tractaven de la metodologia pels estudis comparats entre Periodisme i Història que van fonamentar i esperonar recerques posteriors a Catalunya en el camp de la periodística dels gèneres i dels autors que jo mateix segueixo conreant.

 

Molt viatjat i ben viatjat

Mateo Madridejos era també un home molt viatjat i ben viatjat. En aquest ordre de coses és revelador de les seves qualitats humana i professional rellegir l’article que va publicar a El Periódico de Catalunya el 15 de novembre del 2011, l’endemà de la mort del seu amic i company Josep Pernau. Hi mostra agraïment implícit, hi explica l’origen d’una amistat entranyable, amb el record sobre els seus primers anys al Tele/eXpres. Tal com reconeixia Madridejos en aquell obituari dedicat a Pernau, «la salida de Tele/eXpres fue un revulsivo para la prensa catalana». Els qui treballàrem en aquell diari ja en els anys 60 coincidim a recordar que era una Redacció on coincidien diverses ànimes, on hi dominaven periodistes d’expressió i cultura castellanes tot i que la direcció estava més vinculada a l’expressió i la cultura catalanes; on un nucli de professionals mantenia posicions reaccionàries i un altre nucli maldava per avançar vers posicions progressistes.

Mateo Madridejos tenia uns referents indiscutibles: el Walter Lippman estatunidenc, i el britànic Edward Hallett Carr.

Tots plegats fèiem exercicis reeixits de convivència. Madridejos explicava així, en aquell article, la seva incorporació a Tele/eXpres: «Pernau, redactor jefe, al que había conocido en Sitges en un cursillo de perfeccionamiento profesional, me pidió que me hiciera cargo de la sección de Internacional. A la naciente amistad se añadió una estrecha colaboración profesional y unos intereses comunes que en aquellos momentos estaban centrados en la escalada que experimentó la guerra del Vietnam inmediatamente después del asesinato de John F. Kennedy y la toma del poder por el vicepresidente Lyndon Johnson». Prova de l’amistat i de l’afinitat d’idees polítiques entre Madridejos i Pernau va ser el viatge personal, esmentat en aquell article, que els dos periodistes i les dones respectives van fer a Praga l’agost de 1968 «para saludar el advenimiento de la primavera [la d’Alexander Dubcek]».

 

Una certa resignació estoica

Llicenciat en Dret, com molts altres periodistes d’aquelles generacions i de les anteriors, Madridejos havia treballat a Madrid en serveis jurídics de l’administració pública. El 1963, en arribar a Barcelona amb la seva dona, Montserrat Mora, va entrar com a redactor a Solidaridad Nacional, diari del règim en el qual també havia treballat Manuel Vázquez Montalban fins un any abans. No hi havia gaire per triar a l’hora de trobar feina en els mitjans de comunicació d’aquell temps. Potser era això el que ens venia a dir Mateo Madridejos quan a propòsit d’altres temes de conversa distesa repetia, sovint amb certa resignació estoica, a companys de redacció una frase no del tot enigmàtica: «En peores garitas he hecho guardia…»