Maximiliano (Maxi) Fuentes Codera (Buenos Aires, 1976) va arribar a Girona el 2003 –poc després del «corralito» argentí– per acompanyar la família durant el tractament de la seva germana a l’Institut Guttmann i per fer la seva tesi doctoral sobre els intel·lectuals europeus. Vint anys després, és professor i cap del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat de Girona (UdG), i director de la càtedra Walter Benjamin, Memòria i Exili. Compromès amb la seva ciutat, s’ha integrat a les llistes municipals del PSC a les eleccions d’aquest maig.

De l’Argentina a Catalunya

A la Universitat de Buenos Aires, el meu mestre va ser el desaparegut José Sazbón, un filòsof molt llegit, format en la sociologia dels intel·lectuals francesa i amb influències també alemanyes, que va publicar molt poc perquè, sobretot, feia feina d’altíssima divulgació. La seva càtedra «Problemas Mundiales Contemporáneos» tenia com a interès principal el paper dels intel·lectuals durant la Primera Guerra Mundial i, influït per ell i pel també professor Patricio Geli, en arribar a Girona vaig mirar de donar-hi continuïtat.

Quan vaig començar a mirar papers a la Biblioteca de Catalunya, vaig trobar-me unes poques caixes del Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa d’Eugeni d’Ors. De sobte, junt amb aquell personatge –pràcticament desconegut per a mi–, retrobava tot de figures del pacifisme internacional com ara Romain Rolland. Aquest vincle contradeia la visió simplista del d’Ors protofeixista… Vaig començar a estirar aquest fil i el personatge va acabar sent el centre de la meva tesi. Això va provocar que la qüestió pròpiament dels intel·lectuals i la Primera Guerra Mundial quedés desplaçada, i va justificar que, quan amb motiu del centenari del conflicte em van contactar Anaclet Pons i Justo Serna, publiqués España en la Primera Guerra Mundial (Akal, 2014).

El malentès sobre Eugeni d’Ors

Eugeni d’Ors és un personatge apassionant i la demostració que es poden tenir moltes vides en una, i com les trajectòries lineals i deterministes no tenen cap sentit perquè ens impedeixen entendre moltes coses. Ors és l’intel·lectual català més rellevant de la primera meitat del segle XX: pel paper que ocupa, per les relacions amb el poder, pel seu pes en el pensament polític i estètic… Per exemple, els principals pensadors falangistes i postfalangistes o bé el copien directament –com Rafael Sánchez Mazas–, o bé com a mínim dialoguen amb ell. És com una mena de pas ineludible per a la intel·lectualitat del moment.

PUBLICITAT

Ara bé, el principal enemic d’Ors és ell mateix. En molts sentits, és un personatge desagradable, iconoclasta i de tracte personal difícil. Hi ha aquella anècdota tan coneguda sobre com corregeix les galerades de La ben plantada durant la vetlla de Joan Maragall. Com si amb ell, comencés i acabés tot. Això fa que no creï escola, ni tingui deixebles. Per tant, quan té enfrontaments forts, es troba que no hi ha ningú al seu costat. Li passa quan, en morir Enric Prat de la Riba, perd la protecció política i els seus enemics el destrossen, passant comptes dels greuges acumulats.

Parlant de memòries incòmodes, la biografia de Rafael Sánchez Mazas

Hi ha diverses raons que m’han dut a entomar aquest projecte. D’una banda, tenia ganes de fer una biografia i ell ha estat una presència constant en les meves diverses recerques des que vaig interessar-me per Ors. De l’altra, mantinc un interès pel debat sobre les cultures polítiques del franquisme que, a conseqüència d’aquest treball, m’han dut de posicions, per entendre’ns, més properes a Ismael Saz a d’altres més vinculades a Ferran Gallego. Perquè, sent indiscutible el falangisme de Sánchez Mazas –és el creador d’una part de la litúrgia del partit–, quan analitzes el seu pensament descobreixes que, llevat d’alguns trets puntuals, és un reaccionari de manual, amb un clar component catòlic i amb un deix marcat d’Antic Règim.

Per tant, fer-ne una biografia semblava la millor manera de poder entendre el personatge i de poder dir-ne alguna cosa nova. A partir d’aquí, van succeir-se dos fets desencadenants: l’interès de l’editor Miguel Aguilar que em va fer l’encàrrec, i la compra per part de la Biblioteca Nacional del fons del seu fill Rafael Sánchez Ferlosio que inclou, per exemple, moltes cartes entre els seus pares que permeten treballar aspectes inèdits. Si tot va bé, el llibre jugarà amb els tres naixements de Sánchez Mazas: el biològic (1894), el famós no afusellament (1939) i el renaixement de la mà de l’èxit de Soldados de Salamina (Tusquets, 2001) de Javier Cercas. Aquest darrer aspecte centrarà l’epíleg i em permetrà també parlar dels debats sobre la memòria generats per la novel·la.

Sense oblidar l’Argentina

La comparativa entre països té sentit. España y Argentina en la Primera Guerra Mundial (Marcial Pons, 2022, i en anglès a Routledge) sorgeix, d’una banda, de la meva insatisfacció respecte dels estudis sobre la neutralitat i els països neutrals durant el conflicte. I, de l’altra, el meu interès vers la història transnacional i global em porta a una primera aproximació no només per raons personals, sinó perquè són els països més grans dels respectius continents que, des de la perifèria, es mantenen neutrals durant tota la guerra. Malgrat els problemes inherents a tota comparació de realitats diferents, vaig identificar tres elements que permetien una aproximació interessant i útil: les idees respecte a nació, pau i neutralitat, vistes tant des de l’àmbit local concret com des de la mirada transnacional. Això té una certa gràcia, perquè mostra com hi ha paral·lelismes i com ambdós països funcionen com a mirall l’un per a l’altre.

Gràcies a estudis com aquest i d’altres, allò que era obvi, que existia el diàleg entre cancelleries, entre intel·lectuals i entre revistes i capçaleres diverses, s’ha anat transformant en una consciència sobre l’existència d’un debat que transcendia fronteres i l’àmbit estrictament especialitzat. Per entendre’ns, aquestes discussions impactaven a la política local i d’aquí que l’any 1917 puguem documentar la crema de locals de capital alemany i, simultàniament, com altres sectors consideren els profrancesos com a pràcticament bolxevics. L’herència de la guerra, també als països neutrals, és molt important per entendre la dècada dels 20.

Ressons històrics: de la grip espanyola a la covid-19

Arran de la convocatòria d’ajudes del BBVA, vam plantejar-nos la comparativa entre dos moments històrics. De fet, la pregunta de recerca sorgia del present i es dirigia cap al passat. Ens demanàvem si el moment actual, condicionat per una pandèmia enmig de l’auge dels populismes (amb les seves fake news, qüestionament de la democràcia i crisi de l’Estat del benestar), podia tenir ressons amb el succeït un segle abans, quan irromp la mal anomenada grip espanyola, just al final de la Primera Guerra Mundial.

PUBLICITAT

Aquella intuïció es va demostrar encertada, perquè hem trobat un autèntic filó de recerca, fins ara no explotat, ja que, més enllà de l’aspecte mèdic, pràcticament no sabem res de l’epidèmia de 1918, ni n’ha quedat memòria pública o cultural, malgrat que els càlculs quintupliquen la mortalitat de la guerra. Som orfes d’estudis, nacionals i internacionals, que vinculin grip i política (pensament i activitat). Per col·laborar a cobrir aquest buit, estem ultimant un llibre on, entre altres aportacions, potser destacaria com aquí ja es viu aquella típica manipulació que intenta vincular la pandèmia amb l’enemic, sigui el separatisme català, sigui el bolxevisme…

I, en segon lloc, l’apel·lació transversal a la dictadura sanitària. La pandèmia radicalitza el gir tecnocràtic. Això s’arrossega fins a la dictadura de 1923, quan Miguel Primo de Rivera s’apropia d’aquesta idea i la barreja amb un cert populisme. Cent anys després, hem vist com el discurs es capgira i aparentment es torna contrari a la tecnocràcia, tot i que en el fons comparteix la crítica cap a una democràcia a qui s’acusa de no poder curar la societat. Al cap d’un segle, la dictadura sanitària passa de ser la solució a ser el problema, però en ambdós casos per qüestionar la democràcia.

Reneix el feixisme?

Intento mirar-me el present amb ulleres d’historiador, tot forçant-me a sortir de l’espai acadèmic on em sento còmode per intervenir en el debat públic, on els codis són diferents, pensant que tenim coses a dir. Està bé que els historiadors arrisquem… Amb aquesta intenció vam publicar amb Javier Rodrigo Ellos, los fascistas (Deusto, 2022) on volíem reflexionar sobre un fenomen que va lligat amb els populismes i la crisi de les democràcies. Estem davant de projectes de dreta radical –no feixista, tot i que això es podria matisar en el cas del continent americà perquè allà hi ha violència–, on l’important no és la discussió terminològica, sinó com això suposa una amenaça de buidatge de la democràcia liberal. Per entendre’ns, el perill està en l’adopció de certes polítiques i en la normalització de certes actituds per part d’una dreta que a Europa no ve de l’element ultra i on el feixisme està limitat a nostàlgics.

Tornem als intel·lectuals: càtedra Walter Benjamin

Quan el primer tripartit crea la xarxa d’espais de memòria, participo en els treballs per crear una casa Walter Benjamin –projecte encara pendent– i per organitzar uns primers col·loquis, on participa gent com Enzo Traverso, Eduardo Jozami, entre altres. La proposta agafa relleu fins que el canvi de govern i l’arribada de Convergència buida de contingut i pressupost les polítiques de memòria. És aleshores que, amb el professor d’Estètica de la UdG Jörg Zimmer –autèntic especialista en l’obra del filòsof alemany–, i amb el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, ens plantegem crear una càtedra amb un primer objectiu modest: donar continuïtat a aquells col·loquis. No es tracta tant de defensar el llegat de Benjamin –ja es defensa sol–, sinó més aviat de crear un espai de debat i intercanvi on, a partir del seu pensament, ens obrim als grans debats internacionals vinculats a la memòria traumàtica del segle XX.

El nostre interès és allò més tangencialment incòmode, aquells debats que surten dels compartiments estancs de disciplines i projectes per preservar així una zona d’intercanvi sostreta als girs i interessos polítics, però vinculada al coneixement i al diàleg. De cara al proper col·loqui, amb la col·laboració del Memorial Democràtic, ens demanarem sobre si es pot legislar la memòria i sobre quins problemes genera. No sempre és la mirada històrica, pot ser jurídica, artística, literària, etc. Ens agradaria pensar que estem donant una certa continuïtat a la incomoditat que ja generava el pensament de Benjamin.

Un llibre que us va marcar…

És difícil concretar, però potser triaria algun dels llegits a Buenos Aires el 1999- 2000, durant el curs sobre intel·lectuals europeus d’entreguerres, com ara l’edició dels escrits d’Antonio Gramsci titulada Los intelectuales y la organización de la cultura (Nueva visión), o el complex text de Thomas Mann Consideraciones de un apolítico (Capitán Swing), escrit durant els anys de la Gran Guerra.

… i un llibre per a qui comença

Recomanaria Calle Este-Oeste de Philippe Sands (Anagrama, 2017). És un llibre tan impressionant, tan meravellós… que et porta a pensar que potser millor dedicar-te a una altra cosa i posar una fleca.