Si algun lector, no estudiós de la literatura medieval, potser incitat per la reconfortant lectura de la versió actualitzada de Tirant lo Blanch feta per Màrius Serra, s’acosta al prestatge on l’esperen els llibres que des de fa temps té programats llegir, però que sempre l’han intimidat una mica, i obre l’Espill (ca. 1460), del metge valencià Jaume Roig (ca. 1400-1478), és probable que al cap de poques pàgines abandoni la lectura: el català antic, les rimes consonants, el ritme martellejant i la sintaxi farcida d’hipèrbatons i elisions dels versos de quatre síl·labes que usa l’autor per narrar les vicissituds i les trifulgues d’un home amb les dones al llarg de la seva vida, li serà dificultós de seguir, sobretot perquè el pes rítmic del vers alenteix l’ànsia de córrer de la novel·la.

Si li sap greu trobar-se davant d’aquesta tessitura, i creu que Jaume Roig va cometre un error en triar el gènere de les noves rimades com a vehicle expressiu i que llegiria aquesta novel·la de sabor picaresc amb molt més de gust si s’hagués servit de la prosa, ara haurà d’agrair que Antònia Carré hagi traduït el text al català modern i hagi posat els versos en prosa: es perd bona part de la sorpresa verbal que sustenta la comicitat de l’obra, sens dubte, però a la fi ja podrà llegir sense entrebancs, i riure molt, per què i com el narrador i protagonista de l’Espill, a frec de la demència senil, s’atreveix a deixar constància dels fracassos, les frustracions i els ressentiments que li han ocasionat les seves relacions amb el que un coetani de Jaume Roig anomena la «femenil condició».

En aquesta versió de l’Espill no hi figuren els prefacis on l’autor exposa el propòsit edificador de l’obra, i tampoc la part on al protagonista se li presenta el rei Salomó per indicar-li que la millor manera d’estar en el món és lluny de l’amor de les dones i sempre a favor de la vida ascètica. Aquesta decisió, però, segurament ajuda a fer encara més veloç i satisfactòria, menys «didàctica», la lectura d’aquesta falsa autobiografia burlesca, jocosa i plena d’humor negre –els addictes a l’autoficció estaran contents– que Jaume Roig escriu amb la intenció de curar, a través del relat de les penes i els dolors coneguts a causa de les dones, com si fos l’exemple que no ha d’imitar, el mal d’amor que sofreix un pacient seu. En el fons el narrador sap, com si hagués llegit Gabriel Ferrater abans d’hora, que «una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones», però la galeria de personatges femenins que s’hi apilonen són forçosament vistes segons els tòpics sobre les dones que avalaven la cultura i la societat medieval.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.