No era un home simpàtic, amic de recursos populistes com altres líders o cabdills llatinoamericans de l’època. De personalitat forta, no acostumava a caure en falses simpaties per guanyar-se les persones, les multituds o la premsa. Ja president, era tot un espectacle veure’l enfrontar-se amb les armes ben esmolades al vesper de les rodes de premsa dels corresponsals estrangers. Dur, tallant, sense cap concessió. Com un boxejador atent a no permetre cap aproximació al seu adversari, a no permetre’s cap feblesa. A colpejar dialècticament si el colpejaven. Salvador Allende traslluïa en tot moment el pes, la plena consciència de qui sap el que el país i ell s’estaven jugant.
El 1972, amb més intensitat el 1973, qualsevol nou aterratge a la realitat dels carrers de Santiago o a les places de l’interior del país evidenciava que l’eufòria de l’inici havia anat desapareixent gradualment de l’espai públic i de les cares dels militants i simpatitzants de la Unitat Popular. I que aquesta pèrdua d’alegria i esperança obeïa, no tant a les cues, el desproveïment, el mercat negre, les vagues, la baixada del preu del coure o la inflació, com a la consciència de la feblesa del govern davant d’una oposició desfermada; però, sobretot, a la por d’un cop militar, d’un esclat de violència amarada de venjança que posés fi a l’experiència allendista i a les il·lusions dels sectors populars que li donaven suport. En els primers mesos de 1973, el cop s’ensumava ja en l’aire i en la insolència dels futurs vencedors. Als murs de Santiago s’hi podia llegir «Ya viene Yakarta», recordant el sagnant putsch d’Indonèsia.
En aquell Xile incert tampoc no hi faltaven les controvèrsies clàssiques i, pel que sembla, inevitables en aquesta mena de processos. La crisi, les dificultats per avançar en el procés de reformes i les dinàmiques internes i externes aguditzaven les divergències al pluripartidisme que donava forma a la Unitat Popular: friccions entre socialistes i comunistes, continu canvi d’acusacions entre el Partit Comunista i el Mir, contradiccions entre el Partit Socialista i el mateix president Allende, de qui es deia que era més a prop del reformisme del PC que de la radicalització del seu mateix partit. En el fons, el dilema en discussió era sempre el mateix: reformisme o revolució.
La quimera de la unitat
Mesos abans del cop de l’11 de setembre, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Allende en el palau de La Moneda. Com és obvi, li vaig plantejar la qüestió de la unitat de les esquerres, imprescindible per poder tirar endavant el procés de reformes en què estava immers el seu govern. Després d’enumerar-me l’àmplia llista d’obstacles i dificultats de tota mena a què s’enfrontava, em diria: «En aquestes condicions, comprengui que la tasca és dura i es fa més dura encara si els partits i moviments que formen la base política del Govern no tenen un pensament homogeni. Al meu parer, en l’aspecte polític el més essencial és que la Unitat Popular sigui autènticament una unitat, no una unitat formal sinó una unitat autèntica, i que hi hagi un pensament únic, una concepció tàctica clara i una estratègia definida.»
Una vegada i una altra, quatre vegades candidat a president de la República. Inassequible al desànim, derrotat, tornava a aixecar-se i es posava en camí.
«El que de vegades no es vol entendre – afegiria– és que aquest és un procés revolucionari que es realitza dins de vies molt pròpies, molt nostres i que, sent un procés d’aquesta envergadura, es manifesten, lògicament, les contradiccions i les tensions que, per altra banda, han estat presents en tots els processos revolucionaris en la seva etapa inicial. […] Jo he dit que Xile no viu una revolució, viu un procés revolucionari, que és diferent. […] Aquest és un govern de transició i he assenyalat que tenim totes les falles del capitalisme dels països dependents i cap dels avantatges del socialisme; estem tot just començant a construir. […] Hem de mobilitzar les masses populars xilenes després d’un projecte de nova Constitució, una Constitució que no serà la d’un país socialista, perquè Xile no és un país socialista en aquesta etapa. I que tampoc no pot ser la d’un país capitalista. Una Constitució nova per a la realitat que estem vivint però on indiscutiblement l’essencial serà assegurar per a Xile la possibilitat certa de l’aprofitament pels xilens de les seves riqueses fonamentals.»
Recordo que, després d’abandonar la seu presidencial, caminant per l’avinguda del Libertador Bernardo O’Higgins, vaig tenir la impressió d’haver assistit al reconeixement íntim del final d’una il·lusió que encara bategava al cor de milions de xilens. Em va sorprendre. No perquè ignorés els factors que estaven provocant l’ofec econòmic, social i polític de Xile i l’explicaven en part. Els coneixia. Però en boca del president més perseverant i tossut de la història xilena era com descobrir un desànim inesperat. El de qui, ferit en cent escaramusses en els dos anys i mig transcorreguts, i amb el pes de la soledat a sobre, mantenia –com no podia ser d’una altra manera– el discurs oficial, però ja sense el convenciment profund de comptar amb els aliats que li asseguressin la victòria en el moment decisiu que estava per arribar.
PUBLICITAT
Salvador Allende i Fidel Castro saludant la multitud des d’un dels balcons de La Moneda, seu del govern xilè, el novembre de 1971. Fotografia de Joan Queralt.
L’home, el polític
Perseverant, tossut, conseqüent. Si hagués de definir Salvador Allende amb una sola paraula, probablement triaria el terme conseqüent. El més precís per representar fidelment la idea d’allò que fa anys anomenàvem homes d’una peça. Figures rocoses, amb l’obstinació que nodreix principis sagrats.
No és una elecció gratuïta. Quan l’agost de 1970, un mes abans de les eleccions, li van preguntar com li agradaria que el recordessin, Allende va respondre: «Com un xilè conseqüent». Tres anys més tard, amb La Moneda en flames pels bombardejos dels Hawker Hunter, en el seu últim i històric discurs a través de Radio Magallanes tancava així el seu itinerari vital: «Sempre estaré al vostre costat. Almenys, el record que guardareu de mi serà el d’un home digne, lleial amb la Pàtria.»
En la seva llarga carrera política, l’estudiant universitari incorporat a la lluita social procedent d’una família formada en els principis de la maçoneria, no ho va tenir mai fàcil. De fet, la designació d’Allende com a abanderat de la Unitat Popular a les eleccions de 1970 no ho va ser. Sobre ell pesaven les seves tres derrotes anteriors com a candidat, dins del PS molts no creien en la seva «via xilena al socialisme» i al Comitè Central del partit la majoria estava per postular el nom d’Aniceto Rodríguez. Però el ple socialista es va pronunciar per Allende.
Amb La Moneda en flames, en el seu últim discurs, tancava així el seu itinerari vital: «Sempre estaré al vostre costat. Almenys, el record que guardareu de mi serà el d’un home digne, lleial amb la Pàtria».
El 1952, en la seva primera candidatura a les eleccions presidencials per succeir González Videla, va treure uns minsos cinquanta-dos mil vots, el 5 % dels sufragis. Tres dies després dels resultats va proclamar al Senat que aquest 5 % «implicava un triomf real i efectiu i que aquests cinquanta-dos mil sufragis constituïen l’expressió d’altres tantes consciències netes que sabien que votaven per un programa, per una idea, per una cosa que estava apuntant cap al futur». Sis anys més tard, quan va obtenir el 28,5 % dels sufragis, va afirmar que les forces que representava havien sortit victorioses «perquè hem penetrat profundament en la consciència ciutadana amb el nostre pensament renovador».
Així una vegada i una altra, quatre vegades candidat a president de la República. Inassequible al desànim, derrotat, tornava a aixecar-se i es posava en camí. Amb milers de quilòmetres a l’esquena i centenars de comicis, va adquirir l’art de connectar amb les masses. El va ajudar el seu llenguatge, clar, pedagògic, senzill. Parlava de qüestions que interessaven a la gent i sortia a trobar aquells problemes quotidians, urgents però eternament postergats, que vivia la majoria del poble xilè. Proposant solucions i responsabilitats, amb el mateix to i la mateixa proximitat que faria servir un metge de família. El doctor Salvador Allende Gossens.
La immolació com a exemple de lleialtat
Els esforços d’Allende per guanyar-se la confiança i la imparcialitat de les Forces Armades anomenant-les repetidament «exèrcit constitucional» i destacant-ne el sentit institucional es van demostrar una apel·lació inútil. Les cartes ja estaven marcades.
Sabent que el cop militar podia ser imminent, Allende va intentar arribar a un acord amb el Partit Demòcrata Cristià, entrevistant-se amb el president democratacristià, Patricio Alwyn, i amb el líder del partit i expresident de la República, Eduardo Frei. La DC, aquella de la qual Pablo Neruda comentava que «el seu elevat poder de convocatòria electoral es devia al fet que en molts assumptes estava més a prop de la terra que del cel», i que poc abans s’havia pronunciat per un «socialisme comunitari», es va negar a tot diàleg, es va unir a la ultradreta del Partit Nacional, declarant anticonstitucional el règim d’Allende i apel·lant a l’exèrcit. Una autèntica sentència de mort. Com a sortida a la crisi, Allende va pensar a celebrar un plebiscit general en què el poble xilè votés a favor o en contra del manteniment de la Constitució, decisió que tenia previst anunciar als seus ministres el 10 de setembre de 1973, un dia abans de fer-ho oficialment al país. Pinochet diria després que el cop, que estava programat per al 14 de setembre, va ser avançat en saber que Allende convocaria el plebiscit.
Ho havia advertit molt abans. El 4 de desembre de 1971, en un acte a l’Estadi Nacional, dirigint-se als seus adversaris nacionals i estrangers, ho va anticipar: «Els ho dic amb calma, amb absoluta tranquil·litat, jo no tinc pasta d’apòstol. No tinc condicions de màrtir. Soc un lluitador social que compleix una tasca, la tasca que el poble m’ha donat. Però que ho entenguin aquells que volen retrotreure la història i desconèixer la voluntat majoritària de Xile. No faré un pas enrere. Deixaré La Moneda quan compleixi el mandat que el poble m’ha donat. […] No tinc una altra alternativa.»
A mig matí del dimarts 11 de setembre era clar que tot estava perdut. Li van oferir un avió per sortir del país, físicament il·lès, amb la família. El va rebutjar. Va preferir quedar-se a la seu del govern, com a testimoni de la seva lleialtat al poble i que els revolucionaris veritables, fins i tot els acusats de reformisme, poden ser derrotats transitòriament però mai abdicar de la seva causa ni rendir-se.
Salvador Allende Gossens, president de la República de Xile entre el 4 de novembre de 1970 i l’11 de setembre de 1973. Fotografia de Joan Queralt.
Apunts finals sobre el drama xilè
Dos apunts il·lustratius com a punt final per a qualsevol crònica sobre el drama xilè:
Un, Neruda va escriure que en la seva llarga història civil Xile va tenir molts presidents menuts i només dos presidents grans, José Manuel Balmaceda i Salvador Allende. Balmaceda es va enfrontar al capital anglès a finals del segle XIX, tractant de preservar per a Xile la riquesa salnitrera. Un segle més tard, Allende es va batre contra les poderoses empreses nord-americanes i va procedir a nacionalitzar el coure. Els governs de tots dos presidents van ser derrocats per la força de les armes. Balmaceda, asilat a l’ambaixada argentina, es va suïcidar el 19 de setembre de 1891. Allende, al Palau de La Moneda l’11 d’aquell mateix mes de l’any 1973.
I dos, l’escassetat de béns que havia servit per posar en dificultats el govern de la Unitat Popular, alimentar el descontentament social i aplanar el camí de la Junta militar, va acabar abruptament amb l’aparició miraculosa de tots els productes immediatament després del cop.
