L’any 1989 va ser un any d’una densitat històrica inusual, en coincidir la commemoració d’un dels grans episodis fundadors de l’era contemporània amb nous esdeveniments determinants per a la història futura. D’una banda, la commemoració del bicentenari de la Revolució Francesa que, més enllà de l’exaltació patriòtica francesa, propiciava el debat historiogràfic i polític sobre la seva significació i, per tant, dels  conceptes de democràcia, igualtat, llibertat, nació, revolució … que configuren l’arsenal d’idees polítiques de la modernitat. N’aixecà acta el monumental Dictionnaire critique de la Révolution française de François Furet i Mona Ozouf (1988).

D’altra banda, i per sobre de tot, el 1989 és l’any d’un esdeveniment major —la caiguda del Mur de Berlín— convertit en el pòrtic de l’enfonsament de l’imperi soviètic i dels règims comunistes de l’Europa de l’Est i del final de la guerra freda. La fita que anuncia el final del curt segle XX, que en la cronologia establerta per Eric J. Hobsbawm es clou el 1991 amb el col·lapse de la Unió Soviètica, 75 anys més tard de néixer el 1914 amb la Primera Guerra Mundial. Un segle marcat, doncs, per l’aurora i l’ocàs  de l’experiment comunista.

El fracàs de la il·lusió emancipadora del comunisme va ser interpretat precipitadament com el final de la història, que en la formulació liminar de Francis Fukuyama (a The National Interest, estiu 1989) s’entenia com l’últim pas de l’evolució ideològica de la humanitat i de la universalització de la democràcia liberal oocidental. Una tesi certament polèmica i molts cops mal llegida que poc temps després impugnava Octavio Paz des de la seva incontestable autoritat moral de crític de l’ogre filantròpic, tot afirmant que la idea que la història s’ha acabat és una tonteria … els conflictes nous tindran unes altres dimensions … Queda en peu la crítica moral a la societat moderna. És evident que les societats regides pel mercat no són un model d’harmonia social ni d’expressió humana. De manera que la tasca de la nova generació és crear una nova filosofia política. Crec que els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat que naixeren de la Revolució Francesa segueixen sent una realitat. No és possible renunciar ni a les aspiracions igualitàries del socialisme ni a les llibertàries, pero s’hauria de buscar un espai per a la fraternitat (Pequeña crónica de grandes días, 1990). És a dir, la resposta havia estat errrònia, però les preguntes eren pertinents i persistents.

Trenta anys més tard d’aquella gran inundació (encertada metàfora d’Iván de la Nuez que encapçala el dossier que hi dedica  La Maleta de Portbou, maig-juny 2019), alguns testimonis dels fets destaquen el paper de l’atzar en la història, com el del corresponsal d’El País Josep María Martí Font: … la nit del 9 de novembre del 1989 no es donaven les condicions objectives perquè sobtadament, de forma totalment imprevista, el mur que dividia la ciutat de Berlín saltés fet miques i es produís una fractura sistèmica que provoqués, a una velocitat al caire de la immediatesa, l’enfonsament de l’imperi soviètic i la fi de la Guerra Freda en les següents setmanes. Les coses podien haver succeït d’una manera molt diferent i el món que ara vivim seria un altre (El País, 3-11-2019).

Desafecció democràtica

Des de l’epicentre de l’esdeveniment, ara la mirada crítica es fixa en l’evolució de l’Alemanya de l’Est, sobre la que Ana Carbajosa ha publicat un reportatge extraordinari que mostra com molts nostàlgics alemanys de l’Est  es lamenten de la manca de reconeixement i de la dignificació d’unes vides laborals, socials i personals que més enllà del règim polític en què s’emmarcaven, van saltar pels aires d’un dia per l’altre. De persones que ocupaven el seu lloc en la societat i de cop i volta van passar a sentir-se ciutadans de segona classe en una Alemanya unificada. Menys capaços per al treball, amb roba passada de moda, els ximples de la classe. Quan, a més, se suposava que tots havien de sentir-se feliços i superalliberats i, sobretot, molt agraïts (El País, 9-11-2019).

PUBLICITAT

Aquesta decepció està en l’origen de la desafecció democràtica que, expressada pels moviments nacionalpopulistes, corroeix els sistemes polítics europeus i dóna pas a preguntes inquietants: la transformació democràtica d’Europa que va començar el 1989, no ha estat més que una prima capa que ara comença a esquerdar-se? Podria Vladímir Putin tenir raó quan argumenta que la democràcia liberal ha arribat al final del seu recorregut? Són preguntes que es formula Constanze Stelzenmüller en un lúcid assaig sobre les lliçons apreses i no apreses del canvi de fa trenta anys en relació a la guerra, la pau i la memòria; la prosperitat i la desigualtat; la democràcia i el canvi; i, finalment, la llibertat i la identitat («German Lessons. Thirty years after the end of history: Elements of an education» a Brookings Institution, novembre 2019).

Tanmateix, les conseqüències imprevistes i no desitjades de la cara lluminosa del 1989 es podien endevinar en la seva cara fosca, perquè el 1989 també és l’any de la tragèdia de Tiananmen, dels inicis d’Internet o de l’emergència de l’etnonacionalisme a l’antiga Iugoslàvia amb l’elecció de Slobodan Milosevic com a president de Sèrbia. Ho recorda Rachel Tausenfreund: els fets que van quedar fora del nostre relat original del 1989 també contenen veritats essencials que ens poden ajudar a comprendre millor els reptes d’avui; per exemple, fent-nos al mateix temps més humils i menys desesperats. La victòria de la democràcia i la llibertat el 1989 no va resultar tan inequívoca i robusta com el nostre relat original ens va fer creure, ni el futur tan clar. Però ara que ens trobem en un futur més difícil, no hauríem de sucumbir a les temptacions del pessimisme cultural… Igual que internet, el món no és un lloc en el qual floreixi la democràcia. El tribalisme segueix sent una força poderosa, fins i tot en democràcies establertes. Un mercat més lliure no té perquè conduir a una societat més lliure; el capitalisme i la tecnologia són tan compatibles amb l’autoritarisme com amb la democràcia («Los cuatro 1989» a Política Exterior nº 192 novembre/desembre 2019).

En aquesta època de transició cap a un futur incert no es poden desaprofitar al 2019 les lliçons del 1989. El que passi al 2049 dependrà d’haver-les après i assimilat, com conclou Javier Solana en analitzar aquest arc històric: El més important que hauríem d’aprendre del nostre llarg historial de prediccions és que errem el tret gairebé sempre, i que convé evitar tant el fatalisme com l’eufòria. Ens encaminem cap a un escenari de potències il·liberals en constant col·lisió o, per contra, valors com la democràcia i el multilateralisme experimentaran un repunt? Només hi ha una cosa de la qual puguem estar segurs: els nostres actes d’avui deixaran petjada sobre el nostre món de demà (Project Syndicate, 22-10-19).

PUBLICITAT