El passat 28 d’octubre es va commemorar el quarantè aniversari de la victòria electoral socialista de 1982, amb Felipe González al capdavant. Amb ocasió d’aquesta efemèride rellevant s’han publicat alguns llibres i un bon grapat d’articles i entrevistes amb ànim de recordar-la i valorar-la, però també amb la intenció de projectar-la sobre l’actual moment polític i, en particular, sobre el socialisme espanyol liderat avui per Pedro Sánchez.

Dels diversos llibres publicats, n’hi ha un parell que han tingut un ressò més destacat en els mitjans. Es tracta de la ficció històrica sobre la biografia de Felipe González –Un tal González (Alfaguara, 2022)– publicada per Sergio del Molino, i de l’assaig memorialístic sobre aquell esdeveniment a càrrec d’Ignacio Varela amb el títol de Por el cambio. 1972-1982: cómo Felipe González refundó el PSOE y lo llevó al poder (Deusto, 2022).

Sobre l’obra de Sergio del Molino, en aquestes mateixes pàgines de política&prosa (#49), Jordi Amat ha valorat que ve a omplir un buit editorial poc explicable sobre qui va presidir el Govern espanyol entre 1982 i 1996. I comparteix amb l’autor la incomoditat amb el que considera una interpretació equivocada i injusta que sobre el «felipisme» n’ha fet la generació dels seus fills, tot i que Amat considera més adequat posar el focus en l’anomalia de l’oblit, de la manca de memòria sobre la importància del procés de modernització emprès i del polític que el va saber conduir amb intel·ligència i prudència.

També, al fil del llibre de del Molino, Javier Cercas (El País, 28-10-22) es mostra molt crític amb el menysteniment de González i la seva generació i fa seves unes paraules de Miguel Aguilar:

«La gent de la nostra generació se sent molt més orgullosa dels seus avis, responsables d’una guerra que va costar més de 600.000 morts i va provocar una dictadura de quaranta anys que dels seus pares, artífexs d’una Transició que va deixar poc més de 700 morts i va engendrar una democràcia de quaranta anys, és una estupidesa colossal, de la qual no podem culpar ningú tret de nosaltres mateixos, per permetre que una colla de polítics i intel·lectuals de tercera categoria enganyés el personal amb una versió fraudulenta de la història, segons la qual la Transició va ser una enganyifa el resultat de la qual no va ser una democràcia de veritat sinó una prolongació del franquisme per altres mitjans: l’anomenat Règim del 78. Una estupidesa, un deliri, una bola com una casa.»

Òbviament, aquest propòsit reivindicatiu de Felipe González i la seva obra política no és compartit pels qui han fonamentat el seu projecte polític en la impugnació de la Transició i del sistema democràtic resultant, titllat despectivament com a «règim del 78». Una simplificació blasmada en aquestes mateixes pàgines per Eulàlia Vintró: «Que parlin de règim del 78 m’indigna» (política&prosa #47). En aquest sentit, té interès la crítica del llibre de del Molino apareguda a la revista CTXT (22-10-22), signada per Cristina Vallejo, que li atribueix la intenció de restaurar els mites «dels seus pares»:

«Tots els líders, de forma declarada o en silenci, esperen que la història els absolgui, i deixar un llegat impol·lut. Un tal González es presenta voluntari per complir aquesta funció. I en l’afany llança un missatge potent: un fill de la generació que va portar Felipe González al poder li dona les gràcies per la gestió, fins i tot pel que en el seu moment va ser més contestat, perquè va ser valent, i va fer el que havia de fer amb encert. Enfront del sentimentalisme i la feblesa es va deixar conduir per la raó. Felipe va ser el que necessitava Espanya. Aquesta és la conclusió.»

 

La personalitat política de González

Es podria concloure que la recepció de l’obra de del Molino gira entorn de les diferents visions i memòries de la història protagonitzada per Felipe González que tenen els membres de la generació que avui arriba a la maduresa. En un altre registre es manifesta la presentació al públic del llibre d’Ignacio Varela. El llibre està prologat per José Antonio Zarzalejos qui, en un article publicat a El Confidencial (23-10-22), ressalta i comparteix l’aproximació de Varela a la personalitat política de González:

«Varela defineix Felipe González amb uns cops de brotxa realment feliços: “Laic en la ideologia, ultracompacte en l’estratègia i ultraflexible en la tàctica”. En lliure traducció que no he consultat amb l’autor, entenc que connota l’expresident del Govern com un home amb un nivell ideològic que no li restava racionalitat i que podia ser flexible en la tàctica –el que és immediat i secundari– però completament determinat en l’assoliment dels objectius estratègics. Crec que és la millor definició que he llegit de González.»

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Els elogis a González acompanyats de desqualificacions implícites al socialisme actual ressonen en el missatge de Núñez Feijóo que només serà possible arribar a acords amb «un altre PSOE».

Tanmateix, Zarzalejos insinua que l’elogi a Felipe González de Varela comporta una desaprovació de l’orientació política del socialisme espanyol en l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero i, molt especialment, en l’actual sota el lideratge de Pedro Sánchez. Ho fa atribuint una coherència a González que troba a faltar en els que l’han succeït:

«González projecta el missatge que vol amb la seva expressió facial i amb les seves paraules, i carrega amb la coherència que altres no han tingut: el PSOE és el seu partit i un abandó, o un desistiment, seria una victòria d’incalculable valor per a aquells revisionistes d’enguany que creuen ser l’alfa i l’omega de la socialdemocràcia quan, abans, González la convertia en referència europea.»

La insinuació sobre la pèrdua de «legitimitat» del PSOE actual és més explícita en un article d’Antonio Caño a The Objective (17-10-22) on expressa la nostàlgia d’aquella esquerra liderada per González:

«El pitjor de tot això és que Espanya sí que necessita de veritat reformes profundes, reformes estructurals i serioses que donin al nostre sistema democràtic l’oxigen que se li esgota. Per això resulta gairebé imprescindible la implicació d’una esquerra capaç i conseqüent, una esquerra que no sé si tornarem a tenir.»

 

Dues línies de debat

No cal forçar gaire la imaginació per entendre que els elogis a Felipe González acompanyats de desqualificacions implícites al socialisme actual, rebaixat a la condició de «sanchismo», ressonen en el missatge de Núñez Feijóo que només serà possible arribar a acords amb «un altre PSOE», utilitzat per justificar l’enèsima negativa del Partit Popular a renovar el Consell General del Poder Judicial.

Queden així dibuixades dues línies de debat que afecten la memòria del socialisme espanyol i el seu lloc en la història de la democràcia i, més enllà, el futur del seu projecte polític en unes condicions noves i incertes. D’una banda, la lectura de les generacions posteriors, oscil·lant entre el rebuig de la Transició i els seus principals actors i la restauració integradora del seu valor. D’altra banda, la no sempre fàcil conservació del fil històric que relliga el socialisme refundat per la generació de González i l’actual versió del socialisme democràtic, en un context més general de redefinició dels projectes polítics progressistes.

Enmig de polèmiques interessades resulta balsàmic el punt de vista de Joaquín Almunia (elDiario.es, 28-10-22) que evita caure en la trampa de la confrontació simplista entre el PSOE de 1982 i el d’avui en dia, entre Felipe González i Pedro Sánchez, tot recordant allò tan obvi de la diferència dels contextos respectius:

«Tots dos són presidents del Govern. No, són molt diferents. Són generacions molt diferents. L’experiència de Felipe González abans d’arribar a la presidència del Govern, tant com a líder del partit des del 74 o com a líder internacional, és una experiència que Pedro Sánchez no ha tingut quan ha arribat al Govern. I les condicions en què Felipe González va poder governar, per mèrits propis sens dubte, però també per com era el país de llavors, són molt diferents de les condicions tan complicades que li han tocat a Pedro Sánchez, amb una crisi darrere l’altra, amb minoria parlamentària, amb dificultats per negociar el dia a dia de la vida parlamentària del procés legislatiu i amb una societat que és molt diferent.»