Les eleccions locals i autonòmiques del passat 28 de maig a les Illes Balears van provocar un resultat que s’esperava al Parlament de la Comunitat autònoma i un altre que ens va sorprendre al Consell Insular de Menorca (un organisme equivalent a la Diputació, en aquest cas d’àmbit insular). Pel que fa al Parlament, PP va obtenir 25 diputats, PSOE 18, Vox 8, Més per Mallorca 4, Més per Menorca 2, Podem 1 i Gent per Formentera 1.I pel que fa al Consell Insular de Menorca (des d’on escric aquest article), dels 13 consellers elegibles, 6 van ser per al PP, 4 per al PSOE, 2 per a Més i 1 per a Vox. I dic que ens va sorprendre el resultat del Consell perquè pocs —tampoc el PP— l’esperaven, com ho demostra el fet que, l’endemà mateix (i sense donar cap explicació), dos dels consellers elegits per aquest partit van presentar la dimissió. Una cosa era anar a les llistes i l’altra governar. I els ha tocat governar.

La victòria del PP al Parlament va ser, doncs, molt clara, ja que aquest partit sumava més diputats que tota l’esquerra unida, però necessitava els vots o l’abstenció de Vox perquè Marga Prohens, la número u del PP, fos elevada a la presidència de la comunitat. En canvi, al Consell Insular de Menorca, encara que el PP i la suma dels dos partits socialistes d’esquerra (PSOE i Més) provocava un empat a 6 consellers, el fet de ser una administració de caràcter local comportava que, si cap candidat obtenia la majoria absoluta dels vots, quedava elegit president el número u de la llista més votada, i aquesta era la del PP al qual, per tant, no li calia el vot de Vox per assumir-ne la presidència.

A pesar d’això, el pacte de 110 punts subscrit per PP-Vox perquè Marga Prohens pogués constituir un govern en solitari, ha implicat donar la presidència del Parlament a Vox i l’entrada forçosa al Consell executiu dels Consells Insulars dels consellers elegits per aquest partit. Per primera vegada, doncs, en la història del Consell Insular de Menorca, la lliure decisió del seu president a l’hora de nomenar els membres del govern s’ha vist clarament coartada per un pacte entre partits a nivell balear.

No hi ha dubte, per tant, que els 110 punts pactats per la senyora Prohens amb els dirigents de Vox condicionaran, ens agradi o no, la política cultural a les Balears, ja que el partit d’Abascal ha promès exercir-ne el control d’una manera dura i exhaustiva. I no oblidem que a l’ideari del partit a nivell espanyol s’hi estableix la necessitat de “Suprimir el requisito del conocimiento de la lengua cooficial en el acceso a la función pública de forma que se evite cualquier tipo de discriminación”. No és, doncs, estrany, que al pacte hi trobem la voluntat de garantir l’elecció lliure de centre escolar, així com de la primera llengua d’escolarització (54), l’acord perquè el desconeixement del català no penalitzi l’accés a la funció pública (55), així com l’obligació adreçada a qualsevol administració de la Comunitat autònoma de respondre en castellà si amb aquesta llengua s’hi ha adreçat una petició ciutadana (56).

Tots aquests canvis, instats per Vox, van en la línia clara d’aconseguir que el castellà es converteixi en l’eina comunicativa quotidiana a les institucions, i el PP no ha tingut més remei que acceptar-los si volia formar un govern en solitari presidit per Marga Prohens. És, doncs, Vox el partit que, a nivell de govern de la Comunitat autònoma, marca el pas de la nova política lingüística, i ho farà, després d’eliminar la Direcció General de Política Lingüística, amb l’Oficina de Garantia de la Llibertat Lingüística (que substitueix l’anterior Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics) “per defensar la llibertat d’ús i opció lingüística i fomentar la protecció tant del castellà com del català i les modalitats lingüístiques de les diferents illes”.

PUBLICITAT

Com a qüestions tangibles d’entrada veiem que el “Premi Mallorca de Narrativa”, que concedeix el Consell de Mallorca, serà bilingüe a partir de l’any vinent i que l’Ajuntament de Palma ha modificat la normativa lingüística que regia des de fa més de 30 anys per garantir que la institució respongui en castellà totes les peticions ciutadans que es presentin en aquest idioma. Alhora, als “Premis Ciutat de Palma” que concedeix aquesta corporació, també s’hi podran presentar obres en castellà a partir d’enguany.

Val a dir, tanmateix, que la designació d’Antoni Vera Alemany com a conseller d’Educació ha sorprès per a bé el sector de l’ensenyament, ja que aquest, docent i llicenciat en Filologia Catalana, va ser director de l’Institut d’Estudis Baleàrics i vicepresident de l’Institut Ramon Llull. També assumí la conselleria d’ensenyament a la darrera etapa de José Ramon Bauzà, per veure si redreçava la desastrosa política lingüística d’aquest. Cal, doncs, reconèixer que Vera ha estat rebut amb certa confiança pel sector educatiu, que el titlla d’home dialogant, tot i que desconeixem com actuarà Vox des de la barrera amb la seva obsessió malaltissa contra el català.

A Menorca, una de les primeres conseqüències en matèria lingüística del canvi de govern ha estat la decisió del Consell insular i d’algun ajuntament de fer servir als textos que edita un model de llengua molt significatiu, darrere del qual s’hi amaguen una sèrie de polítiques lingüístiques i culturals preocupants. D’entrada, aquestes se centren en la presència (sense excepcions) de l’article salat en àmbits formals, com a mascaró de proa de les famoses “modalitats insulars”, que esdevenen un eix bàsic de la seva política, i pel que fa al lèxic, la introducció de castellanismes com fetxa (per data) o formes del llenguatge parlat com juriol (per juliol), darrere dels quals s’hi amaga el que els experts en el llenguatge han denominat diferencialisme lingüístic, que no hem de confondre amb el secessionisme, que implicaria dir que la llengua que es parla a Menorca no és la catalana. En això hi hem guanyat.

En paraules d’Ivan Solivellas, darrere del diferencialisme lingüístic hi ha “una actitud que pretén fragmentar la comunitat lingüística i, alhora, frenar el procés de normalització”. I per a aconseguir-ho, s’ataca el model de llengua estàndard, que considera una imposició barcelonina. A Menorca, el capdavanter d’aquesta actitud és el llicenciat en Història Joan Pons Torres, que el PP ha posat al capdavant de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports (Deports, en la versió particular del conseller). Procedent de “Sa Fundació” mallorquina, l’entitat que millor representa el diferencialisme lingüístic a la nostra comunitat autònoma, Pons Torres ha elaborat un discurs acientífic que ha tingut com a tribuna principal el diari Menorca i El Periódico de Ibiza, on ha afirmat que “s’amenaça per as menorquí no és es castellà, és es català estàndard”. També és autor d’un llibre, autopublicat a Círculo Rojo, en què desenvolupa el seu ideari. No cal dir que la poca solidesa del seu argumentari el demostra la nul·la repercussió d’aquesta obra en els cercles acadèmics. De fet, aquest és un àmbit en què no li interessa incidir. Sap perfectament quin és el terreny de joc que li convé, on té capacitat d’incidència i de transformació social. I aquest no és el científic. Tampoc ho és, per tant, l’Institut Menorquí d’Estudis, màxima institució cultural pública de Menorca, que, per raó del càrrec, ha de presidir.

El Partit Popular illenc sembla, doncs, que hagi fet seu aquest discurs que, en paraules del filòleg Ismael Pelegrí, és subtil i més bo de fer arribar a la població que no pas el destraler que fa servir Vox, obertament secessionista. És, en definitiva, un anticatalanisme camuflat que els seus promotors amaguen sota la pell de xai dels defensors de lo nostro. Però a la pràctica, ambdues formacions —dreta i ultradreta— tenen el mateix objectiu en aquest àmbit; per això ha estat fàcil que es posessin d’acord a l’hora de pactar el programa de govern, amb clàusules lingüístiques molt específiques.

El més preocupant d’aquesta política és que, amb la teòrica defensa de lo nostro, s’amaga la voluntat de reduir la llengua catalana a un argot d’estar per casa, que és en el que s’acabaria convertint si no disposés d’una gramàtica que vinculés totes les variants i no disposés d’una varietat estàndard que permeti estudiar-la, ensenyar-la i practicar-la de manera genèrica, com fan totes les llengües cultes del món… començant pel castellà.

Pons Torres i tots els diferencialistes lingüístics com ell, semblen (o volen) ignorar que, sense la varietat genèrica, una llengua es desfibra, es fragmenta en mil formes particulars de parlar-se i es perd en usos domèstics, casolans. Com molt bé escrivia fa unes setmanes Antoni Puigverd a La Vanguardia, si es vol llençar una llengua a les escombraries, res millor que fragmentar-la i desfibrar-la. Per tant, no ens pot estranyar que les defenses més fervoroses de l’aïllament lingüístic (valencià, mallorquí, menorquí etc.) es facin en llengua castellana.

Comptat i debatut, no hi ha dubte que el futur immediat presenta força ombres amb entrada de Vox a les institucions i amb l’assumpció del diferencialisme lingüístic per part del Partit Popular. Tanmateix, no soc pessimista. Sofrirem —d’això n’estic segur— alguns embats, potser molts, però la dinàmica cultural a Menorca és tan puixant i el paper de les institucions (privades i públiques) es troba tan consolidat, que no crec que els pactes al·ludits i les polítiques que duran a terme els governants de torn ens facin retrocedir.

Alguns intentaran destruir aquest teixit que tant d’esforç ha costat de crear, però dubto que la senyora Prohens i el senyor Vilafranca acabin reeixint en la pràctica de la política lingüística que els ha marcat Vox i ells han seguit dòcilment i de manera acrítica. A més, crec fermament en els ciutadans de les Illes Balears compromesos amb la llengua i la cultura catalanes, i estic segur que, a casa nostra, la força de la raó ha de tenir molta més consistència que els arguments de la força.