Tot i que segurament espúria, l’anècdota assegura que en el pitjor moment de la guerra, quan la Gran Bretanya imperial era l’únic bastió oposat explícitament al nazisme triomfant, els assessors econòmics de Downing Street van proposar reorientar la despesa governamental, prioritzar les partides militars i reduir a zero d’altres de supèrflues com la cultura. Davant d’aquesta proposta radical, l’aleshores primer ministre Winston Churchill hauria exclamat: «treure-li el pressupost a cultura? Aleshores, per a què lluitem?».

Contrastada històricament o no, la facècia ens recorda la centralitat social de la cultura i el seu caràcter essencial, indestriable de l’ésser humà. Aquesta connexió especial ha fet transcendir certes peces artístiques, convertint-les en símbols poderosos i singulars. Entre aquestes, sens dubte mereix una menció especial la setena simfonia de Dmitri Xostakóvitx (Sant Petersburg 1906 – Moscou 1975). Coneguda popularment com Leningrad –encara que no hi ha evidència que la compongués pensant en la seva rebatejada ciutat natal, la seva estrena en plena guerra va galvanitzar la població soviètica i va ser un actiu decisiu per al bàndol aliat.

 

Música i poder

Aquest nen prodigi de la música –amb només 19 anys estrenava la seva primera simfonia (1926)– ha generat una àmplia bibliografia sobre la seva persona i, sobretot, la seva obra. Per desgràcia, bona part d’aquesta literatura biogràfica resulta més que dubtosa, ja que va ser escrita sota les successives onades del Gran Terror. Com comenta l’escriptor estatunidenc Matthew Tobin Anderson (Cambridge, 1968), «no ens podem fiar de ningú. En un règim on les paraules estan sota vigilància, es premia la mentida i el silenci és una eina de supervivència, la veritat simplement deixa d’existir. No hi ha manera d’escriure una biografia de Xostakóvitx sense dependre dels rumors i sense fer-se eco de la informació conservada en la memòria de persones que tenen moltes raons per inventar, enganyar o maquillar els esdeveniments». 

I, malgrat tot, Anderson va atrevir-se a publicar el 2015 Sinfonía para la ciudad de los muertos. El fins aleshores autor de premiats llibres infantils complia amb el promès al subtítol –Dmitri Shostakóvich y el Asedio de Leningrado–, però anava més enllà i desplegava, de la mà d’uns interessants, breus i il·lustrats capítols, una panoràmica de la història intel·lectual i política de la Rússia prerevolucionària fins a la Unió Soviètica postestalinista, amb especial atenció als anys de la Segona Guerra Mundial. Traduït finalment el 2022 al castellà per María Serrano i editat per Es Pop –segell mallorquí instal·lat a Madrid–, aquesta magnífica obra, barreja de gèneres, se’ns apareix com una lectura més que recomanable. 

Anderson aprofita el coneixement acumulat per centrar-se en dues qüestions que poden semblar col·laterals i són, en realitat, principals. D’una banda, hi ha el vincle entre l’art i la política o, millor dit, la voluntat del poder –especialment quan és absolut– per sotmetre la creació i els creadors als seus interessos. Aquestes tensions ja havien interessat a altres autors i, per exemple, el britànic Julian Barnes havia dedicat El soroll del temps (Angle Editorial, 2016) a tres moments clau en la vida d’un Xostakóvitx amenaçat precisament pel totalitarisme soviètic. La novel·la aconseguia aproximar-se a la tensió provocada per veure’s abocat a triar entre la llibertat creativa o el sotmetiment al dictat polític, entre la integritat moral i la desqualificació d’uns, per covard, i d’altres, per col·laboracionista. 

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.