En una entrevista prèvia a les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, el periodista Javier Gallego va convidar Pablo Iglesias al joc de comparar personatges de la sèrie Joc de trons amb polítics espanyols. Quan li va arribar el torn a Alberto Garzón, en aquells dies membre destacat d’IU, el líder de Podemos no va dubtar a comparar-lo amb Ned Stark. Com que es tracta d’un personatge que acaba la primera temporada amb el cap sacrificat en una piqueta, sembla que l’analogia irònica s’ha acabat girant en contra del mateix Iglesias.

Qui ha acabat sent Ned Stark? Cridat pel rei de la capital per reformar un sistema amenaçat per la corrupció, l’«autenticitat» de Stark enfront d’una realitat hostil l’acaba abocant a la destrucció: el principi de realitat s’imposa. Fins a quin punt quan Iglesias va abandonar la política després de les eleccions madrilenyes del 2021 perquè «ja no contribuïa a sumar» reconeixia, en certa manera, que el sacrifici de Stark era ara el seu?

Certament, es podria replicar amb raó que si Alberto Garzón és avui ministre de Consum del Govern és gràcies al terratrèmol extraordinari que Podemos va provocar en l’ecosistema bipartidista espanyol, un sisme que va acabar conduint al gens menyspreable primer govern de coalició d’esquerres de la història espanyola. D’altra banda, abandonar el Govern per part d’Iglesias, més enllà d’altres càlculs personals, responia a la necessitat de fer front a l’amenaça de la desaparició política de Podemos a Madrid.

Podríem també assenyalar que la renúncia d’Iglesias, després de l’èxit d’arribar al Govern en un moment en què la formació no tenia els seus millors resultats electorals, no era conseqüència de cap moralisme polític o falta de pragmatisme, sinó de la seva condició de «boc expiatori» de la dreta i el seu sistema mediàtic. La intensificació de l’antagonisme amb la dreta l’havia cremat. Aquests arguments són, en efecte, raonables, però no és també cert que Iglesias va deixar la política just després de promoure a Madrid una estratègia altament polaritzada amb la dreta on la interpel·lació a una determinada identitat moral, la trinxera de l’esquerra antifeixista i la resurrecció dels vells dimonis de la història espanyola, va saturar qualsevol altra intervenció programàtica?

Estratègia propositiva i feminista

Mentrestant, l’aposta d’Iglesias per «salvar Madrid» del feixisme en un escenari marcat pels terribles efectes de la pandèmia a la capital va acabar reforçant el discurs d’Ayuso. Más Madrid, una altra formació a l’esquerra del PSOE sorgida de la transformació de Podemos, ara liderada per Mónica García, igualava en escons i superava en vots el partit del candidat socialista Ángel Gabilondo. Significativament, el famós sorpasso arribava d’una altra banda i des d’una altra estratègia: més propositiva, feminista, transversal, sense apel·lar a la por com a règim afectiu, modulant la polarització des d’uns accents no tan marcats per la identitat d’esquerres tradicional, intentant ampliar el tauler encongit pels altres competidors polítics.

Hi ha un valor simbòlic destacable en la imatge de Pablo Iglesias intervenint com a protagonista en l’última festa del PCE.

Per entendre-ho hem de tornar al 2011. En la crisi de règim que va sorgir llavors no es pot deixar de banda la pregunta d’en quina mesura aquesta crisi també va acabar arrossegant l’esquerra clàssica. No tant per error de càlcul com per una actitud que li impedia fer un pas enrere i obrir-se a una complexitat que requeria una renovació de models de comprensió procedents del marxisme ortodox. En la incapacitat de transmetre adequadament el que entenia com les seves «veritats» i les seves lluites, i més preocupada a pensar en la demarcació urgent de posicions que en les zones ambigües on s’alberguen forces de resistència volàtils esperant ser activades, aquesta esquerra xocava una vegada i una altra contra un mur d’incomprensió justament per no treballar en els territoris més ambivalents del descontentament social.

Malgrat l’interès de les corporacions mediàtiques a encasellar la irrupció de Podemos el 2014 com un simple «partit de la ira», mera conseqüència «afectiva» d’un conglomerat d’expectatives i interessos decebuts provisionalment per la crisi econòmica, el que estava en joc aquí era un element cultural i més decisiu sociològicament. En aquesta traducció institucional del 15-M s’advocava per un retorn de la política i la capacitat d’influir des de la ciutadania en la presa de decisions.

Un horitzó contaminant

No sembla exagerat afirmar que la carrera política de Pedro Sánchez es va veure impulsada per aquest nou clima. La comoditat mandrosa dels diagnòstics que es limitaven a analitzar Podemos com un simple fenomen reactiu de descomposició del sistema polític deixava passar una dada important: una nova composició social estava transformant la geografia social des de baix i, farta dels cants de sirena de la distinció neoliberal –«tots emprenedors»–, es resistia a deixar de decidir sobre el seu dret al futur.

La renovació interna d’IU propiciada per Alberto Garzón i el pacte electoral amb Podemos el 2016 va obrir un horitzó contaminant en totes dues formacions. Mentre Garzón impulsava un canvi de rumb enfront de la vella guàrdia acostant el partit a l’escenari post 15-M, Pablo Iglesias modulava la gramàtica populista i la bastida teòrica brindada per Íñigo Errejón cap a posicions cada vegada més pròximes a la retòrica de l’esquerra històrica (crítica dels mitjans de comunicació, subordinació de la guerra de posicions cultural a l’activisme antagonista). En aquest sentit hi ha un valor simbòlic destacable en la imatge de Pablo Iglesias intervenint com a protagonista en l’última festa del PCE. Una «tornada a casa» respectable, però que limita un possible relat del cicle 2011-2021 al punt de vista dels fets consumats, com si l’astúcia de la raó històrica hegeliana hagués aprofitat les passions de passerell de la «nova política» per tornar a la llar.

PUBLICITAT

Un dels diagnòstics del primer Podemos era, de fet, la comprensió crítica d’IU com un partit massa dependent del PCE i poc sensible a les ambivalents i heterogènies mutacions sociològiques i culturals revelades en el 15-M. Un partit que s’enfortia internament perquè ocupava una mena de zona de confort històric: estar per definició «a l’esquerra del PSOE» i alhora tenir la possibilitat de pressionar sent virtualment i ocasionalment una «crossa».

D’aquí la necessitat del primer Podemos de fugir de l’etiqueta «a l’esquerra del PSOE». Calia, doncs, interpel·lar la ciutadania, el malestar social, la «gent», però no una «esquerra» com a fetitxe que, cedint l’espai majoritari, acabava consolidant el PSOE com a únic centre hegemònic possible. Per això la imatge d’«ocupar la centralitat del tauler» per al primer Podemos no significava «moderar-se» o «centrar-se» o «vendre’s» a les regles de joc sistèmiques mitjançant una estratègia oportunista de màrqueting polític, sinó aspirar a conquistar posicions majoritàries en un context històric de crisi econòmica i cultural de règim que, si bé no comportava del tot una crisi orgànica institucional, apuntava la necessitat d’una reorganització de les seves estructures de poder.

Maquinària de mobilització

Aquesta «finestra d’oportunitat», s’argumentava en els documents interns, no duraria sempre i s’havia d’aprofitar armant ràpidament una maquinària de mobilització –Blitzkrieg– subordinant els processos de construcció i deliberació democràtics del partit –la militància de base agrupada en els «Círculos»– a l’objectiu electoral. Retrospectivament podem dir que si bé tota aquesta acceleració entorn del primer Congrés de Vistalegre va construir un partit pràcticament del no-res, també va hipotecar el seu futur al cabdillisme d’Iglesias i a una estructura vertical i plebiscitària.

Per tot això, per a molts activistes que intentem des del 2011 ampliar el camp de batalla de la política espanyola, la situació de finals del 2021 té quelcom de restauració del tauler de joc. El retorn a les coordenades esquerra-dreta, la revitalització gairebé agònica del bipartidisme, l’intent de consolidar la monarquia després dels escàndols del rei emèrit, la crisi de renovació del poder judicial i l’ús de l’«amenaça feixista», certament preocupant, com a horitzó de mobilització progressista són signes que parlen d’una estratègia que només sembla definir-se en termes reactius, defensius, molt poc expansius en termes hegemònics.

Després de les últimes eleccions hem assistit a la redistribució inèdita en el tauler de les caselles del PSOE i la seva esquerra.

Per intentar respondre avui a la pregunta de si sortirem de la situació actual accentuant el camí cap a «l’esquerra» o explorant espais polítics nous, hem de fixar-nos en aquestes estratificacions històriques. La identitat que IU i el PCE han tractat tradicionalment de projectar al marge esquerre del PSOE no consistia solament en uns principis ideològics traduïts de manera programàtica, sinó també a recuperar una funció, una casella reservada en el tauler polític espanyol des dels primers moments de la Transició. En aquest espai l’esquerra s’ha definit en relació amb la centralitat d’un PSOE que, en sintonia amb la desideologització generalitzada de la socialdemocràcia europea, renunciava i li cedia les lluites i els espais simbòlics de l’esquerra treballadora.

Nous eixos reivindicatius

Després de les últimes eleccions hem assistit a la redistribució de les caselles del PSOE i la seva esquerra en el tauler de manera inèdita; s’ha pogut configurar un govern d’esquerres i solucionar una situació de desgovern que ja estava generant ansietat, però, des de quin marc de futur? A Espanya, el nou capítol que ens tocarà viure dins d’aquest relat resilient anomenat règim del 78 apunta a la cristal·lització d’un bloc fràgil de mínims progressistes que empunya valors de protecció social i laboral, de redistribució de la riquesa i que està compromès retòricament amb els nous eixos reivindicatius (feminisme, ecologisme). Però corre també el risc de quedar entrampat si s’obstina, atesa la seva fragilitat, a autodefinir-se en termes merament defensius enfront de la dreta. Aquesta estratègia ha donat rèdit electoral, però no sembla que pugui continuar valent com a eix de futur.

La renovació de l’esquerra, sostenia Stuart Hall en els 80 convidant a extreure lliçons del thatcherisme, no podia venir simplement ja de pensar i actuar de la mateixa manera, «només insistint més, més durament i amb més convicció». Més que preguntar-se per la fidelitat al «veritable socialisme», Hall entenia que els nous temps tardocapitalistes i les mutacions postfordistes en les dinàmiques laborals obligaven a extreure lliçons autocrítiques de la impotència de l’esquerra i les raons de l’èxit hegemònic neoliberal. Per això ni la socialdemocràcia actual ni un eurocomunisme 2.0 poden avui constituir un bloc històric de futur presentant-se simplement com un bloc antifeixista o impulsant la por a la involució.