La gestió de la pandèmia ha posat a prova la capacitat dels Estats per donar-hi resposta. Aquesta, naturalment, depèn de múltiples variables. Hi ha factors econòmics, socials, culturals i, sobretot, factors vinculats a les decisions inicials —condicionades per l’experiència acumulada— i factors institucionals. D’aquests, el primer que s’ha considerat és la naturalesa del règim polític, no en va s’ha posat en dubte la capacitat dels sistemes democràtics per gestionar la pandèmia contraposant el binomi llibertat-eficiència i s’ha girat els ulls cap a països com la Xina que semblen, per ara, haver resolt la crisi amb més rapidesa. Les imatges de Wuhan amb festes massives sense necessitat de mascareta, sens dubte, ha contribuït a reforçar aquesta línia de pensament.

L’altre factor institucional clau és la distribució territorial del poder que, de manera provisional, exploratòria i gens concloent, ha estat una de les primeres variables que s’han tingut en compte a l’hora d’explicar les diferències en l’eficàcia i l’eficiència en la reacció i al qual en aquest número dediquem especial atenció. Els relativament bons resultats obtinguts per Alemanya, un Estat de naturalesa federal, en comparació amb els mals resultats d’un Estat unitari com França, poden induir inferències que facin pensar que els Estats descentralitzats gestionen millor les situacions de crisi.

I certament, els Estats federals disposen de mecanismes institucionals i conreen pràctiques que afavoreixen la cooperació entre nivells de govern i tendeixen a aplicar el principi de subsidiarietat, és a dir, la proximitat en la gestió, la qual cosa permetria un major coneixement de la realitat i per tant una resposta més acurada. Però amb això no n’hi ha prou. Una mirada més àmplia permet copsar una realitat més polièdrica en la qual Estats federals com els Estats Units o el Brasil, més enllà de la irresponsable actitud dels seus respectius presidents, no han estat capaços d’aplicar una estratègia coordinada de contenció que millorés la situació, mentre que Estats unitaris com ara Portugal, Noruega i Suècia han tingut un èxit notable en la contenció de la pandèmia, si més no en la primera onada.

La gestió a Espanya, amb un sistema descentralitzat i en molts aspectes federalitzant, no ha estat satisfactòria, no tant per l’absència de mecanismes institucionals que han funcionat relativament bé, sinó per factors de naturalesa cultural i política. Així, d’una banda s’ha fet palesa l’escassa cultura cooperativa entre els diversos nivells de govern. Primer, per la impugnació que van fer moltes comunitats autònomes durant la primera onada de la decisió del Govern central de prendre el control de la pandèmia. I, després, quan les comunitats autònomes van recuperar el control, per la deslleial competència entre unes i altres, en particular entre Catalunya i Madrid, corrent a aplicar mesures en sentit oposat per veure qui tenia més èxit. Tot plegat perquè més enllà de la cultura política també hi ha la competència política entre nivells de govern, entre partits i entre territoris i això, per a molts, suposa un desincentiu per a les pràctiques cooperatives i per a la lleialtat institucional.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Cal tenir en compte, però, que en abordar la distribució territorial del poder no podem obviar el govern multinivell. Fa temps que els Estats van deixar de ser sobirans, almenys en el sentit clàssic del terme. D’una banda, perquè tenen dificultats per fer i per aplicar polítiques tot sols. I en temps d’una emergència pandèmica encara més. Res més il·lustratiu de les limitacions dels Estats quan, a l’inici de la pandèmia, molts van competir per contractar avions i per comprar material sanitari de la Xina, que en molts casos només va arribar gràcies a operadors privats que demostraven tenir més capacitat d’influència.

Els Estats, per tant, no fan el que volen, sinó el que poden. Hi ha diferents nivells de riquesa que imposen limitacions econòmiques i que condicionen la despesa dels Estats i ajuden a explicar per què en uns llocs es prenen unes decisions i no unes altres. I hi ha la dependència de les decisions prèvies, el path dependency que condiciona l’evolució de totes les polítiques i dificulta els canvis de rumb sobtats.

I, d’altra banda, els Estats cedeixen voluntàriament part de la seva sobirania a institucions supranacionals, de manera que per gestionar la pandèmia s’han vist obligats encara més a transcendir les seves fronteres i coordinar les seves polítiques. Així, la Unió Europea, després de la confusió i titubeigs inicials ha optat per centralitzar la gestió i la distribució de les vacunes i ha posat en marxa un ambiciós pla econòmic per a la recuperació d’Europa, mentre que l’Organització Mundial de la Salut ha esdevingut una institució de referència per a molts ciutadans. Es tracta de la governança a escala global. Com afirmen Josep Maria Colomer i Ashley L. Beale a Democracy and Globalization, «una governança eficaç i responsable requereix un conjunt renovat d’institucions a escala local, nacional, continental i mundial. Com que la democràcia es veu alterada per la globalització, la solució és globalitzar la democràcia». Aquesta seria la millor notícia de la pandèmia.