Fa ben poc, els premis Oscar van decidir encimbellar Oppenheimer, aquest totxo que uneix dues de les característiques que més agraden als acadèmics de Hollywood: d’una banda, aclaparar l’espectador amb una narrativa accelerada i estrepitosa que no deixi temps per pensar; de l’altra, fingir que això és només l’excusa per regalar-los un discurs compromès sobre algun tema considerat «important», en aquest cas la bomba nuclear, en un any en què tant se n’ha parlat a costa d’un tal Putin.

Encara sort, no obstant això, que a rebuf del triomf aclaparador del film de Christopher Nolan s’ha pogut parlar també d’algunes joies ocultes que només s’han emportat engrunes, sí, però la presència de les quals en la llista de guanyadors ha servit, com es diu ara, per «visibilitzar-les» i «legitimar-les». I algunes, fins i tot, poden ser el punt de partida per desplegar una certa reflexió sobre el cinema d’avui, que és per al que haurien de servir els premis i altres celebracions de la professió cinematogràfica.

Més enllà que Los asesinos de la luna, de Martin Scorsese, no aconseguís res, amb tot el que això significa pel que fa a la decadència d’una determinada manera de fer cinema que ja gairebé no interessa a la indústria, és curiós que una pel·lícula tan singular com La zona de interés s’hagi alçat amb dos premis, el de millor pel·lícula en llengua no anglesa i el de millor so. I és aquest últim el que ens hauria d’interessar, perquè va directe al moll de l’os del film que ha dirigit Jonathan Glazer, basant-se molt lliurement en la novel·la de Martin Amis: aquí, la qüestió de l’Holocaust s’aborda precisament més gràcies al que sentim que al que veiem.

A la pantalla, no hi ha altra cosa que l’avorrida vida quotidiana d’un comandant nazi i la seva família, tancats en una casa asèptica i polida. El fora de camp, en canvi, l’espai que no veiem, és l’infern mateix, perquè la casa en qüestió ha estat construïda al costat del camp d’extermini d’Auschwitz per tal que el militar pugui anar cada dia a la «feina» sense necessitat d’invertir-hi massa temps. Els crits, els laments, els trets, les explosions, les tortures, els assassinats impunes, són únicament allò que és a l’altre costat, però que la pel·lícula s’encarrega de fer encara més ominós des del moment en què ens impedeix veure-ho, exceptuant el fum que surt dels forns crematoris.

Per part seva, Anatomía de una caída se’n va anar de la cerimònia amb l’Oscar al millor guió original sota el braç, dada igualment significativa perquè és precisament del llibret d’aquesta pel·lícula d’on sorgeixen els seus millors encerts i el que constitueix –per a mi– el seu gran error. El film de Justine Triet és també una reflexió sobre el fora de camp, en aquest cas narratiu, perquè aquí és tan important el que se’ns explica com allò a què únicament s’al·ludeix. La història d’aquesta escriptora el marit de la qual mor en estranyes circumstàncies, en el que podria ser tant un estúpid accident com un assassinat perpetrat per ella mateixa, té els orígens en una relació sentimental tortuosa i, sobretot, en una discussió que enfronta els dos membres de la parella fins a desembocar en la violència física.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.