L’enèsim i sembla que definitiu fracàs de les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial certifica que la lògica partidista i electoralista s’ha imposat a la responsabilitat institucional i al sentit d’Estat.

No cal insistir gaire en l’especial responsabilitat del Partit Popular que de manera contumaç ha impedit amb successius i renovats pretextos aquest acord, en un veritable acte d’abús de poder per tal de mantenir el control del Poder Judicial. Podria semblar exagerat, però les veus que han titllat aquest obstruccionisme de cop d’Estat no violent no van tan desencaminades si entenem aquesta conducta com una vulneració de la legalitat institucional perpetrada per qui està obligat a complir-la. El resultat és una alteració greu del funcionament del sistema institucional amb conseqüències pràctiques pernicioses per a la bona marxa de l’Administració de Justícia. A banda, aquest bloqueig institucional alimenta el creixent desprestigi de la política entre la ciutadania i projecta una mala imatge de la democràcia espanyola en un context europeu amenaçat per les derives il·liberals en alguns dels països de la Unió.

Tampoc no s’ha de fer un gran esforç per entendre que aquest episodi ha posat al descobert les limitacions polítiques del nou líder dels populars, afeblit pels mateixos poders fàctics interns i externs que van provocar la defenestració del seu antecessor. Es confirma la sensació de la feble autonomia política del Partit Popular, condicionat en excés per la dreta judicial i mediàtica, així com per la competència de l’extrema dreta de Vox.

Però, tot i la gravetat intrínseca del bloqueig institucional i de la conducta erràtica del líder del principal partit de l’oposició, el més inquietant és com està arrelant el virus polític més perillós: el de la negació de l’adversari, que comporta la seva desconsideració absoluta i el refús al seu reconeixement. El Partit Popular ha fet seu el mantra del «govern il·legítim» amb el qual l’extrema dreta va rebre el govern de coalició presidit per Pedro Sánchez. I encara més, també s’ha atorgat el dret a pontificar sobre la «puresa de sang» de l’actual Partit Socialista Obrer Espanyol. Així ho palesa l’afirmació d’Alberto Núñez Feijóo que «els pactes d’Estat arribaran amb aquest PP i amb un altre PSOE», és a dir, un raonament que, portat a l’absurd, equival a dir que només complirà el mandat constitucional quan guanyi les eleccions.

De manera que, desgraciadament, ens endinsem en un any electoral on els principals arguments seran probablement les desqualificacions absolutes dels adversaris i no el debat sobre les seves polítiques i propostes. Amb un alt risc de caure en una espiral diabòlica de crispació política –que per sort encara no ha contaminat el conjunt de la societat com en els Estats Units o el Brasil– i que alimenta la polarització entre blocs ideològics irreconciliables.

Com es pot comprovar en totes les societats on s’està produint aquest fenomen, com més polarització política, més feblesa de les institucions democràtiques, amb un aprofundiment de l’abisme que separa l’esfera política de l’esfera ciutadana. Una ciutadania abocada o bé a no participar, o bé a limitar la seva participació en el joc binari emocional d’estar a favor o en contra del govern de torn.

Arribats a aquest punt té tot el sentit preguntar-se si ens podem permetre aquest procés de degradació de les institucions i de la mateixa democràcia en l’actual context ple de dificultats i d’incerteses, quan més necessitem establir una gran conversa ciutadana per analitzar les nostres dificultats i establir les prioritats que se’n deriven.

En un recent estudi, els sociòlegs Víctor Pérez-Díaz i Juan Carlos Rodríguez han avaluat el rendiment de la societat civil espanyola en els últims quaranta anys, amb un resultat satisfactori en línies generals si es té en compte que s’ha consolidat una democràcia liberal, tot i importants tensions, però amb el dèficit d’una participació cívica limitada. El mateix es pot considerar d’una economia de mercat equiparable a la dels nostres socis europeus, però amb dificultats cròniques per dur a terme les reformes que la facin més competitiva. Al mateix temps s’han produït transformacions socials de gran abast com la secularització de la societat espanyola o la revolució femenina, però amb importants desequilibris i desigualtats socials, territorials i generacionals. Finalment, és innegable el creixement del nivell educatiu i del capital cultural, però amb dubtes inquietants sobre la seva qualitat. En definitiva, un balanç positiu, però amb massa interrogants de cara a l’esdevenidor.

En aquest punt, es poden contemplar bàsicament tres escenaris de futur: una regressió si es trenquen els precaris equilibris actuals; un salt endavant si la societat i les institucions cooperen a mobilitzar tot el potencial econòmic, social i cultural, i, en tercer lloc, el conformisme de mantenir-se en l’actual mediocritat. No cal dir que l’estat d’ànim polític i social no convida a ser optimistes sobre les possibilitats del millor escenari. És massa patent el dèficit de capacitat estratègica de les elits polítiques i econòmiques, sense la qual és impossible l’impuls necessari per mobilitzar totes les energies de la societat. Però el mínim que podem desitjar, en les actuals circumstàncies és que el bloqueig institucional i la polarització política extrema no ens aboquin al pitjor escenari de la regressió econòmica i social.