Les primeres passes de la nova legislatura del Congrés conviden a constatar que no hi ha, ara per ara, una majoria estable més enllà de la incerta majoria de la investidura. La legislatura no serà una repetició de l’anterior. No podrà ser igual ni en la manera d’enfrontar els successius reptes, ni en la definició dels objectius, ni en el ritme de les actuacions i iniciatives. Pedro Sánchez i el grup socialista hauran d’adaptar la seva estratègia a la nova situació.

En aquest context, l’objectiu que hauria de tenir el president Sánchez és que la legislatura s’estabilitzi i li permeti assegurar un govern operatiu amb vocació de durar. I també, en la mesura que sigui possible, hauria d’evitar una encara més alta mobilització dels seus adversaris que pugui conduir a una derrota electoral significativa com la que va patir José Luis Rodríguez Zapatero el 2011 amb la victòria de Mariano Rajoy per majoria absoluta.

Per això, després d’un inici accidentat, sembla sensat reclamar que el Govern doti la legislatura d’una argumentació, una rationale, per utilitzar l’expressió anglesa, és a dir, un conjunt d’intencions i de raons que expliquin la lògica de les accions que s’emprenguin. En definitiva, és imprescindible un esforç d’explicació, un plantejament que ha estat un dèficit significatiu en la legislatura passada.

En aquesta nova situació seria aconsellable que la prudència guanyés espai a l’audàcia. Si Sánchez té al davant una cursa d’obstacles, l’actitud de prudència que proposem hauria de garantir que la majoria de la investidura eviti caure en paranys i en confrontacions innecessàries que, en general, deriven d’un activisme mediàtic exagerat. Una de les vies per aconseguir un panorama parlamentari més assossegat i operatiu seria controlar la deriva cap a la bulímia legislativa. I reduir el recurs al decret llei.

Dèiem que és molt dubtosa l’existència d’una majoria parlamentària estable de legislatura. Com va dir el lehendakari Urkullu, atès l’actual equilibri parlamentari de forces seran necessaris “tots els vots, tots els dies”. Poca geometria variable serà possible. La majoria de govern, la majoria de la investidura, és una majoria teòricament suficient però heterogènia i contradictòria que molt difícilment podrà aplicar-se d’una manera continuada i sistemàtica.

No és gens probable que la por a la dreta i l’extrema dreta, que va ser un element decisiu a les últimes eleccions, sigui ara un ciment suficient per mantenir la majoria unida i, sobretot, operativa. En canvi, el rebuig de la llei d’amnistia sí que pot constituir un adhesiu eficient en el bloc conservador. En aquest marc, en contrast amb l’atabalament i la sobreactuació dels representants del món independentista català i particularment de Junts, s’escau destacar la contenció que mantenen les forces nacionalistes basques, tant PNV com Bildu.

Són diversos i molt importants els reptes que ja s’estan perfilant i que posaran a prova aquesta precària estabilitat. Serà necessari, per exemple, respondre a les exigències europees de reajustament fiscal i al possible agreujament de crisis com la guerra d’Israel contra Hamàs o la invasió d’Ucraïna per Rússia. Els incidents bèl·lics en el mar Roig són un bon exemple de situacions que conduiran inevitablement a contradiccions en la majoria i condicionaran la resposta d’un Govern d’Espanya que aspira a tenir un rol rellevant tant a la UE com a l’OTAN.

D’altra banda, pel que fa a la inevitable tornada a una disciplina fiscal que corregeixi les llicències en la despesa assumides en resposta a la pandèmia i la guerra, és raonable preguntar-se si la vicepresidenta María Jesús Montero tindrà l’autoritat política davant de Brussel·les per gestionar les previsibles exigències comunitàries.

El calendari electoral d’aquest any, com recorda Juan Rodríguez Teruel en el seu article del dossier, és un context que suposa un molt rellevant risc d’inestabilitat, en el qual “tots, sense cap excepció, vorejaran el precipici i alguns hi cauran inevitablement”. Des d’una perspectiva de fons, la magnitud dels reptes i de les dificultats exigirien en una lògica –diguem-ne europea– un acord entre els dos principals partits, el PSOE i el PP, per a la formulació i preservació d’algunes polítiques d’Estat bàsiques.

Entenem que amb la insistent deriva del PP cap a un acord amb l’extrema dreta i les seves posicions de confrontació radical és molt difícil que el PSOE acosti posicions. Però és necessari deixar també dit que el PSOE, com a partit governant, té un plus de responsabilitat per intentar una col·laboració operativa i, eventualment, promoure algun acord concret. La polarització és una estratègia electoral vàlida –simplificar les alternatives facilita l’opció dels electors–, però des del Govern s’assumeix una representació del conjunt dels ciutadans que comporta una responsabilitat més gran.

La gestió de la legislatura té també una derivada catalana. L’ombra de l’acord PSOE-Junts plana sobre els equilibris i la dinàmica política que s’havia establert a Catalunya a partir dels últims resultats electorals ressituant el PSC en una clara posició de centralitat. Més enllà de l’acceptació d’un relat anacrònic, ha provocat una lògica incomoditat la renovada posició del PSOE d’atorgar la representació de Catalunya a un grup que compta només amb set diputats i que va quedar en cinquena posició a les últimes eleccions. És una anomalia política que s’accentua pel seu efecte de menystenir, a favor de Puigdemont, el rol de la Generalitat i reforçar el menyspreu per les institucions autonòmiques i la institucionalitat.

L’extremisme de Junts no solament perjudica la viabilitat d’un Govern espanyol compromès amb la pluralitat del país, sinó també la governabilitat a Catalunya. Per això, acompanyar Junts en un camí de rectificació de les seves posicions maximalistes és un exercici imprescindible que hauria de ser assumit per totes les forces polítiques que van propiciar la investidura.