Una vegada més, com ja és habitual en els últims anys, els Oscars han esvalotat el galliner del cinema. Les set estatuetes atorgades a Todo a la vez en todas partes, la pel·lícula de Daniel Kwan i Daniel Scheinert, han aconseguit enfervorir una part del públic i sollevar-ne una altra, sense a penes terme mitjà. I és curiós, ja que alhora hi ha la sensació que aquests premis, concedits per la indústria de Hollywood des de fa gairebé cent anys, ja no interessen a ningú –almenys a ningú que es prengui el cinema amb un mínim de serietat–, si exceptuem periodistes i informadors en general, com també la vella guàrdia de la cinefília.
Enguany, no obstant això, les teories han proliferat i les explicacions que s’han volgut donar sobre aquest tema no solament han inundat les xarxes socials, sinó també les tribunes d’opinió d’alguns diaris. Per als partidaris dels Daniels, i per tant del triomf del film, Todo a la vez en todas partes significa una nova manera de fer cinema que presta atenció als temes d’actualitat –en aquest cas la qüestió espinosa del multivers–, que no es limita a repetir els vells esquemes dramàtics. Per als detractors, es tracta, ni més ni menys, que de la mort del cinema tal com l’enteníem, de la seva rendició davant dels imperatius d’un mercat audiovisual que ja depèn més de Silicon Valley que de Hollywood.
Hi ha molts elements interessants en aquestes reaccions, que no podem enllestir amb indiferència si volem saber realment on som. Per exemple, es pot dir, sense por a errar el tret, que Todo a la vez en todas partes representa «una nova manera de fer cinema»? Que em perdonin els seus incondicionals, però jo no crec, sincerament, que una història de superació personal i col·lectiva, d’amor filial i exaltació familiar com tantes altres en la història de Hollywood, amanida amb una escenografia i uns efectes especials destinats a recrear mons alternatius dubtosos, constitueixi res de «nou» ni original. En tot cas, el que és «nou» és que tot això s’hagi relacionat amb la qüestió del metavers per vendre millor el producte a les noves generacions, àvides que el cinema també sigui capaç de descriure el món en què viuen, cosa d’altra banda perfectament respectable.
Matar el cinema
D’altra banda, el film és un producte més aviat convencional, que segueix els esquemes més gastats de l’anomenat cinema indie americà i que no ofereix cap mena d’innovació ni en el llenguatge cinematogràfic, ni en la posada en escena, ni tan sols en l’estructura narrativa. Todo a la vez en todas partes presenta un tema poc abordat en el cinema embolicat acuradament en un paper de regal triat sense gaire criteri. I, curiosament, aquí l’important hauria hagut de ser el «paper de regal». Després tornarem sobre aquesta idea.
PUBLICITAT
Ara com ara, retrocedim i escoltem els detractors de la pel·lícula, el principal argument dels quals sembla ser que decisions com la de cobrir d’Oscars el film dels Daniels estan matant el cinema. De debò? Primer, de quin cinema parlem? I segon, què desapareixerà si passa això? Perquè si el que volen dir és que ens estalviarem aquestes pel·lícules fabricades pesadament amb els estàndards de sis o set dècades enrere, que encara creuen possible un cert cinema clàssic o purament narratiu, aleshores prefereixo estar del costat de Todo a la vez en todas partes.
Ja no es poden (ni s’han de) fer «pel·lícules com les d’abans», de la mateixa manera que ningú que pinti com Rembrandt o compongui música com Beethoven resultarà mínimament creïble en ple segle XXI. No em mal interpreteu, no es tracta d’una prohibició ignota o d’un mandat de la crítica especialitzada, sinó simplement que totes les arts evolucionen, ho vulguem o no, i viuen la seva pròpia vida igual que nosaltres vivim la nostra, només que una vegada i una altra. I al llarg d’aquesta vida s’evoluciona, no es pensa el mateix en la infantesa que en l’edat madura, per bé que en el cas de l’art les etapes es repeteixin ad infinitum de maneres diferents i pot ser que acabin coincidint entre si.
Les plataformes i les sèries combaten acarnissadament amb el que queda del cinema en una guerra que ja no entén cap dels dos bàndols.
On som ara, pel que fa al cinema? No ho sabria dir, i si ho sabés necessitaria bastant més espai per explicar-vos-ho, però de moment només cal dir que s’està produint una situació injusta sobre aquest tema: mentre que a la literatura i a la pintura se’ls va permetre passar pàgina ja fa molt de temps, abandonar el relat tradicional o la figuració per endinsar-se en altres territoris –ja ho sabeu: Joyce i Kafka, Proust i Virginia Woolf, Picasso i Cézanne, Malèvitx i Klee, ho van aconseguir fa més d’un segle–, a l’anomenat «setè art» se li continua exigint que expliqui històries pràcticament de la mateixa manera com ho feia en els inicis.
Per descomptat, no és aliè a aquesta situació que el cinema sigui un art industrial, que costa molts milions de dòlars o euros fabricar una pel·lícula i que hi ha un públic al qual s’ha de convèncer que passi per taquilla. Però potser és en aquest punt on hi ha l’equívoc. El cinema dels anys 60 i 70, de Bergman a Antonioni i de Godard a Buñuel, va demostrar amb escreix que l’espectador modern era capaç d’assimilar nous llenguatges, noves maneres de narrar, o fins i tot d’acceptar que no se li expliqués res. Després van venir Ronald Reagan i Margaret Thatcher, el neoliberalisme i l’exaltació de la productivitat a qualsevol preu, internet i la seva obsessió per les imatges cada vegada més fragmentàries…
Una mutació gegantesca
Com més ràpid i de manera més simple es «consumeixi» un «contingut audiovisual» –atenció a aquest nou vocabulari–, millor… per a qui? Per al cinema entès com a indústria, és clar, però no per als que una vegada vam creure que també era art. D’una banda, les plataformes i les sèries combaten acarnissadament amb el que queda del cinema en una guerra que ja no entén cap dels dos bàndols i que sembla condemnada a eternitzar-se. De l’altra, la nova «intel·lectualitat», impecablement al dia en qüestions ideològiques, tota una autoritat en les últimes tendències de l’«art contemporani», ha condemnat el cinema a un rol més aviat patètic: res d’experimentar amb les formes, que es limiti a transmetre continguts.
Doncs bé, això és Todo a la vez en todas partes, el símptoma d’una mutació gegantesca i a diverses bandes que, tanmateix, està usurpant el lloc d’un altre debat molt més urgent. No es pot negar que hi continua havent films valuosos que fan evolucionar el llenguatge del cinema cap a fronteres no conegudes abans, i intentem donar-ne compte regularment en aquesta mateixa secció. Però també és cert que no solen ser apreciats per un públic ampli, una situació que condemna els seus responsables no solament a posicions marginals en la indústria, sinó també a ser acusats d’elitistes per l’entorn «cultural» i per una crítica –cal dir-ho tot– cada vegada més del costat de la publicitat institucional que de l’anàlisi i de la reflexió.
No voler veure la realitat
Perquè el «paper de regal», tal com l’anomenava abans una mica de broma, és només el punt de partida: cal rebregar-lo i trencar-lo per veure què hi ha al darrere, és a dir, transgredir les formes tradicionals, quan ja no donen més de si, per treure’n altres de noves entre les ruïnes. Aquesta és l’obligació de qualsevol artista digne d’aquest nom, més en el segle XXI, i el cas del cinema no és una excepció. Però, ara com ara, els pocs que continuen fent-ho semblen condemnats a una existència precària, a sobreviure a trompades en una guerra de guerrilles en la qual tenen totes les de perdre, lluny dels Oscars i de les seves converses de saló. Perquè una altra cosa, en efecte, és que no vulguem veure la realitat i continuem parlant dels Daniels.
