No hi ha mai marxa enrere. Trump se’n va, però molts dels desperfectes són irreparables. Washington tornarà a les organitzacions i pactes internacionals abandonats, el multilateralisme tindrà de nou vigència i no hi haurà perill per al futur de l’Aliança Atlàntica i per a la seguretat dels europeus com era el cas amb Trump. Però no n’hi ha prou. Els socis europeus de l’OTAN han de canviar d’actitud. L’última cosa que haurien de fer és aprofitar la presidència de Biden per tornar al marasme dels temps passats, els 70 anys en què Washington tenia encarregada la defensa dels europeus i aquests es podien permetre fins i tot el luxe d’inhibir-se o, encara, criticar-los.

L’alternativa que se’ns presenta no és entre el caos del trumpisme i el món monopolar anterior, quan els Estats Units eren l’únic garant de l’estabilitat internacional. Cal construir la nova geometria de les relacions internacionals i de la seguretat que correspon a un món multipolar, en la qual la Unió Europea adquireixi un paper protagonista i tingui l’autonomia estratègica que demana el seu pes econòmic i demogràfic i que exigeixen les seves responsabilitats geopolítiques. No és amb una política de blocs aïllats, en la qual Europa jugui als equilibris entre la Xina, Rússia i els Estats Units, com es defensaran millor els interessos i els valors dels europeus i un ordre mundial pacífic i estable. Ara sí que és el moment de donar per superats els reflexos simplistes anti-OTAN tan ancorats en les ideologies de certes esquerres europees.

Si no volem subrogar la responsabilitat de la defensa europea a una altra potència, o caure en esferes d’influència indesitjables, haurem de fer-nos-en càrrec nosaltres directament, també pel que fa als pressupostos de defensa però sobretot a la coordinació i fins i tot unificació de la despesa militar. Aquesta no serà una tasca fàcil ni exempta de divergències que caldrà resoldre entre els socis europeus. Ara mateix ja és evident que la França de Macron voldria donar més velocitat a l’autonomia estratègica que l’Alemanya d’Angela Merkel, posició conservadora que compta paradoxalment amb el suport del govern progressista de Pedro Sánchez.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

La resposta al repte només pot venir per la unió política capaç de controlar parlamentàriament la despesa i la força militar que l’haurà d’acompanyar. No es tracta de tasques immediates degudes al canvi presidencial als Estats Units, sinó de l’horitzó estratègic indefugible davant de l’ascens de la Xina com a superpotència i de la creixent capacitat disruptiva de Rússia, especialment en el veïnatge europeu. Aquesta és una aposta que exigeix lideratge i una certa gosadia per part dels europeus, habituats com estan a atrinxerar-se sempre en les idees comunes de mínims que solen portar a la passivitat i a la inacció.

Potser ara, després d’haver albirat el perill d’una ruptura de l’aliança atlàntica, és el moment de l’acció decidida, hora d’enfortir i perfeccionar el llaç transatlàntic que ha garantit la pau i la prosperitat europea els darrers 70 anys, però amb una projecció ara global, com correspon a aliats estratègics que comparteixen els valors i els sistemes polítics liberals sorgits de la il·lustració. La inestabilitat a l’Orient Mitjà, la guerra inconclusa d’Afganistan, la irrupció del perill de noves hegemonies, com és el cas de Turquia a tota la Mediterrània oriental o de la Xina al mar del Sud de la Xina, exigeixen una cooperació entre Washington i Brussel·les probablement més intensa i global que mai.

La dificultat de la nova relació és ben clara. Als europeus no ens interessen ni uns Estats Units aïllacionistes que es desentenguin de l’ordre mundial ni una superpotència que lideri unilateralment, com ha estat sovint la temptació des de Washington. Cal trobar doncs una relació més equilibrada, de més protagonisme europeu, gairebé d’igual a igual, cosa que només podrà succeir si Europa parla amb una sola veu i actua sense divisions. Cal també trobar una forma tranquil·la de relacionar-se amb Rússia i la Xina, en la qual es combinin la cooperació i l’intercanvi amb la competència estratègica i la vigilància democràtica.

No serà una tasca fàcil. Sabem que hi haurà terrenys, especialment els comercials i els fiscals, on les relacions es trobaran amb serioses dificultats. La taxació de les grans empreses digitals americanes n’és una, com ho són totes les qüestions que afecten la competència, en l’aeronàutica principalment. El retorn dels Estats Units anunciat per Biden no serà un camí de roses, tot i que cap dificultat es podrà comparar amb el disbarat de l’etapa ara superada de Trump.

PUBLICITAT
Correos Market

El reingrés al pacte climàtic de París, a l’Organització Mundial de la Salut i a la Unesco, la recuperació del pacte nuclear amb l’Iran, la recuperació de la fórmula dels dos estats en pau i seguretat a l’Orient Mitjà o el desbloqueig dels òrgans d’arbitratge de l’Organització Mundial de Comerç rebaixaran la tensió de les actuals relacions transatlàntiques i donaran l’oportunitat d’obrir i de renovar les aliances. La gestió coordinada de la pandèmia, i sobretot de les polítiques de distribució de les vacunes, serà la primera prova de foc per a la nova presidència i per als aliats europeus.

En els fets, aquestes noves relacions transatlàntiques són part d’una nova globalització més governada i amb unes necessitats de seguretat acrescudes davant de les alternatives explorades des de la globalització il·liberal xinesa. Al final, la qüestió és saber quin lloc voldrà ocupar la Unió Europea i quin nivell de protagonisme volem tenir els europeus en el futur immediat.