Quan el febrer de 2020 va morir Jean Daniel, l’ànima de Le Nouvel Observateur, li vam dedicar un destil·lats en el qual se’l considerava un dels exemples més patents del periodisme amb voluntat d’influència política, tot subratllant les ambigüitats de la relació promíscua entre el periodisme i el poder polític.

Ara, arran de la mort d’Eugenio Scalfari pot tenir un cert interès recuperar aquell fil. La trajectòria professional del periodista italià constitueix un altre exemple de periodisme amb una forta vocació d’intervenció política. Així ho han destacat els obituaris, generalment elogiosos, sovint directament hagiogràfics, que li han dedicat propis i estranys.

Carlo Sorrentino a Il Mulino (15-7-22) no gosa considerar Scalfari com el periodista italià més gran del segle XX, però no dubta a apreciar-lo com el més important. La rotunditat d’aquesta afirmació està lligada directament a la màxima creació periodística de Scalfari: el diari La Repubblica fundat el 1976. La Repubblica de Scalfari va suposar, segons Sorrentino, un canvi en la manera de fer periodisme a Itàlia, la reinvenció de la figura del director-editor i, sobretot, el propòsit de construir progressivament una àrea cultural del país identificada amb el corrent central de l’esquerra italiana.

Ezio Mauro, el seu successor a la direcció de La Repubblica, incideix en el seu obituari (14-7-22) en la concepció que del diari tenia un periodista d’idees com Scalfari: el diari com una màquina de coneixement, que hauria de crear un cercle virtuós regit per l’imperatiu de la recerca de sentit que transforma la informació en coneixement, el coneixement en consciència i el lector en ciutadà. En definitiva, un propòsit de crear un clima cultural que incidís en l’evolució política del país.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Filippo Ceccarelli, també a l’edició especial de La Repubblica dedicada al seu fundador (14-7-22), esbossa el perfil polític de Scalfari, continuador d’una prolífica tradició periodística italiana d’intervencionisme polític. Ceccarelli ressegueix la seva evolució ideològica i política que té les arrels en la tradició del liberalisme de Benedetto Croce i Luigi Einaudi i en la constel·lació de personalitats aplegades en el grup antifeixista Giustizia e Libertà i en la seva efímera plasmació política del Partito d’Azione en els primers moments de la postguerra.

Així, Scalfari formarà part de la minoria liberal-democràtica enmig del duopoli polític format per la democràcia cristiana i el partit comunista que va dominar la política italiana des del final de la Segona Guerra Mundial. Es tractava d’una minoria, amb consciència d’elit, que propugnava una democràcia econòmica regulada per una intervenció mesurada de l’Estat, que defensava la lliure competència econòmica, però que rebutjava tant els monopolis públics i privats com el liberalisme salvatge.

‘La Repubblica’ serà la tribuna privilegiada des d’on exercirà la seva vocació irrefrenable d’intervenció en la vida política italiana, convertint-se en el cap d’un partit sense partit.

Tanmateix, aquesta minoria no va acabar mai de trobar l’instrument polític idoni per aplicar les seves propostes. Més aviat va tractar d’orientar i influenciar els programes polítics dels successius governs de la Primera República, els governs monocolors democratacristians, primer, i els de les coalicions pentapartites, després, fins al col·lapse del sistema de partits de 1992. En aquest context, Eugenio Scalfari va esdevenir, segons Alberto Asor Rosa, el cantor d’aquesta elit, el predicador que en difonia les tesis. El diari La Repubblica serà la tribuna privilegiada des d’on Scalfari exercirà la seva vocació irrefrenable d’intervenció en la vida política italiana, convertint-se en el cap d’un partit sense partit, com maliciosament va deixar anar Giorgio Bocca, un dels altres mites del periodisme italià.

 

Un poder considerable

Aquesta «mena de passió pel poder polític subrogat», en paraules de Raimon Obiols, exercida per una personalitat forta i un xic narcisista es va traduir inevitablement en fílies i fòbies. Obiols ho ha recordat en una de les seves notes d’estiu (L’Hora, juliol 2022), en la qual esmenta concretament les relacions turbulentes de Scalfari amb els socialistes italians, amb vells ressentiments i una actitud desagraïda al gest generós de Pietro Nenni quan el 1969 l’integrà a la candidatura socialista per proporcionar-li immunitat parlamentària arran de la condemna per uns articles sobre el servei d’informació militar i el cap del cos de carrabiners.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

‘La Repubblica’ de Scalfari des dels seus inicis va apostar per la reforma d’un sistema polític que tendia perillosament a l’entropia.

El cert, però, és que –com apunta Obiols– «durant més de 40 anys, Scalfari no sols va influir molt en l’opinió pública a Itàlia, sinó que va crear realitat política amb les seves informacions i opinions. Encarnava una mena de contrapoder o d’antipoder, que constituïa en definitiva un poder considerable. Tan considerable que ha contribuït, en no poca mesura, a afaiçonar el panorama polític de la Itàlia actual».

Aquesta és la qüestió rellevant: crear realitat política a partir de la capacitat de modelar una cultura política. Va veure amb simpatia l’obertura preconitzada per Aldo Moro i el compromís històric impulsat per Enrico Berlinguer, un moviment frustrat pel terrorisme dels anys de plom que, com a conseqüència, va provocar l’enrocament del sistema. Giulio Andreotti i Bettino Craxi esdevindrien les bèsties negres de Scalfari.

La incapacitat per desbloquejar el sistema, condicionat per la vigència del veto al Partit Comunista (el factor K), va portar al col·lapse de 1992, precipitat per la corrupció sistèmica que afectava tots els partits de govern. La Repubblica farà de la qüestió moral plantejada per Berlinguer una de les seves causes, obstinadament batallada durant els anys del berlusconisme. Al mateix temps, encoratjarà el gir que el 1990 Achille Occhetto va imprimir al PCI per transformar-lo en el Partito Democratico della Sinistra, així com els successius intents –mai del tot reeixits– de consolidar un centreesquerra reformista i europeista.

Dues grans entrevistes poden oferir una certa aproximació al tremp periodístic i intel·lectual de Sacalfari. La primera, una llarga conversa amb Enrico Berlinguer (La Repubblica, 28-7-1981), on el dirigent del PCI va e