El passat 5 d’agost la notícia inesperada de la sortida de Lionel Messi del Barça va produir un fort impacte en l’opinió pública i un terrabastall mediàtic. Es tractava de trobar explicacions per entendre i assimilar un fet copsat gairebé com una desgràcia col·lectiva, en afectar no només els socis i aficionats barcelonistes, sinó també la competició futbolística espanyola i, fins i tot, el conjunt del país, atesa la identificació abusiva del Barça amb Catalunya.
La naturalesa altament inflamable de les emocions futboleres i patriòtiques no facilita identificar aquelles veus que aporten informacions contrastades i reflexions pertinents per ajudar a entendre l’abast de l’esdeveniment en totes les seves dimensions, des de l’estrictament esportiva a la corresponent a l’evolució de l’esport professional, passant per l’impacte en la societat, amb tot el que ens revela sobre la gestió de les il·lusions col·lectives.
Per començar, cal advertir que els obstacles que segons Joan Laporta finalment han esdevingut insalvables per garantir la continuïtat de Messi eren ben coneguts des de fa temps: tant la situació econòmica ruïnosa del FC Barcelona, agreujada per les conseqüències de la pandèmia, com les regles financeres vigents en la competició del futbol espanyol no deixaven marge per a la sorpresa. En les nostres pàgines de política&prosa, Antonio Franco (núm. 27, gener 2021), abans de les eleccions que va guanyar Laporta, resumia els principals problemes del Barça: el malestar acumulat per Messi durant l’últim mandat de Josep Maria Bartomeu; un primer equip envellit (Messi inclòs); un deute superior als mil milions d’euros; un projecte de restauració del Camp Nou en els llimbs; un nivell de despesa ordinària insostenible, i, sobretot, la incapacitat col·lectiva per acceptar la realitat i, per tant, per prendre les decisions necessàries per no perdre el tren dels canvis globals del negoci del futbol.
El Barça ha acomiadat el millor jugador de la seva història forçat per les circumstàncies lligades a la teranyina d’interessos i la geopolítica diabòlica del negoci del futbol.
Francesc Trillas (política&prosa núm. 25, novembre 2020) reblava el clau sobre aquesta incapacitat: «Des del 2012, quan Guardiola no es va atrevir a capitanejar una renovació, el club ha cedit el poder a les superestrelles, i se succeeixen entrenadors, directors tècnics i responsables de fitxatges sota la pressió d’un entorn que té per objectiu buscar popularitat a curt termini entre la nombrosa afició. Tot això pressiona la directiva, atemorida a més per raons polítiques que dificulten la presa de decisions racional, és a dir, tenint en compte els interessos del club a llarg termini.»
Una situació descrita i analitzada amb tota mena de detalls pel periodista Simon Kuper en un llibre aparegut el mateix mes d’agost (Barça: The Inside Story of the World’s Greatest Football Club) i del qual el Financial Times en publicava un avançament casualment el 5 d’agost, on, per exemple, s’hi podia llegir que «el 2019 el Barça s’estava quedant sense diners, en part per la seva ratxa de males compres i en part perquè els augments salarials que el pare de Messi seguia extraient anaven dessagnant el club. Entre 2017 i 2021, Messi va guanyar un total de més de 555 milions d’euros… Un alt empleat del Barça em va dir que el salari de Messi s’havia triplicat entre 2014 i 2020. Però afegí: “Messi no és el problema. El problema és el contagi de la resta de l’equip.”»
Kuper admet la paradoxa que, volent escriure sobre el club de futbol més gran del món, n’ha acabat explicant també el seu declivi: «A vegades he sentit que estava escrivint un llibre sobre la Roma de l’any 400 dC amb els bàrbars ja dins de les seves portes.»
Ras i curt, el dia 5 d’agost ningú no podia desconèixer la ruïna del Barça. Com també és ben cert que gairebé ningú no volia o no estava disposat a mirar aquesta realitat de cara, instal·lada com estava la incapacitat de distingir la percepció de la realitat (Santiago Segurola a La Vanguardia, 8-8-21).
Sens dubte, un xoc d’aquesta magnitud requereix els millors terapeutes per intentar superar el trauma i la depressió. Així, Sergi Pàmies, psicoanalista en cap del barcelonisme, expressava la consternació de «molts culers que, fins a l’últim moment, volíem creure en la renovació, però que sospitàvem que ens estàvem enganyant» (La Vanguardia, 6-8-21). I, dies després, exposava amb precisió lacònica què havia passat: el Barça ha acomiadat el millor jugador de la seva història, forçat per les circumstàncies lligades a la teranyina d’interessos i la geopolítica diabòlica del negoci del futbol, de manera que a partir d’ara el Barça haurà «de buscar la manera de ser més competitiu. Perquè precisament sap de què parla, Messi va ser el primer a establir el diagnòstic del “no nos alcanza”. El que aleshores no sabia Messi és que, a més de la limitació futbolística, existia un altre “no nos alcanza” institucional que, sentint-ho molt, l’ha fet fora» (La Vanguardia, 9-08-21).
PUBLICITAT
El forat sentimental amenaça amb no tenir fons, com constatava Ramon Besa: «Aquell jove apadrinat pel somriure i els gestos tècnics de Ronaldinho deixa una samarreta de moment òrfena conscient, el barcelonisme, que si l’equip jugava fins ara amb un de més, a partir d’ara ho farà amb un de menys, el que marcava les diferències, raó de més per plorar-ne la pèrdua i vestir-se de dol, guardar un dol que sembla etern en un club amb tendència a la fatalitat i al caïnisme, vidu avui del futbolista que més ha estremit el Camp Nou i ha alegrat la vida al Barça» (El País, 8-8-21).
Guillem Martínez interpreta la sortida de Messi com el final definitiu del cruyffisme, el nou testament de la religió blaugrana, «si entenem el cruyffisme com a autogestió del vestuari, transparència en les fitxes, tripijocs moderats i tabulats, intel·ligència col·lectiva per a trobar els millors abans que ho siguin o que ho sàpiguen, un patró de joc extremament tècnic…» (CTXT, 6-8-21).
El fet, la realitat fredament inesquivable, és la fallida econòmica, esportiva i institucional, sense que les contorsions il·lusionistes de Joan Laporta semblin ja apropiades per gestionar-la: «el drama és que el Barça ha d’aprendre a gestionar-se un cop que ha descobert que Laporta ja no és ni pot ser Laporta» (Ramon Besa a El País, 7-8-21). Les improvisacions que han caracteritzat el naixement de la nova junta i els seus primers mesos de gestió, s’han accentuat amb l’episodi de la negociació fallida amb Messi i amb el vaivé del club davant de la proposta de La Liga.
La realitat fredament inesquivable és la fallida econòmica, esportiva i institucional, sense que les contorsions il·lusionistes de Joan Laporta semblin ja apropiades per a gestionar-la.
De manera que en el context d’una guerra econòmica de dimensions colossals entre els dos clubs més importants d’Espanya, d’una banda, i la patronal del futbol espanyol i la UEFA, de l’altra, el Barça ha aparegut en una posició subordinada a la del Real Madrid, com ho assenyalava Manel Pérez: «Com quedava el Barça, en el naufragi econòmic, necessitat de diners per redreçar el vaixell, si es despenjava de la promesa de Superlliga de Florentino i tenia èxit? Renovar Messi obligava a l’abraçada amb Tebas i al xoc amb el constructor. Laporta va topar amb un mur que no havia ni previst ni imaginat; i, menys encara, preparat. Per això, l’erosió de la credibilitat i la imatge del club ha estat la primera factura» (La Vanguardia, 8-8-21).
També, Antonio Franco es mostrava duríssim amb la gestió de Laporta: «Després de la ruïna provocada per Bartomeu, creixen les sospites que Laporta ha representat tres papers contradictoris en l’obra teatral de la sortida de Messi: el de doneu-me la presidència i jo us el retinc, el de l’absència del pla mínim per a aconseguir-ho, i el del que el vam deixar anar per salvar el club (que és el primer!) i la meva presidència, encara que no sigui de Qatar. Molt discurs florit, però sense paraules clares de qui, al marge de molta lona publicitària, ja s’ha convertit en el subjecte barcelonista més proper i dependent de Florentino de la història, i qui segueix les actuacions i tics del club al qual, aquí, no hem volgut mai assemblar-nos» (El Periódico, 11-8-21).
Però, més enllà de les vicissituds actuals, el que determinarà el futur del Barça és ―com explica Francesc Trillas― «l’amenaça de clubs propietat de magnats amb una fortuna aliena a les normes de les societats democràtiques… Davant de la qual la resposta no pot ser una altra que la mutualització dels riscos», ja sigui amb l’opció proposada per Tebas o la de la Superlliga (Progrés Real/Progreso Real, 9-8-21). El gran dubte ―també la sospita― és si aquesta reconversió econòmica no comportarà la privatització del club. S’anuncien tempestes. Stormy weather.
