El passat 5 d’agost la notícia inesperada de la sortida de Lionel Messi del Barça va produir un fort impacte en l’opinió pública i un terrabastall mediàtic. Es tractava de trobar explicacions per entendre i assimilar un fet copsat gairebé com una desgràcia col·lectiva, en afectar no només els socis i aficionats barcelonistes, sinó també la competició futbolística espanyola i, fins i tot, el conjunt del país, atesa la identificació abusiva del Barça amb Catalunya.

La naturalesa altament inflamable de les emocions futboleres i patriòtiques no facilita identificar aquelles veus que aporten informacions contrastades i reflexions pertinents per ajudar a entendre l’abast de l’esdeveniment en totes les seves dimensions, des de l’estrictament esportiva a la corresponent a l’evolució de l’esport professional, passant per l’impacte en la societat, amb tot el que ens revela sobre la gestió de les il·lusions col·lectives.

Per començar, cal advertir que els obstacles que segons Joan Laporta finalment han esdevingut insalvables per garantir la continuïtat de Messi eren ben coneguts des de fa temps: tant la situació econòmica ruïnosa del FC Barcelona, agreujada per les conseqüències de la pandèmia, com les regles financeres vigents en la competició del futbol espanyol no deixaven marge per a la sorpresa. En les nostres pàgines de política&prosa, Antonio Franco (núm. 27, gener 2021), abans de les eleccions que va guanyar Laporta, resumia els principals problemes del Barça: el malestar acumulat per Messi durant l’últim mandat de Josep Maria Bartomeu; un primer equip envellit (Messi inclòs); un deute superior als mil milions d’euros; un projecte de restauració del Camp Nou en els llimbs; un nivell de despesa ordinària insostenible, i, sobretot, la incapacitat col·lectiva per acceptar la realitat i, per tant, per prendre les decisions necessàries per no perdre el tren dels canvis globals del negoci del futbol.

El Barça ha acomiadat el millor jugador de la seva història forçat per les circumstàncies lligades a la teranyina d’interessos i la geopolítica diabòlica del negoci del futbol.

Francesc Trillas (política&prosa núm. 25, novembre 2020) reblava el clau sobre aquesta incapacitat: «Des del 2012, quan Guardiola no es va atrevir a capitanejar una renovació, el club ha cedit el poder a les superestrelles, i se succeeixen entrenadors, directors tècnics i responsables de fitxatges sota la pressió d’un entorn que té per objectiu buscar popularitat a curt termini entre la nombrosa afició. Tot això pressiona la directiva, atemorida a més per raons polítiques que dificulten la presa de decisions racional, és a dir, tenint en compte els interessos del club a llarg termini.»

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Una situació descrita i analitzada amb tota mena de detalls pel periodista Simon Kuper en un llibre aparegut el mateix mes d’agost (Barça: The Inside Story of the World’s Greatest Football Club) i del qual el Financial Times en publicava un avançament casualment el 5 d’agost, on, per exemple, s’hi podia llegir que «el 2019 el Barça s’estava quedant sense diners, en part per la seva ratxa de males compres i en part perquè els augments salarials que el pare de Messi seguia extraient anaven dessagnant el club. Entre 2017 i 2021, Messi va guanyar un total de més de 555 milions d’euros… Un alt empleat del Barça em va dir que el salari de Messi s’havia triplicat entre 2014 i 2020. Però afegí: “Messi no és el problema. El problema és el contagi de la resta de l’equip.”»

Kuper admet la paradoxa que, volent escriure sobre el club de futbol més gran del món, n’ha acabat explicant també el seu declivi: «A vegades he sentit que estava escrivint un llibre sobre la Roma de l’any 400 dC amb els bàrbars ja dins de les seves portes.»

Ras i curt, el dia 5 d’agost ningú no podia desconèixer la ruïna del Barça. Com també és ben cert que gairebé ningú no volia o no estava disposat a mirar aquesta realitat de cara, instal·lada com estava la incapacitat de distingir la percepció de la realitat (Santiago Segurola a La Vanguardia, 8-8-21).

Sens dubte, un xoc d’aquesta magnitud requereix els millors terapeutes per intentar superar el trauma i la depressió. Així, Sergi Pàmies, psicoanalista en cap del barcelonisme, expressava la consternació de «molts culers que, fins a l’últim moment, volíem creure en la renovació, però que sospitàvem que ens estàvem enganyant» (La Vanguardia, 6-8-21). I, dies després, exposava amb precisió lacònica què havia passat: el Barça ha acomiadat el millor jugador de la seva història, forçat per les circumstàncies lligades a la teranyina d’interessos i la geopolítica diabòlica del negoci del futbol, de manera que a partir d’ara el Barça haurà «de buscar la manera de ser més competitiu. Perquè precisament sap de què parla, Messi va ser el primer a establir el diagnòstic del “no nos alcanza”. El que aleshores no sabia Messi és que, a més de la limitació futbolística, existia un altre “no nos alcanza” institucional que, sentint-ho molt, l’ha fet fora» (La Vanguardia, 9-08-21).

PUBLICITAT