Un país culturalment erm durant la dictadura i, després, en democràcia, abocat a la superficialitat, ha tingut el gran luxe de comptar amb un compositor com Josep M. Mestres Quadreny (Manresa 1929 – Barcelona 2021), un home que feia música sense concessions. La seva obra basteix un corpus musical avantguardista arriscat. Va ser pioner en l’electroacústica, en l’ús dels ordinadors i en la composició de música aleatòria. Va superar les barreres entre diferents disciplines al costat de Joan Miró, Antoni Tàpies i Joan Brossa amb creacions sonores, gràfiques i fins i tot visuals.

Trencades les lleis del cànon tonal, durant el segle XX es formulen una gran quantitat de teories, reglaments, lleis, artificis i tècniques noves per a la composició musical, com explica la compositora Anna Bofill. A Catalunya, Mestres Quadreny és un dels primers que ho fa i moltes d’aquestes tècniques que desenvolupa «es fonamenten en els principis matemàtics de l’anàlisi, la geometria o la teoria de la probabilitat», explica Bofill.

Mestres Quadreny podia mirar cara a cara els creadors dels corrents europeus i nord-americans més experimentals. La seva obra és equiparable al que feien Bruno Maderna, Edgar Varèse, John Cage o Iannis Xenakis, i al que es coïa als cursos d’estiu de música contemporània de Darmstadt (on també impartiria classes) la qual cosa, enmig d’un escarransit panorama musical català, no només té un mèrit extraordinari. Demostra irrefutablement la seva vàlua i la seva intel·ligència musical.

Per damunt de tot, va fer la seva revolució artística des d’un gran humanisme. En ocasió del seu traspàs el passat 18 de gener, Tomás Marco, un altre compositor de la mateixa generació musical, la del 51, tot i ser més jove, va escriure que per al manresà, el so, i en conseqüència la música, «no era tant un vehicle de comunicació emocional com un camp d’experimentació intel·lectual que estimulava el coneixement i la recerca humana».

Aquest humanisme l’havia explicat el mateix Mestres a Pensar i fer música (Proa, 2000). Bo i sabent que hi havia una reculada, a finals del segle XX manifestava la seva fe en l’home: «El pèndol ens portarà cap a una autèntica via de progrés on l’home podrà millorar la dignitat de la seva actual posició en desfer-se de tots els valors postissos, acceptar el canvi de valor de les coses que l’envolten i aprendre a autoestimar-se en tant que ésser humà amb capacitat de pensar».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Per al compositor, la cultura, l’art, i per tant la música, no poden ser objectes de consum, han de ser assumits per la societat com un patrimoni propi i han de tenir un paper clau en aquesta transformació social. Deia que l’art i la música moderna «posen a prova la imaginació de l’espectador i exigeixen un esforç que pot tenir quelcom d’inquietant, però que és enriquidor per a la consciència».

 

Aclaparat amb Wagner

D’una manera o altra, sempre hi ha Richard Wagner a l’origen d’un compositor posterior al geni de Bayreuth. També en el de Mestres Quadreny. De jovenet el pare el portava al Liceu. La primera obra de l’alemany que va escoltar sencera va ser Die Walküre i el va deixar bocabadat. Explicava així aquell descobriment: «M’apassionava, m’impressionava, em venien ganes de ser un compositor com ell, però alhora m’aclaparava i em feia sentir impotent». Aquest és el problema. El camí de Wagner és insuperable. Però la música no s’acaba, continua.

Rosa Maria Kucharsky, una pianista de la seva edat que s’havia format amb Frank Marshall a Barcelona i a París, li va fer conèixer la música de Claude Debussy, Francis Poulenc, Maurice Ravel, Serguei Prokofiev i Igor Stravinsky. Això era una altra cosa. Aquests músics l’emocionaven, sí, però no l’aclaparaven com Wagner: «Per aquesta via em veia amb cor de ser compositor». Això passava el 1946.

De formació universitària científica (Química), la musical la va començar de manera autodidàctica, però Mestres va tenir la sort de ser admès com a alumne per Cristòfor Taltabull, un dels més grans pedagogs musicals. Molt aviat va entrar en contacte amb el món de les avantguardes artístiques, concretament amb el cercle al voltant del Dau al Set on coneixeria Joan Ponç, així com Brossa, Tàpies, Miró i Gabriel Ferrater.

L’altre centre, aquest estrictament musical, al qual es va incorporar Mestres va ser el Círculo Manuel de Falla, una iniciativa de l’Institut Francès de Barcelona que va ser un veritable oasi cultural del 1947 al 1957, en ple franquisme. Allà s’hi aplegaven músics i crítics com Albert Blancafort, Ángel Cerdá, Juan Eduardo Cirlot, Joan Comellas, Manuel Valls, Josep Cercós, o la cantant Anna Ricci.

 

«Un noi tan jove»

Les seves primeres composicions tiraven a l’estètica neoclàssica amb una mica de Béla Bartók fins que algú el va sacsejar de tal manera que el seu camí va quedar marcat per sempre. Va ser Goffredo Petrassi que el 1955, després d’escoltar una obra seva per a piano, li va dir ras i curt: «No creu que tot això és massa vell i antiquat per a un noi tan jove?»

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Aquella clatellada, dita per una patum de la música contemporània del moment, el va empènyer a estudiar l’obra d’Anton Webern i l’anomenada segona escola de Viena. El primer resultat va ser Sonata per a piano (1957), composta amb la tècnica serial desenvolupada per aquella escola, obra arrelada, però, en el que havia après de les darreres peces de Bach. En escoltar-la, Taltabull va donar per acabat el seu mestratge amb aquestes paraules: «Feliç tu que has trobat el teu camí,