Finals dels anys 60. Al capdavall d’aquella Rambla que era una festa contínua segons deia el dibuixant i pintor Nazario, al Jazz Colón hi sonaven A Whiter Shade of Pale, de Procol Harum, i Rain and Tears, d’Aphrodite’s Child. Malgrat que Franco encara deambulava pel Pardo, aquelles cançons, de la lletra de les quals no enteníem ni un borrall, però sí que n’assaboríem una melodia que feia bressolar els cossos, van ser per a tota una generació un símbol d’una llibertat individual que arraconava les restriccions que imposava la moral més rància. Aphrodite’s Child el van crear a París uns músics grecs i, si la veu la posava Demis Roussos, el cervell era de Vangelis.

Començaments dels anys 80. Els britànics estaven una mica destarotats perquè, tot i haver guanyat la guerra, no eren ben conscients que havien perdut l’imperi. L’optimisme thatcherià d’aquells primers anys necessitava una revifada de l’esperit patriòtic, de la identitat nacional, i també es volia donar un impuls a la cultura de l’individualisme esperonada per la primera ministra, Margaret Thatcher. Carros de foc (1981), la pel·lícula de Hugh Hudson que era una història del que avui en diríem de resiliència, sobre dos improbables atletes que, malgrat tot, guanyen l’or olímpic, va aconseguir una cosa i l’altra. La cinta es va emportar quatre premis Òscar, entre els quals, a la millor pel·lícula i a la millor música (competia amb John Williams!). I aquella banda sonora de la qual tots recordem les notes nítides d’un piano acompanyant els atletes que corren a càmera lenta era una part indestriable d’aquella pel·lícula tan rodona i del seu èxit multitudinari. L’autor, Vangelis.

Darrers quaranta anys. Del 1982 fins ara mateix i en un crescendo de popularitat, la distopia Blade Runner, de Ridley Scott, ens ha posat davant de les pors que ens angoixen i que van també in crescendo quan pensem en un futur que cada vegada és més present, ple d’enigmes, que sembla abocar-nos al desastre. Aquesta pel·lícula de culte és considerada una de les més influents del segle XX. També en aquest cas sembla que el film no podria existir sense la seva música, una presència constant i a vegades molt subtil en la seva melangia, com al final, quan acompanya el monòleg Tears in Rain del replicant. L’autor, Vangelis.

Des d’aquell Rain and Tears del 1968 a aquest Tears in Rain i de tantes i tantes composicions que encara vindrien després, la música d’aquest grec establert a Londres, traspassat el passat mes de maig a 79 anys, ens ha acompanyat, vulguis o no vulguis, durant més de mig segle. Ho ha fet a les discoteques, als cinemes, a la televisió i la ràdio, als anuncis, als ascensors, a les sales d’espera i a molts altres llocs i en molt variades circumstàncies.

La música de Vangelis és difícil de catalogar, entre altres coses perquè era una música nova que evolucionava i alhora creava escola. Rock progressiu, rock simfònic, música electrònica, ambient, new age, noves músiques, música clàssica contemporània? Sigui el que sigui, és una música que forma part de les nostres vides.

PUBLICITAT

Noms predestinats

De nom Evángelos Odysséas, dos patronímics que ja semblaven predestinar-lo, i de cognom Papathanassiou, conegut com a Vangelis (1943), va néixer a Agria (avui incorporada a Volos) durant l’ocupació alemanya de Grècia en una casa benestant. Això de la família amb possibles sempre ajuda perquè ja de ben jovenet posseïa un objecte difícil de trobar llavors i menys encara en una Grècia empobrida per una guerra mundial, primer, i una guerra civil, després, com era un sintetitzador. De formació musical acadèmica en tenia poca. Deia que no li calia llegir notes. El que li interessava abans que la mateixa música era el so. I això és el que va fer tota la vida, explorar, buscar la sonoritat, desxifrar-ne la composició sense oblidar mai la melodia.

El 1967, a Grècia va triomfar un cop d’estat militar i Vangelis se’n va anar del país, però, segons deia, no ho va fer per raons polítiques. Tenia una crisi creativa que li aturava la producció i pensava que si marxava potser tindria l’èxit que al seu país se li resistia. La meta era anar a Londres, però per una sèrie de circumstàncies va anar a parar a París on va viure el Maig del 68 i allà va néixer Aphrodite’s Child, un grup de pop el qual, tanmateix, bevia de la música clàssica. Un dels seus primers èxits, Rain and Tears, per exemple, és una adaptació del cànon en re major del músic del barroc Johann Pachelbel. I en un dels vinils senzills que van enregistrar, en una cara hi ha I want to live (1969), una versió de la cançó Plaisir d’Amour, de Jean Paul Égide Martini (Martini il Tedesco), compositor del segle XVIII.

La banda es movia en el terreny de la psicodèlia, però Vangelis empenyia per anar cap a un terreny més experimental. 666 (L’Apocalipsi de Joan 13/18), una adaptació musical feta per Vangelis de passatges dels Evangelis publicada el 1972, va ser un àlbum pioner del rock simfònic. Va ser un projecte molt influent que va portar més d’un maldecap al grup perquè en alguns llocs es considerava que contenia missatges satànics i obscens. Així ho pensaven els qui trobaven ofensiva una interpretació orgàsmica de l’actriu Irene Papas que va col·laborar en l’àlbum. En canvi, a Salvador Dalí el disc li semblava fantàstic, digne de tot elogi. Aquest també va ser el darrer fruit d’Aphrodite’s Child que es va desfer aquell mateix any per les postures poc conciliables de Vangelis que volia anar pel camí de l’experimentació i Roussos que insistia en el vessant més comercial.

Fotogrames de Blade Runner, 1492, Conquest of Paradise, Carros de foc i Missing. Totes elles amb música de Vangelis.

Un any després, el 1973, publicava Earth, el seu primer àlbum en solitari que entrava de ple en el terreny del rock progressiu i marcava clarament el camí que seguiria en el futur cap a una dimensió extraterrestre, cap a un escenari espacial, amb l’ús de sintetitzadors mantenint, però, un caràcter simfònic. Després arribaria Heaven and Hell (1975) amb el qual estrenaria el seu estudi d’enregistrament, Nemo Studios, un paradís farcit amb els sintetitzadors més moderns i més potents. Carl Sagan, el divulgador científic que explicava a la televisió la història de l’astronomia, va acabar de llençar Vangelis a l’espai galàctic quan va convertir una part d’aquell àlbum, el Moviment 3, en la sintonia de la seva sèrie Cosmos: un viatge personal.

El 1976 sortia Albedo 0.39, on hi havia una de les peces de Vangelis que més fortuna va fer, l’arxiconeguda i arxiutilitzada per a tota mena d’ocasions Pulstar. El compositor continuava volant per l’espai i de fet el títol del disc és una referència a un fenomen planetari, però aquí hi apareix el jazz i el rock. Després seguirien Spiral (1977) i el més experimental Beauburg (1978). Els anys vuitanta van ser els del seu reconeixement més massiu gràcies, sobretot, al cine.

Abans de Carros de Foc ja havia fet bandes sonores, però va ser aquella pel·lícula la que el va catapultar a la cimera de la popularitat més mainstream. Malgrat aquest èxit massiu i altres que en vindrien, com les bandes sonores de la ja esmentada Blade Runner, o 1492, Conquest of Paradise, també de Ridley Scott, Missing de Costa-Gavras, o El Greco de Yannis Smaragdis –amb una intervenció de Montserrat Caballé–, Vangelis no es va voler encasellar en aquesta faceta de compositor de grans pel·lícules d’èxit comercial. Va col·laborar en altres projectes menys massius posant música a molts documentals del director francès Frédéric Rossif, entre els quals destaquen els dedicats als artistes Georges Mathieu, Georges Braque i Pablo Picasso.

Tanmateix, l’espectacularitat del seu so, de la seva música, va fer que rebés encàrrecs per a esdeveniments multitudinaris esportius i, pel seu caràcter sideral, de l’agència espacial europea (ESA) i de la NASA, per a qui va compondre Mythodea en ocasió de l’entrada en òrbita de la sonda espacial Mars Odyssey. Com no podia ser d’una altra manera, el seu darrer àlbum, Juno to Jupiter (2021) també viatjava a l’espai.

Sempre més enllà

Vangelis deia que la música era l’única manera que tenia d’entendre el món, que sempre l’havia entès com un codi, un secret que calia descodificar. La seva exploració el va portar a crear un so únic fet d’electrònica a base de teclats, però també d’orquestra simfònica. El que volia era precisament anar més enllà del que podia fer una orquestra, veure els seus límits i expandir-la amb els teclats. Als puristes que li retreien que un sintetitzador és una màquina, que no produeix un so natural, responia que els primers instruments de la humanitat, una flauta o un tam-tam, també eren màquines, eren objectes amb els quals s’intentava imitar el so natural, però no el produïen, anaven més lluny. Això era el que volia fer i feia, anar sempre més lluny, però amb un gran respecte per la melodia la qual, segons deia, era la cosa més difícil d’expressar.

De jove, Vangelis buscava l’èxit i de fet va triomfar ben aviat. També ben aviat va descobrir que la fama converteix l’artista en un producte, que atrapa i limita els marges de creació perquè la fama és una dictadora. Segurament per això, malgrat els èxits multitudinaris, Vangelis va ser un personatge privat, difícil d’entrevistar, un músic que en públic només li agradava parlar de música, i encara no gaire, i, en privat, a més d’explorar sons, pintava, esculpia i cuinava.

En els anys en què la seva música es definia encara com a música electrònica, cases discogràfiques i seguidors van crear una gran rivalitat entre ell i el compositor Jean-Michel Jarre per veure qui era el millor. Segurament, en el seu viatge galàctic des de la terra cap a l’asteroide 6354 que porta el seu nom, el compositor ara desaparegut va veure un tuit d’aquell competidor. Jarre li deia: «Estimat Vangelis, sempre recordarem el teu toc i les teves emotives melodies. Tu i jo sempre hem compartit la mateixa passió pels sintetitzadors i per la música electrònica. Descansa en pau». La mateixa passió, sí. La mateixa grandesa, potser no.