En el 50è aniversari de la fundació
de l’Assemblea de Catalunya recordem
l’ocupació de la SEAT, símbol de la vitalitat
del moviment obrer i del seu paper
decisiu en la unitat antifranquista.
A vegades, convé mirar el passat per entendre el present i contribuir a millorar el futur. En recordar la nostra activitat politicosindical de temps passats, se sol posar l’accent en la repressió que ens van infligir i s’obvien assoliments, cessions i activitats transcendents. És cert que ens van acomiadar de la feina i ens van portar als tribunals laborals, d’ordre públic i militars. Molts van ser detinguts, torturats i empresonats. A uns altres ens els van matar, com al company Antonio.
I, no obstant això, en la dècada prodigiosa, ja anàvem perdent la por. Aquella que la dictadura havia incrustat en l’ànima dels nostres pares. Les condicions socials i materials canviaven a gran velocitat. Ballàvem rock-and-roll en els nostres guateques, els nois ens deixàvem els cabells llargs i les noies es posaven minifaldilla, amb despreocupació transgressora i emancipadora.
Malgrat les prohibicions i la repressió aparellada, ens vam associar a Comissions Obreres i ens vam acostar al Partit. Vam exercir les llibertats de reunió i opinió. Vam parlar en les assemblees que convocàvem a la fàbrica, a la via pública, a la muntanya o a les esglésies. Vam redactar, imprimir i repartir fulls volants i publicacions com Asamblea Obrera, El portavoz i El comunista. Vam distribuir Mundo Obrero i Treball. Vam convocar i fer la vaga, tipificada llavors com a delicte de sedició. Ens vam manifestar quan ho vam considerar oportú i les vigílies del Primer de Maig i l’Onze de Setembre.
Eleccions sindicals
Per solidaritat, fase superior de la consciència obrera, vam ocupar la factoria de la SEAT el 18 d’octubre de 1971. Les eleccions sindicals de maig, convocades pel sindicat vertical, les havia guanyat la Comissió Obrera en els quatre col·legis electorals, de tècnics, administratius, obrers qualificats i no qualificats. L’ambient a la fàbrica era de gran alegria. Al juny, la direcció de l’empresa, sense comunicar-ho als nous representants, sense respecte per la conciliació de la vida familiar i laboral, d’un dia per l’altre, va ordenar a alguns treballadors, que feien el torn de matí, que s’incorporessin, l’endemà, al torn de nit. L’assemblea del taller 1 va decidir no acceptar-ho. L’endemà, els que van desobeir l’ordre i es van incorporar al seu torn habitual no van trobar la fitxa per marcar l’entrada. Hi va haver un gran enrenou, amb intervenció de vigilants que pretenien expulsar-los, cosa que va originar l’aturada total del taller 1.
En les reunions que vam tenir amb la direcció de l’empresa, la inspecció de treball i en els locals del sindicat vertical, vam voler veure els estudis tècnics que requerien aquesta urgència, vam oferir que fossin voluntaris els que s’incorporessin al torn de nit i vam demanar algunes millores que ho facilitessin. No van negociar res, només exigien que es complissin les seves ordres. Els directius eren militars franquistes. Els dies següents vam anar rebent llistes amb treballadors acomiadats. En l’última, m’hi van incloure. Els nostres advocats, Albert Fina, Montserrat Avilés, Ascensió Solé, Josep Solé Barberà i Luis Salvadores, van guanyar els judicis a la magistratura de treball. Però, l’empresa va aplicar l’incident de no readmissió, ens van deixar sense feina i sense la representació sindical oficial.
La Comissió Obrera va proposar un tancament. Després de sospesar esglésies i catedral, vam optar per tancar-nos a la fàbrica. Durant el mes de setembre i les primeres setmanes d’octubre, vam anar a les portes de la fàbrica a explicar-ho als treballadors, perquè es discutís en les assemblees dels tallers i els menjadors. L’acció que es proposava, de coneixement general, havia de ser aprovada pel conjunt dels treballadors. Aquell dilluns, set represaliats vam entrar a la fàbrica amb el torn de matí. Vam declarar la vaga, vam recórrer els tallers en manifestació i es va culminar amb la seguda de milers de treballadors davant de les oficines centrals. Després d’un matí d’espera tensa, per negociar amb la direcció, al migdia la policia va entrar amb forces a peu, a cavall i amb tanqueta. Un helicòpter va sobrevolar els nostres caps.
La major part ens vam refugiar al taller 1, altres van optar per anar-se’n al seu taller i alguns van preferir marxar. Els primers intents de desallotjar-nos van ser contestats pels treballadors amb una pluja de caragols i peces petites. Només van aconseguir fer-nos sortir del taller quan l’ambient es va fer irrespirable pels gasos lacrimògens. Als carrers, entre tallers, ens va atacar la cavalleria, que es va acarnissar amb l’ús de les vares. Ens vam defensar llançant-los rodaments amb greix consistent, els cavalls relliscaven i queien amuntegats. Probablement, un dels policies descavalcats va ser el que va disparar i va matar el nostre company. Molts treballadors van resultar ferits, però marxaven perquè no els curessin a la fàbrica i per evitar que els fitxessin. Després de diverses hores d’enfrontaments, vam haver de desallotjar la factoria.
A continuació, van venir dues setmanes d’aturada total, en les quals Barcelona va vibrar al nostre ritme i les nostres accions van repercutir en tot Espanya. Va seguir més d’un lustre de conflicte permanent, centenars de companys es van implicar, també, en els moviments veïnals, per a la millora de la sanitat, l’educació pública, i en l’obstinació per aconseguir la democràcia. Vam contribuir a impulsar l’Assemblea de Catalunya, per mobilitzar el poble català, que el PSUC considerava un, aconseguir l’amnistia, les llibertats democràtiques i l’Estatut d’Autonomia. En coordinació amb tots els pobles peninsulars, vam pretendre derrocar les dictadures i exercir el dret d’autodeterminació.
Avanços en l’ordre sociolaboral
Aconseguida la readmissió dels acomiadats el 1977, la lliure elecció de representants i garanties contra la repressió, en el marc dels Pactes de la Moncloa, vam acordar el VIII conveni col·lectiu. Vam obtenir avenços econòmics i socials i una negociació oberta per a la formació, la promoció, l’organització del treball i el control de la gestió. La fàbrica funcionava amb criteris tayloristes, fordistes i enfocava el toyotisme. Vam pretendre modificacions substancials del procés productiu. Vam acordar el disseny dels llocs de treball en funció de l’evolució professional dels treballadors i no, com es continua fent, prescindint totalment i absolutament de qui els hagi d’ocupar. Vam parlar molt sobre la humanització del treball. Però només vam obtenir bones paraules. Vam pactar el desacord per continuar negociant.
PUBLICITAT
La Comissió Obrera va proposar un tancament. Després de sospesar esglésies i catedral, vam optar per tancar-nos a la fàbrica.
La impossibilitat d’acordar el IX conveni col·lectiu l’any següent, el minso desenvolupament de la vaga que vam fer, el canvi de soci tecnològic i capitalista de l’empresa, el trasllat de les instal·lacions a un lloc amb més impediments per a la mobilització obrera, a més de la pluralitat sindical instal·lada, van mostrar la magnitud dels problemes als quals ens enfrontàvem. En la dècada dels 80 vam aconseguir avenços importants (negociació laboral vinculant, sanitat universal, ensenyament obligatori, ajudes socials, progressos en l’àmbit local), per això el moviment obrer va anar relaxant el grau de conflictivitat i de mobilització anterior.
Evolució en l’ordre politicoeconòmic
L’acció dels treballadors i altres forces de l’esquerra va aconseguir que es consensués, amb la dreta democràtica i alguna resta de la dictadura, una Constitució que posa límits i divideix el poder polític, té connotacions republicanes i esperit federal. Als antípodes de la unitat de poder i la distribució de funcions franquista. La sobirania, en residir en el poble espanyol, esfuma la que ostentava el caudillo por la gracia de Dios. L’Estat social i democràtic de dret alberga un ampli catàleg de drets fonamentals i llibertats públiques i instaura, a més, l’autonomia de les nacionalitats i les regions que el componen. En votar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, massivament i amb entusiasme, vam donar per exercit el dret d’autodeterminació, que reivindicàvem quan estàvem sotmesos a la tirania.
Després d’un matí d’espera tensa per negociar amb la direcció, al migdia la policia va entrar amb forces a peu, a cavall i amb tanqueta.
No obstant això, els poders fàctics corporatius van continuar en les mateixes mans. Servituds de la correlació de forces. Esperàvem que alguna cosa canviaria, amb el temps, amb l’acció democràtica. La inèrcia, els costums i la corrupció enquistada pel franquisme sociològic, en quaranta anys d’existència, han perdurat. Gairebé els mateixos –els fills i els néts– conserven aquests poders fàctics econòmics i institucionals. En el conjunt d’Espanya, evidentment. A Catalunya, hi ha néts de franquistes, ben instal·lats des de sempre, que ni han notat els canvis. Sorprenentment, des del balcó de la Generalitat, demanen llibertats que nosaltres vam exercir fa més de cinquanta anys i conquerir en fa més de quaranta.
En l’última dècada del segle passat, hi va haver un procés de desindustrialització i d’abandó de l’incipient impuls en I+D+i. Es van incentivar sectors de baixa productivitat, amb rendibilitat immediata i especulativa. Va prosperar el sector immobiliari, el de l’oci, de la banca i del turisme barat. La llei del sòl del govern Aznar (tot el terreny és edificable) va contribuir a les crisis que patim i que hem pagat a la banca. Els nacionalistes d’índole diversa, sense reconèixer cap avenç (molts ja vivien bé durant la dictadura) han incrementat la pugna i l’enfrontament. En arribar les crisis, financera i de valors, a falta d’un altre somni il·lusionant, van aconseguir portar l’aigua al molí del seu miratge.
Ara sembla que s’imposa l’ultraliberalisme privatitzador que explota el treballador, que cerca els diners ràpids, que augmenta les desigualtats fins a la infàmia i que vol la llibertat d’empresa per imposar contractes precaris i llocs de treball porqueria. Per molta llibertat de botellot que regalin, sobrevalorin el consumidor i menyspreïn el treballador, tard o d’hora, el conflicte social serà inevitable, encara que s’obstinin a limitar i desacreditar els sindicats.
Propòsits i esperances
L’alliberament que podria representar la disrupció tecnològica i la robòtica ens permet imaginar una utopia que ens encamini cap a una societat oberta i acollidora, cosmopolita i integradora, en la qual puguin arrelar la cultura, les humanitats, les arts i les ciències. On es pugui aconseguir la síntesi dels valors humans amb la bona conducta, la urbanitat i la llibertat. Que la convivència, sense conflicte, entre l’individu i la comunitat, permeti que la identitat i la diversitat coexisteixin en harmonia.
Ens vam defensar llançant-los rodaments amb greix consistent, els cavalls relliscaven i queien amuntegats.
Podríem impulsar una política industrial productiva, innovadora, científica, digital i mediambiental. Feina de qualitat, professional i estable, en la qual la persona sigui protagonista i no un simple apèndix del sistema, dependent de l’algorisme i subjecta al mòbil. Per fixar aquest rumb, cal tenir un partit que es faci amb l’hegemonia del discurs, a més de la internacionalització de l’organització i de l’acció sindical.
