En el 50è aniversari de la fundació
de l’Assemblea de Catalunya recordem
l’ocupació de la SEAT, símbol de la vitalitat
del moviment obrer i del seu paper
decisiu en la unitat antifranquista.

 

A vegades, convé mirar el passat per entendre el present i contribuir a millorar el futur. En recordar la nostra activitat politicosindical de temps passats, se sol posar l’accent en la repressió que ens van infligir i s’obvien assoliments, cessions i activitats transcendents. És cert que ens van acomiadar de la feina i ens van portar als tribunals laborals, d’ordre públic i militars. Molts van ser detinguts, torturats i empresonats. A uns altres ens els van matar, com al company Antonio.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

I, no obstant això, en la dècada prodigiosa, ja anàvem perdent la por. Aquella que la dictadura havia incrustat en l’ànima dels nostres pares. Les condicions socials i materials canviaven a gran velocitat. Ballàvem rock-and-roll en els nostres guateques, els nois ens deixàvem els cabells llargs i les noies es posaven minifaldilla, amb despreocupació transgressora i emancipadora.

Malgrat les prohibicions i la repressió aparellada, ens vam associar a Comissions Obreres i ens vam acostar al Partit. Vam exercir les llibertats de reunió i opinió. Vam parlar en les assemblees que convocàvem a la fàbrica, a la via pública, a la muntanya o a les esglésies. Vam redactar, imprimir i repartir fulls volants i publicacions com Asamblea Obrera, El portavoz i El comunista. Vam distribuir Mundo Obrero i Treball. Vam convocar i fer la vaga, tipificada llavors com a delicte de sedició. Ens vam manifestar quan ho vam considerar oportú i les vigílies del Primer de Maig i l’Onze de Setembre.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.