Un imperi tan violent, va acabar sense violència. La història i les paradoxes solen anar de bracet, com una advertència permanent als qui pretenen trobar-li un sentit predeterminat i, sobretot, veure-la venir. La biografia de Mikhaïl Gorbatxov, que és qui va abaixar pacíficament la persiana en aquells mesos finals de 1991, és una història de paradoxes: va voler fer compatibles la ideologia comunista amb la democràcia i el manteniment d’un imperi amb la llibertat dels ciutadans. Dos fracassos definitius, avui transparents, però aleshores amb capacitat per sorprendre i fascinar a molts dels qui encara hi creien, tot i que no sabien del tot, o no volien saber, ni què era de debò el comunisme ni que la Unió Soviètica era tot el contrari d’una federació voluntària de repúbliques, de fet la més gran presó de pobles i el darrer i autèntic imperi del segle XX.
Ha mort en plena guerra d’Ucraïna, moment de contrast esclatant entre la seva figura benèvola d’home de pau i de desarmament i la sinistra de l’home de guerra i del rearmament que és l’actual cabdill del Kremlin. L’imperi que un va desfer, l’altre el vol refer. El poder militar i nuclear que un va reduir, l’altre l’ha incrementat. Les finestres de la llibertat que va obrir Gorbatxov, Putin les ha tancat. Si un va alliberar dissidents del Gulag i els va incorporar a la vida política, l’altre els torna a empresonar i a excloure de les institucions. La memòria dels crims de l’estalinisme aleshores recuperada, ara es torna a obliterar. L’assassinat i el crim d’Estat que un va abolir, l’altre els ha restaurat. L’Europa de Gorbatxov, continent de la pau, de la cooperació internacional i la llibertat, era aleshores el futur, mentre que per Putin és l’ombra d’un passat tenebrós i mitològic, enemic a dominar i destruir, i territori actual de la guerra.
Tots els retrets que se li van fer a Gorbatxov, i que han retornat amb la seva mort, tenen a veure amb les paradoxes. Per mantenir la Unió Soviètica, calia una disposició a l’ús de la força sense límits, tal com la que històricament havien mantingut tots els dirigents comunistes, des de la repressió dels mariners revolucionaris de Kronstadt el 1921 fins a Tiananmen el 1989, passant per Berlín el 1953, Budapest el 1956 i Praga el 1968, i la mateixa que avui desplega Vladímir Putin per tal de mirar de recuperar el territori perdut de l’imperi soviètic.
