Un imperi tan violent, va acabar sense violència. La història i les paradoxes solen anar de bracet, com una advertència permanent als qui pretenen trobar-li un sentit predeterminat i, sobretot, veure-la venir. La biografia de Mikhaïl Gorbatxov, que és qui va abaixar pacíficament la persiana en aquells mesos finals de 1991, és una història de paradoxes: va voler fer compatibles la ideologia comunista amb la democràcia i el manteniment d’un imperi amb la llibertat dels ciutadans. Dos fracassos definitius, avui transparents, però aleshores amb capacitat per sorprendre i fascinar a molts dels qui encara hi creien, tot i que no sabien del tot, o no volien saber, ni què era de debò el comunisme ni que la Unió Soviètica era tot el contrari d’una federació voluntària de repúbliques, de fet la més gran presó de pobles i el darrer i autèntic imperi del segle XX.

Ha mort en plena guerra d’Ucraïna, moment de contrast esclatant entre la seva figura benèvola d’home de pau i de desarmament i la sinistra de l’home de guerra i del rearmament que és l’actual cabdill del Kremlin. L’imperi que un va desfer, l’altre el vol refer. El poder militar i nuclear que un va reduir, l’altre l’ha incrementat. Les finestres de la llibertat que va obrir Gorbatxov, Putin les ha tancat. Si un va alliberar dissidents del Gulag i els va incorporar a la vida política, l’altre els torna a empresonar i a excloure de les institucions. La memòria dels crims de l’estalinisme aleshores recuperada, ara es torna a obliterar. L’assassinat i el crim d’Estat que un va abolir, l’altre els ha restaurat. L’Europa de Gorbatxov, continent de la pau, de la cooperació internacional i la llibertat, era aleshores el futur, mentre que per Putin és l’ombra d’un passat tenebrós i mitològic, enemic a dominar i destruir, i territori actual de la guerra.

Tots els retrets que se li van fer a Gorbatxov, i que han retornat amb la seva mort, tenen a veure amb les paradoxes. Per mantenir la Unió Soviètica, calia una disposició a l’ús de la força sense límits, tal com la que històricament havien mantingut tots els dirigents comunistes, des de la repressió dels mariners revolucionaris de Kronstadt el 1921 fins a Tiananmen el 1989, passant per Berlín el 1953, Budapest el 1956 i Praga el 1968, i la mateixa que avui desplega Vladímir Putin per tal de mirar de recuperar el territori perdut de l’imperi soviètic.

La gran catàstrofe del segle XX va ser la realitat totalitària soviètica, bessona del totalitarisme nazi i feixista, no la desaparició de l’URSS.

L’últim secretari general soviètic va ser el primer i l’únic capaç de descartar-la, tal com ho va fer el 1989 a Berlín en el moment decisiu en què va començar a esberlar-se el bloc comunista, però també el desembre 1991, en el punt definitiu de la dissolució de la Unió Soviètica per la decisió unilateral i sense consulta al Kremlin dels dirigents màxims de Rússia, Belarús i Ucraïna, Borís Ieltsin, Stanislav Shushkévich i Leonid Kravtxuk, reunits a la datxa belarussa de Belaveja.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Un polític europeu

El de Gorbatxov és un llegat sense testament. És grandiós el que va aconseguir potser sense voler-ho del tot: el final de la guerra freda, el desarmament nuclear, la liberalització econòmica i política de la societat soviètica, la desaparició del bloc comunista… Però encara més grandiós va ser el que es va proposar i no va aconseguir, perquè era impossible, tot i actuar de motor de la transformació més formidable del segle XX, com era l’evolució del sistema comunista vers un model econòmic d’inspiració socialdemòcrata i la preservació de la Unió Soviètica en condicions de democràcia i de llibertat.

Gorbatxov va entrar al despatx de secretari general al Kremlin com el comunista més perfecte i preparat que es podia trobar, aleshores, per modernitzar el sistema soviètic i mantenir la superpotència a la mateixa alçada que els Estats Units. Per això el van triar els ancians del Politburó, per evitar la ruïna i l’enfonsament per mort natural del règim gerontocràtic. I en va sortir cinc anys després com un polític europeu, pactista i dialogant, liberal i demòcrata, però fracassat. Ho va reconèixer a les seves memòries. Va canviar amb el país que ell mateix va canviar.

La transició des de l’economia dirigista i burocràtica fins a una economia oberta i de mercat era un camí tan impossible, com a mínim tan intransitat, com la transformació del règim de partit únic en una democràcia pluralista i liberal. Retreure a hores d’ara, com ho han fet alguns economistes d’esquerres, la seva falta de preparació econòmica, és un anacronisme sense gaire sentit: ningú no tenia aleshores ni té ara la preparació per fer tal transició sense comptar amb el poder coercitiu i la restricció absoluta de llibertats que ha exhibit el Partit Comunista de la Xina en tota la seva història.

 

L’èxit de la ‘glàsnost’

La perestroika –és a dir, la reforma o reconstrucció del sistema– va fracassar, certament, potser perquè el soviètic era un sistema irreformable, però la glàsnost –la transparència o apertura pluralista–, en canvi, va tenir èxit, perquè ningú no podrà anul·lar l’experiència de llibertat dels darrers 30 anys, que ja està inscrita en la història de Rússia i de l’antic espai soviètic, ni farà retrocedir la història als països alliberats aleshores del jou soviètic. Sense glàsnost, en ben poc hauria avançat la historiografia de la Unió Soviètica i del comunisme, sobretot ningú no hauria pogut furgar en els seus racons més ocults i sinistres, on s’agermana cada cop amb més intensitat amb el germà bessó totalitari del feixisme amb el qual va competir, es va aliar i finalment va combatre a mort a la Segona Guerra Mundial.

Calia mantenir la meitat del planeta sota la fèrula d’un imperialisme militarista i cínic per tal que l’altra meitat mantingués a ratlla els seus capitalistes opressors? Encara avui en dia ressona la resposta positiva –en els fets, una apologia d’aires putinistes– en boca de certs dirigents polítics esquerranistes, favorables finalment al repartiment del món en àrees d’influència, tal com van decidir Stalin i Roosevelt a Ialta, de la doctrina Bréjnev de la sobirania limitada i, sobretot, del realisme cínic dels qui compren la llibertat, la pau i el benestar per a ells mateixos a costa de l’opressió, la guerra i la pobresa per als altres.

El fracàs de Gorbatxov és digne d’elogi: va triar la democràcia i la llibertat en lloc del camí del capitalisme autoritari. L’últim dirigent soviètic va ser el primer a acceptar, des de 1917, el rendiment de comtes davant dels ciutadans i la substitució democràtica dels governs mitjançant les eleccions, la qüestió definitòria mai acceptada pel poder soviètic i els seus seguidors i imitadors al llarg de la història, fins a incloure la irreversibilitat del monopoli del poder a les constitucions dels règims de partit únic. No és menor la ironia de la història que fa coincidir, i fins i tot convergir, l’estalinisme reviscut de Vladímir Putin amb la negativa de Donald Trump i de la majoria del partit republicà a acceptar la derrota electoral de 2020.

 

Els homes fan la història

La Unió Soviètica es va enfonsar sola. Ni Gorbatxov ni Ieltsin en van ser responsables. La guerra de l’Afganistan, la catàstrofe de Txernòbil l i la ruïna econòmica en què es trobava ja l’URSS quan va arribar al poder, en són la prova. La gran catàstrofe geopolítica del segle XX que horroritza Putin va ser l’existència mateixa de la Unió Soviètica, construïda sobre el mite manipulat de la revolució d’octubre amb la seva capacitat de fascinació sobre les esquerres de tot el món. Gorbatxov, encarregat de mantenir-la viva, va fer-ho tot per liquidar-la, i amb això va liquidar també tot el que ell mateix creia, és a dir, el leninisme i el comunisme.

Els homes fan la història, però no saben la història que fan, tal com ho va recordar Karl Marx. Ho sabia Gorbatxov, marxista de tota la vida, que va fer història ell personalment amb les seves decisions i la seva actitud, desmentint, en certa forma, la idea marxista sobre les condicions objectives per damunt dels personatges històrics, però confirmant la nul·la consciència dels protagonistes de la història sobre l’abast de les seves decisions.