Efemèrides com el cinquantenari de la mort de Picasso són útils per reflexionar sobre fets i personalitats que han marcat fites decisives en la configuració de la nostra cultura actual. En aquest número de política&prosa aportem unes mirades sobre el pintor que aspiren a contribuir a situar-lo en el context de la seva aportació artística, que és el que proposa Michela Rosso, en el més ampli de la geopolítica i, concretament, de la guerra freda en l’article del professor Juan José Gómez, i com a inspiració d’unes aportacions més personals com serien els articles de Jordi Ibáñez Fanés i d’Ignacio Vidal-Folch.
Picasso és una referència indestriable de Barcelona tot i les dècades que va viure allunyat de la ciutat. Des que es va posar en marxa el Museu que duu el seu nom, el 1963, Picasso es va convertir en un dels actius més potents de projecció internacional de Barcelona i en una referència del seu caràcter obert, cosmopolita i culte. És particularment significatiu que el fenomen sorgís en plena dictadura franquista gràcies a la intuïció i a la tenacitat de l’alcalde Porcioles que va saber trobar les complicitats i les aliances imprescindibles per tirar endavant el projecte, tot i les reticències que la iniciativa despertava en el Règim. Feia només un any que s’havien estrenat els murals de Picasso en el nou edifici del Col·legi d’Arquitectes a la plaça Nova i que havien provocat un lamentable escàndol en els mitjans oficials. Va ser un episodi que va desencadenar un dels debats de política barcelonina tan típics dels anys seixanta, quan no es podien plantejar els debats sobre política tout court.
Més recentment, amb la instauració dels ajuntaments democràtics l’aposta de Barcelona per Picasso adquireix un nou impuls. Narcís Serra veu des d’un primer moment que el vincle de Barcelona amb el pintor és un atot molt potent per començar a construir unes noves relacions exteriors de Barcelona i molt particularment amb els Estats Units, a través d’una connexió especial amb el MoMA, sense oblidar l’esforç tradicional per mantenir i potenciar un contacte permanent amb la família del pintor.
Per a Espanya, la recuperació del Guernica, el 1981, va suposar un reconeixement internacional dels canvis de la Transició en un moment relativament delicat de la consolidació del nou sistema democràtic. Va ser una operació d’èxit on es va combinar la disponibilitat del món artístic estatunidenc amb la connexió amb la República que significava el Guernica de l’Exposició Internacional de París de 1937, l’obra d’un pintor associat precisament al partit comunista.
És suggestiu el paral·lelisme que es podria establir entre la idea que la mort de la pintura significaria la fi de l’home i la que va expressar fa unes setmanes Mario Vargas Llosa en el seu discurs d’ingrés a l’Académie Française quan va dir que la mort de la novel·la suposaria la mort de la democràcia. Picasso va veure probablement la proximitat de la mort, una hipòtesi que porta Jordi Ibáñez a imaginar-lo com el «vell minotaure bregant al fons del seu laberint […] contra la mort».
La rara síntesi entre ofici i talent, entre habilitat manual i intel·ligència visual són la base de la ruptura que Picasso proposa i que condueix finalment a una reinterpretació de la tradició. Perquè en Picasso el seu rebuig de la imitació estètica no el va allunyar de la realitat i no es va acollir mai a l’abstracció com molts dels artistes de les avantguardes. Aquest és potser un missatge que podem imaginar que el pintor planteja a una ciutat que va estimar, una fúria pictòrica que és, en definitiva, el signe d’una voluntat de ressorgiment.
