Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 14 de febrer es poden resumir a grans trets en uns quants titulars (consulteu el Breu de Dades #47 de Gesop):

– L’abstenció s’aproxima al 50 % del cens electoral. El recompte definitiu xifra la participació en un 51,3 %, la més baixa de tota la sèrie de les eleccions celebrades a Catalunya des del 1977, amb excepció de les eleccions europees de 2004, 2009 i 2014.

– El PSC és el partit més votat i empata amb ERC en nombre d’escons. És l’únic partit que, malgrat la fortíssima abstenció, guanya vots en relació amb les eleccions de 2017 i obté el seu millor resultat des del 2006

– ERC sobrepassa Junts per Catalunya en vots i escons. Per primera vegada els republicans superen el nacionalisme de centredreta en unes eleccions al Parlament de Catalunya, tot i perdre 333.000 vots.

– Junts per Catalunya obté el pitjor resultat històric de l’espai convergent i no pot repetir la sorpresa del 2017. La presència de la candidatura del PDeCat li ha restat els vots necessaris per superar ERC.

– Ciutadans pateix una davallada monumental, en perdre gairebé un milió de vots i 30 diputats. Només conserva el 14 % dels vots obtinguts el 2017.

– Vox emergeix amb força al Parlament de Catalunya i supera els vots i el percentatge de les generals de novembre del 2019. D’aquesta manera passa per davant de les dues forces –PP i Cs– que representaven fins ara el nacionalisme espanyolista a Catalunya.

– El PP pateix el seu pitjor resultat des de les primeres eleccions autonòmiques quan no va obtenir representació parlamentària.

– La CUP assoleix el seu segon millor resultat en percentatge de vot i escons, tot i perdre més de 6.000 vots en relació amb el 2017.

– Els Comuns conserven els 8 diputats del 2017, però el seu percentatge de vot és el pitjor des de 1999.

Aquestes dades han estat analitzades i comentades a bastament. Destaca l’esforç d’alguns mitjans per disposar d’eines que faciliten l’accés a les dades a diferents escales i d’analistes capaços de llegir i interpretar els resultats electorals amb rigor i precisió.

Una manera d’intentar ordenar aquests materials és diferenciar-los en funció del seu enfocament. De forma simplificada, podríem considerar tres tipus d’aproximacions a les dades electorals. La primera –la més politològica– se centra en els canvis operats o les continuïtats observades en el conjunt del sistema polític, les variacions en la correlació de forces, el rendiment electoral de les estratègies dels partits, l’impacte dels seus lideratges, els efectes en la viabilitat dels projectes polítics. Una segona aproximació –més sociològica– presta atenció al comportament dels electors i al seu perfil demogràfic, territorial, econòmic, social, cultural i lingüístic. Finalment, una tercera mirada –la més especulativa i prospectiva– analitza les conseqüències polítiques del resultat electoral, preveu escenaris de governabilitat i projecta els antecedents per endevinar el futur.

Pel que fa als canvis i continuïtats observats en el sistema polític els analistes subratllen els aspectes següents:

– Continua la tendència a la fragmentació política: passen de 7 a 8 les forces que obtenen representació parlamentària.

– Es manté la divisió electoral en dos blocs pràcticament idèntics en funció del clivatge de la independència, però el bloc nacionalista aconsegueix superar el 50 % dels vots per primer cop des del 1995. Una dada que una part de l’independentisme llegeix com una ratificació de la seva estratègia, malgrat representar tan sols un 25,7 % del cens electoral, molt allunyat del 37,6 % del 2017 (Kiko Llaneras a El País, 16-2-21).

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

– Tanmateix també es pot fer una lectura alternativa en agrupar els vots en tres espais: espai nacionalista català, espai federal i espai nacionalista espanyol (50,8 – 29,9 – 17,1), que ha sofert canvis significatius respecte al 2017 (47,5 – 21,3 – 29,6) per acostar-se més a la correlació de forces anterior al procés (48,7 – 25,7 – 15,7) (Albert Aixalà a política&prosa, 22-2-21).

– Es produeix un canvi rellevant en l’espai nacionalista català: ERC passa a ser la primera força per davant de Junts per Catalunya.

– En l’espai nacionalista espanyol es produeix un daltabaix: Vox supera Ciutadans i el PP.

– Hi ha un salt considerable del vot als partits més extrems (CUP i Vox), del 4,4 % dels vots i 4 escons el 2017 al 14,2 % dels vots i 20 escons el 2021.

– Si es considera el clivatge dreta/esquerra, el conjunt de les forces d’esquerra obté el percentatge de vot més alt de tota la sèrie (57,1 %). Només en quatre ocasions anteriors les esquerres van sobrepassar el 50 % dels vots (1980, 1999, 2003 i 2006). I tan sols en dues ocasions aquest avantatge es va traduir en una majoria d’escons al Parlament (2003 i 2006).

– De manera que les eleccions de 2021 possibiliten dues majories parlamentàries diferents: una majoria independentista i una majoria d’esquerres. ERC té la clau per decidir en un sentit o en un altre.

Retenim una conclusió inquietant: es manté la divisió en blocs electorals impermeables definits per la posició sobre la independència i, tot i que els partits més moderats han guanyat a l’interior de cada bloc, els extrems s’han enfortit.

 

Resultat electoral i renda

Si canviem d’enfocament i centrem l’atenció en el comportament i les característiques dels electors, són especialment interessants els estudis que correlacionen el resultat electoral amb la renda (Roger Tugas a Nació Digital, 18-2-21; Kiko Llaneras a El País, 20-2-21; Jordi Muñoz a Crític, 22-2-21), dels quals destaquen alguns titulars:

– La participació en les seccions censals més empobrides va ser 20 punts més baixa que en els barris més benestants.

– El PSC obté millors resultats als barris més pobres, condicionat per l’origen.

– ERC té els millors resultats a les zones de classe mitjana, i una forta baixada entre les classes més altes.

– Junts per Catalunya aplega més vot en les zones més riques.

– Vox té èxit alhora als barris més pobres i als més rics.

– La CUP té més suport entre les classes mitjanes i problemes als barris empobrits i als barris més rics.

– Els Comuns són el partit més transversal, tret de la franja de rendes més altes.

– Ciutadans perd el vot que tenia als barris de classe baixa.

– El PP té un vot especialitzat en el segment més ric de l’electorat.

Si a més a més s’utilitzen dades d’enquestes es pot tenir informació sobre les causes de l’abstenció, com fa Carles Castro (La Vanguardia, 28-2-21) a partir d’un sondeig de Metroscopia, en atribuir a la pandèmia una quarta part de l’abstenció i a la fatiga política causada pel procés les tres quartes parts restants