És l’observació de Goethe sobre un aprenent d’escriptor que fins llavors s’havia dedicat a la poesia subjectiva i entotsolada: se’n sortia prou bé si les frases es relacionaven amb l’experiència interior i el reialme dels sentiments, però encara no havia sabut desenrotllar la seva destresa pel que feia al món objectiu. A manera d’exercici estilístic, Goethe li va proposar que descrivís la ciutat d’Hamburg com si hi hagués arribat després d’una llarga absència, però el resultat va ser insatisfactori perquè l’aprenent d’escriptor va redactar un conjunt de tòpics sentimentals on l’únic centre era ell mateix i les seves circumstàncies personals i familiars, sense que apareguessin enlloc ni els batecs urbans ni el ritme quotidià de la multitud.
Per escriure un llibre de viatges que valgui la pena, concloïa Goethe, cal ser un bon observador i posseir, a més, una elaborada capacitat descriptiva, no parlar dels maldecaps personals i centrar-se en exclusiva en tot allò que ofereix el lloc visitat: és el que fa Tina Vallès (Barcelona, 1976) a El senyor Palomar a Barcelona, un llibre de viatges mínims a través dels carrers i les places de Barcelona entre l’agost de 2019 i el juliol de 2020 –entremig hi ha hagut el confinament i la pandèmia– prenent com a excusa el personatge homònim de l’última novel·la d’Italo Calvino, com si el personatge literari d’un llibre determinat se’n cansés d’estar-hi arrelat tant de temps i li vingués de gust aterrar a les pàgines d’un de diferent.
«No és veritat que el senyor Palomar sigui mort»: com si no estigués en desacord amb la idea que diu que els escriptors, generació rere generació, formen unes cadenes irrompibles i que aquestes cadenes ajuden a sobreviure i mantenir la vida natural de la literatura, a El senyor Palomar a Barcelona Tina Vallès concedeix al personatge d’Italo Calvino –tan silenciós, reflexiu i profund com el seu autor: era el seu alter ego, al cap i a la fi– una vida nova, una altra ciutat, una llar per estrenar, la possibilitat de «tornar a ser el de sempre», com un triomf de la vida, o com si també busqués, amb una voluntat semblant a la de Quevedo, «la conversación con los difuntos».
