És l’observació de Goethe sobre un aprenent d’escriptor que fins llavors s’havia dedicat a la poesia subjectiva i entotsolada: se’n sortia prou bé si les frases es relacionaven amb l’experiència interior i el reialme dels sentiments, però encara no havia sabut desenrotllar la seva destresa pel que feia al món objectiu. A manera d’exercici estilístic, Goethe li va proposar que descrivís la ciutat d’Hamburg com si hi hagués arribat després d’una llarga absència, però el resultat va ser insatisfactori perquè l’aprenent d’escriptor va redactar un conjunt de tòpics sentimentals on l’únic centre era ell mateix i les seves circumstàncies personals i familiars, sense que apareguessin enlloc ni els batecs urbans ni el ritme quotidià de la multitud.

Per escriure un llibre de viatges que valgui la pena, concloïa Goethe, cal ser un bon observador i posseir, a més, una elaborada capacitat descriptiva, no parlar dels maldecaps personals i centrar-se en exclusiva en tot allò que ofereix el lloc visitat: és el que fa Tina Vallès (Barcelona, 1976) a El senyor Palomar a Barcelona, un llibre de viatges mínims a través dels carrers i les places de Barcelona entre l’agost de 2019 i el juliol de 2020 –entremig hi ha hagut el confinament i la pandèmia– prenent com a excusa el personatge homònim de l’última novel·la d’Italo Calvino, com si el personatge literari d’un llibre determinat se’n cansés d’estar-hi arrelat tant de temps i li vingués de gust aterrar a les pàgines d’un de diferent.

«No és veritat que el senyor Palomar sigui mort»: com si no estigués en desacord amb la idea que diu que els escriptors, generació rere generació, formen unes cadenes irrompibles i que aquestes cadenes ajuden a sobreviure i mantenir la vida natural de la literatura, a El senyor Palomar a Barcelona Tina Vallès concedeix al personatge d’Italo Calvino –tan silenciós, reflexiu i profund com el seu autor: era el seu alter ego, al cap i a la fi– una vida nova, una altra ciutat, una llar per estrenar, la possibilitat de «tornar a ser el de sempre», com un triomf de la vida, o com si també busqués, amb una voluntat semblant a la de Quevedo, «la conversación con los difuntos».

 

Rere les petiteses ordinàries

A la manera del Palomar d’Italo Calvino, que en un viatge a París entrava en una formatgeria i, de sobte, tenia la sensació d’estar en un museu com el Louvre o dins d’una enciclopèdia –com si en una botiga s’hi pogués localitzar la presència de la civilització i la cultura que han concebut els productes en venda–, el de Tina Vallès també «camina per la ciutat, s’atura, observa, planifica i es deixa portar, confia i desconfia de l’atzar, viu sempre astorat, és atent i distret alhora, perquè si mira, el seu cap també mira, i si pensa, els ulls també li pensen, que mirar i pensar són dues accions tan completes, tan intenses per a ell, que no les pot fer alhora. Mirar, pensar i entendre tot el que veu és la seva feina»; i rere les petiteses ordinàries de la vida quotidiana –l’harmonia i la simplicitat alegren la vida i el pensament–, dins d’una imatge de Barcelona on tot gènere de contrastos hi sembla tenir cabuda, rere les minúcies que observa amb els sentits o des de la raó analítica, el senyor Palomar trama una lògica particular o elabora unes faules filosòfiques de factura extraordinària i venç així, al capdavall, a través del cultiu de la intel·ligència –a les llibreries hi busca el que no està escrit, i a «l’església de Santa Maria del Mar hi vol veure el que no és visible»– les nombroses contrarietats que omplen les hores de cada dia: «els ulls li volen fugir cap a la fosca del cel, no pas per veure-hi les estrelles, sinó per perdre’s en l’obscuritat».

L’autora fa la feina d’un miniaturista que construeix un carrusel amb uns personatges de joguet que saluden com de broma el lector.

Amb una prosa serena i alhora musculada i alerta, amb la lleugeresa que preconitzava el mateix Italo Calvino, detalladíssima, centellejant i molt sensible a la fluïdesa de la llum, com si suspengués la força, eliminés la pressió i permetés la circulació de l’aire, que els estels s’enlairin i es reordeni el cel, amb una màgia tranquil·la i elegant, Tina Vallès traça una cartografia de la Barcelona actual mentre dona una lliçó de com es mira el temps moral d’un lloc determinat: «Una veïna de l’edifici de davant recull la roba estesa molt de pressa. Com si amenacés de ploure, fins i tot li sembla que la veu mirar un moment cap al cel amb preocupació, i ell també ho fa. El senyor Palomar sap què busca entre els núvols aquella dona que plega mitjons i calces a correcuita: hi busca el futur. Ella tampoc ho sap, encara, trigarà dies, setmanes, a saber-ho, però recordaran amb tot luxe de detalls aquest 13 de març de 2020 a Barcelona, el dia d’abans de tot».

 

Golafre dels plaers mentals

«Mirar avall per mirar amunt», es titula el capítol que tanca el mes d’abril, com si hi concentrés una de les dues claus que resumeixen el llibre: l’altra és el subtítol que apareix al mes de novembre: «Fa anys que sent que el món es desfà i que només centrant-se en les coses més fràgils pot aconseguir amidar-lo, mirar d’entendre’l o, si més no, gaudir-lo.»

El lector no en té cap dubte: el nom verdader del senyor tan curiós i particular –tan malenconiós i savi– que ha tingut l’honor de conèixer és Tina Vallès.

El senyor Palomar a Barcelona és la suma dels esbossos d’una ciutat fragmentària, variadíssima i canviant, a vegades eufòrica i a vegades ensopida, que el protagonista de Tina Vallès –com ho hauria fet, de segur, el de Calvino– mira i escruta amb l’avidesa exigent d’algú molt golafre dels plaers mentals i que, sobretot, no es resigna a avorrir-se i que va passant d’un espectacle visual al següent amb una rapidesa –no amb la pressa banal del turista sinó amb la impaciència interior dels curiosos– que deixa sense alè el lector: és el que passa quan es narra l’aventura del vagareig –Tina Vallès fa la feina d’un miniaturista que construeix un carrusel amb uns personatges de joguet que saluden com de broma el lector–, sense cap centre fix –és un llibre que no reclama una lectura seguida, sinó que fins i tot n’insinua una d’atzarosa–, feta de discontinuïtats, rastrejos i suspensions, on no importa tant l’esgotament d’un tema com la seva interrupció.

 

Tina Vallès El senyor Palomar a Barcelona Barcelona: Anagrama, 2021 183 pàgs.
Tina Vallès. El senyor Palomar a Barcelona. Barcelona: Anagrama, 2021. 183 pàgs.

 

Unes peripècies mínimes

Com passava en el seu llibre anterior, La memòria de l’arbre, a El senyor Palomar a Barcelona Tina Vallès també adopta un punt de vista inalterable i estructura la novel·la a través de capítols relativament breus, com si construís un mosaic, amb retalls i trossos d’unes peripècies mínimes que es van ajustant fins a revelar el dibuix de l’argument, que no és altra que el retrat moral del protagonista, que no és altra que el retrat moral –el retrat intermitent i successiu i oblic– de l’autora perquè, el lector no en té cap dubte, el nom verdader del senyor tan curiós i particular –tan malenconiós i savi– que ha tingut l’honor de conèixer és Tina Vallès.