Llicenciada en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i amb una tesi en marxa sobre la presència cultural i acadèmica nazi a la Barcelona franquista (1939-1944), Mireia Capdevila Candell (Barcelona, 1980) treballa com a coordinadora a la Fundació Carles Pi i Sunyer des d’on ha desplegat una intensa activitat investigadora i divulgadora centrada en la Barcelona contemporània. A més, des de fa quinze anys treu partit a la seva doble carrera musical de piano i flauta travessera com l’única girafulls professional en concerts i recitals a la ciutat i en diferents festivals de música clàssica.

 

Fer recerca des de fora de la Universitat

Vaig entrar a la Fundació Carles Pi i Sunyer per fer les pràctiques de la carrera i ja m’hi vaig quedar. Aleshores només érem en Francesc Vilanova i jo, i la primera tasca va ser la catalogació de l’Arxiu Pi i Sunyer, aleshores molt a les beceroles. Carles Pi i Sunyer és un personatge de llarg recorregut que ens permet resseguir la història des de la Segona República fins a l’exili i el postexili, i així desenvolupar les seves diferents etapes vitals, tant polítiques com personals. Això és especialment significatiu pel que fa a l’epistolari, objecte de moltes consultes per part dels estudiosos i investigadors.

L’explotació dels fons va donar continuïtat als llibrets vermells de la «Biblioteca Carles Pi i Sunyer» (19921996) amb una sèrie de col·leccions que recollia tant textos d’autoria com d’altres sorgits dels materials acumulats: des dels «Documents d’Història» (20002008) fins a les seves Memòries de Londres (Edicions 62, 2010). Posteriorment, ja convertit en centre de recerca reconegut, tenir el coixí institucional ens ha permès diversificar les nostres investigacions, ampliant tant el ventall d’interessos i encàrrecs com de col·laboracions amb altres entitats.

 

Perill i miracle a la rereguarda

Estirant el fil del Pi i Sunyer conseller de Cultura, vam acabar coincidint amb altres institucions (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Fundació Folch i Torres, i Memorial Democràtic) en la necessitat de recuperar la història del salvament del patrimoni artístic català durant la Guerra Civil. Això va quallar primer en l’exposició «El Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la guerra civil» (2021-2022) al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), una bona oportunitat perquè el museu pogués també explicar la seva fundació. Si ara mateix gaudim de peces cabdals del romànic i el gòtic catalans és perquè una gent i unes institucions van pensar, articular i executar una sèrie d’accions per preservar part del nostre patrimoni de la fúria iconoclasta de les primeres setmanes de guerra. Contra el discurs franquista que identificava a rojos i catalanistes com a destructors, pagava la pena esmenar el biaix i oferir una mirada més ajustada al succeït. Teníem un deute amb ells, amb aquestes persones que en moments difícils van tenir sentit de país i sensibilitat cultural.

A més, es tractava d’una història que anticipava el que succeiria a la resta d’Europa uns anys més tard, en el context de la Segona Guerra Mundial i, alhora, aplegava tot un grapat d’episodis ben cinematogràfics. Perquè a més del salvament, hi ha la gran exposició d’Art Català romànic i gòtic a París el 1937, la itinerància enmig dels bombardejos i, finalment, el retorn de les peces. Això darrer és significatiu i important perquè els que en van fer la recepció van ser els franquistes, però si el traspàs fou possible ho devem als qui protagonitzaren el salvament a l’inici de la guerra. Vindicar i donar a conèixer aquestes històries és també l’objectiu del volum El patrimoni artístic català durant la Guerra Civil espanyola (Memorial Democràtic, 2023), editat conjuntament amb Joaquim Nadal.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Cada dia es perd i es salva patrimoni

Certament. L’inici de la guerra d’Ucraïna va coincidir amb els darrers dies de l’exposició i va tornar a fer present com és de necessari preservar el patrimoni en temps de guerra. Sobretot perquè el perill de destrucció conviu amb l’amenaça de l’espoli en benefici de tercers. Ara mateix, moltes institucions estan començant a preguntarse per l’origen d’algunes de les seves peces: ho estem veient al Museu del Prado arran de les investigacions d’Arturo Colorado. L’exigència de traçar exactament la propietat de les obres a poc a poc es generalitzarà. I, en aquest mateix sentit, però anant fins i tot més enllà, cal situar la iniciativa del MNAC d’obrir unes noves línies de recerca, en les quals participarem, per rastrejar les diferents etapes de la institució i seguir explicant-la històricament, cercant la fusió entre la història i l’art.

 

Història silenciada

Sovint la gent em demana «com és que això no ho sabíem o com és que allò no ens ho havien explicat». Suposo que aquí hi ha, per una banda, els efectes dels 40 anys de dictadura; i, per l’altra, que encara tenim pendents moltes qüestions vinculades al nostre passat. Potser perquè m’he trobat estudiant coses que eren desconegudes per al gran públic i, de vegades, per als mateixos especialistes, una de les meves obsessions és explicar i explicar. M’agrada comunicar i difondre, perquè crec sincerament en la potència de fer pedagogia històrica. I fer-ho per a audiències adultes –fills de generacions molt silenciades–, però també per als adolescents –per evitar perllongar aquests silencis–, i fer-ho en qualsevol format (conferència, debats, rutes…) per garantir que els continguts arribin. Encara ens cal molta memòria històrica per forjar una cultura democràtica.

 

La Barcelona bombardejada…

Vam començar a treballarhi fruit d’un interès propi. Va ser després, amb la Regidoria de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, que la recerca va prendre una dimensió pública. Vam començar aleshores a censar de forma sistemàtica els bombardejos i les afectacions, perquè es tractava d’entendre tant els efectes sobre la ciutat com l’estratègia militar amagada rere aquests atacs. Un càstig inèdit i sistemàtic: no hi havia antecedents de bombardejos similars sobre un objectiu civil i, a més, s’incrementaven a mesura que s’acostava el front. Vam ser els primers a treballar arxius i plànols amb aquesta mirada i d’aquí va sorgir, amb la Laia Arañó, Topografia de la destrucció (Ajuntament de Barcelona, 2018) i més tard, ja en solitari, Barcelona bombardejada (Efadós, 2020).

 

…la Barcelona ocupada…

Són dues etapes diferents i contrastades, però vinculades. Passem de l’urbicidi perpetrat fins a la vigília de l’ocupació, a l’entrada triomfal de les tropes franquistes a la ciutat. De fet, Barcelona, gener de 1939. La caiguda (Ajuntament de Barcelona, 2023) és un producte de microhistòria realment revelador, beneficiat per una sorprenent troballa documental. Aquesta Barcelona franquista, per exemple, es va encarregar de tenir ben controlada quina era la imatge que volien projectar: tot i que hi ha bombardejos fins al 25 de gener, a partir de l’endemà ja no disposem de testimonis gràfics dels atacs aeris i de les destrosses fetes. I això és premeditat: no volien testimonis de la destrucció que ells mateixos havien provocat. Però, precisament, la nostra missió és mostrar aquestes manipulacions i aquesta complexitat, i il·lustrar-la amb aquella fotografia on s’intueix encara un edifici cremat, una banderola del Casal de Cultura o un munt d’enderrocs.

 

…la Barcelona franquista…

Sobre la Barcelona de postguerra, hem mantingut dues línies de recerca. La primera fa referència a la política municipal del primer ajuntament franquista constituït el 1939, per poder entendre i explicar quin fou l’entramat articulat per la dictadura. El consistori encapçalat per Miquel Mateu –conegut popularment com «el Mateu dels ferros»– va ser molt important perquè va assentar les bases pel que fa a les polítiques públiques, a la gestió municipal i a les actuacions en àmbits com beneficència, cultura, economia… El franquisme català existia, però sobretot trobem un franquisme barceloní.

Per això va ser tan rellevant que, en paral·lel al llibre col·lectiu Barcelona en postguerra (Efadós, 2014), el mateix Ajuntament ens encarregués comissariar cinc exposicions (20132014) temàtiques i escampades territorialment per així explicar «Una crònica gràfica» a l’Arxiu Fotogràfic, «La ciutat després de la desfeta» a l’Arxiu Municipal Contemporani, «La cultura oficial de la Barcelona franquista» a l’Arxiu Històric de la Ciutat, «Viure a les Corts en el primer franquisme» a l’Arxiu del Districte de les Corts, i «Barcelona en postguerra» al Castell de Montjuïc. Treballar per fer un llibre o per fer una exposició i pensar en un públic general o específic, també t’obliga a adaptar-te i et permet, alhora, acostar el coneixement generat a la ciutadania.

En paral·lel, hi havia la segona línia centrada en Barcelona dins del context internacional. Perquè mentre es posaven les bases de l’Ajuntament del Mateu, la ciutat era escenari i testimoni de l’amistat inqüestionable del franquisme amb les potències de l’Eix. Per Barcelona passaren els grans noms enviats de Hitler i Mussolini, com Heinrich Himmler o el Comte Galeazzo Ciano, però també destacava la potència acadèmica i intel·lectual de la ciutat que acollia personatges com Karl Vossler o Carl Schmitt. Tot i aquest pes i interès, fins aleshores gairebé ningú no s’hi havia posat… D’aquí la sorpresa en descobrir un autèntic tresor en forma de material fotogràfic que, a més de recollir el valor històric, feia inqüestionable el lligam del règim i de la ciutat amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. I d’aquí l’impacte que va tenir tant el llibre signat amb Francesc Vilanova (Nazis a Barcelona, L’Avenç, 2017) com l’exposició comissariada al Castell de Montjuïc («Nazis i feixistes. L’ocupació simbòlica de Barcelona», 2017-2018).

 

…i la Barcelona democràtica

Amb motiu del 40è aniversari dels primers ajuntaments democràtics després de la dictadura, vaig comissariar quatre exposicions per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona (2019): «Fer la Barcelona democràtica. La il·lusió dels aprenents, 19791983» a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona i «Barcelona 1979. La democràcia des dels barris» als Arxius Municipals dels Districtes de Nou Barris, Gràcia i Sants-Montjuïc. Per a algú que venia d’estudiar la ciutat franquista, va ser tot un repte. Amb totes les diferències que les separaven, ambdós moments històrics van ser l’inici d’un model de ciutat: l’arrencada de la Barcelona franquista que identifiquem amb Mateu i la posada en marxa de la Barcelona democràtica. Dos episodis que comparteixen escenari, però en processos inversos: de la democràcia republicana al franquisme i de la dictadura a l’articulació d’una nova democràcia.

 

Barcelona omnipresent

Malgrat que tothom és conscient que no és la capital de l’Estat, el seu pes específic i la seva motxilla històrica i simbòlica (capital de Catalunya, centre catalanista, motor industrial, capital de la República, etc.) distorsiona i influeix. Exerceix pràcticament una cocapitalitat i actua com un pol d’atracció que cap règim no pot obviar o ignorar. Cal tenir-ho present si es vol entendre per què el franquisme va preparar tant a consciència l’ocupació i perquè s’esforçava tant a controlar-la durant la postguerra… La potència de la ciutat transcendeix.

 

Un llibre que la va marcar…

Més que un llibre del passat que em marqués, en recomanaria un de més actual que m’inspira a seguir treballant, com és el cas de Los amnésicos de Géraldine Schwarz (Tusquets, 2019). Em va semblar esplèndid!

 

… i un llibre per a qui comença

Recomanaria algun títol per inspirar i, en aquest sentit, segurament un on l’apartat gràfic hi sigui important. Podria ser Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) per, sobretot, com reacciona la gent quan el fulleja i descobreix aquell passat desconegut i oblidat de la seva ciutat.