Picasso i Miró, presentats junts, han engegat una tempesta. Obres creades durant el segle XX, de la Fundació i del Museu, conjuntament amb altres obres convidades de diferents col·leccions del món, un total de gairebé 340 obres, ens acomiaden l’any 2023 i enceten el 2024. Tot commemorant els quaranta anys de la mort de Miró i els cinquanta de la de Picasso. Ens brinden encertadament dos immensos meandres que s’entrecreuen durant les dues mostres, en blocs d’especialitats: pintura, dibuix, escultura, ceràmica, murals, gravat. També blocs de gèneres, com ara els retrats, natures mortes, paisatges urbans, escenes rurals, mites i reivindicacions…

Els dos artistes venen de tarannàs familiars i procedència geogràfica diferents. Això marcarà les personalitats artístiques incipients i les divergències i encaixos posteriors. Uns pares autoritaris dirigien l’escena familiar. El pare de Picasso, pintor i professor d’art, i el pare de Miró, l’artesania i la joieria, i l’ebenisteria de la família materna. Les dues mares, de l’època, com un escolà d’amén, són obedients i porugues encara que còmplices amb els fills, només d’amagat, per no contradir…

Joan Miró, prudent, reclòs a la família, però amb grans ales de somni per volar molt alt i fent poc soroll, fins al moment en què va sentir la passió inqüestionable. Pablo Picasso, avalot per ell mateix, amb una vida social dissipada, amb ales de voltor, crea el rebombori des del minut zero.

Comencem el viatge per les sales. Ens dona la benvinguda una fotografia realitzada a Mougins per Jaqueline Roque, en blanc i negre. Hi són tots dos. Ancians que tenen 86 i 74 anys i que comparteixen cinquanta anys d’amistat, a París i a Barcelona, conversen davant d’una petita obra. Concentrats, als seus ulls hi espurneja la gran intel·ligència artística d’uns creadors que sacsejaran les avantguardes.

 

Teatre

El 1917, el Gran Teatre del Liceu a Barcelona programarà Parade. Picasso s’exhibirà dissenyant l’escenografia i el vestuari. Miró assisteix a la representació i s’hi embadaleix. Dos anys més tard, Miró, a Barcelona visita la mare de Picasso. Un petit obsequi farà d’en Joan un «missatger» per trobar-se al París somiat amb Pablo. Al Museu Picasso hi trobem un teló de fons i figurins, creacions delicioses per entretenir-s’hi, fetes a mida per encaixar música, coreografia, argument, actors, ballarins… tot un plaer per a un artista intervenir en aquests tipus de creacions múltiples.

Destaquem una altra peça, el preciós Arlequí, on Picasso retrata Léonide Massine, el ballarí.

Malgrat que el cubisme ja està del tot desenvolupat en la seva obra, Picasso treballa geometries cubistes en la indumentària que contrasten amb un rostre de bonhomia, proporcionadament clàssic, de factura pentinada i acadèmica.

 

Mentrestant

El 1921 l’impacte del París surrealista els compromet a tots dos i l’olla de les avantguardes bull. Pablo, contundent, recomana a Joan que s’hi quedi si vol triomfar. Picasso, com ja no va deixar de fer mai, anava i venia dins dels estils com li convenia, sense escoltar ningú. Aquest era el camí.

Picasso valora molt l’exposició de Miró a la galeria La Licorne i l’admiració mútua està servida. I el somni dels dos joves artistes s’està fent realitat.

 

Retrat

L’autoretrat de Miró ens l’hem de mirar amb afecte especial, és un jove tímid de vint anys, i es mostra pantocràtic, frontal, simètric i admirador, com es va pronunciar sempre, de l’art romànic català. D’una factura delicada, detallista i pentinat, és un oli sobre tela, ben barrejat i gens texturat. Ressegueix el rostre amb perfils negres i cobreix fragments i estructures amb tintes planes, construint la camisa, tot fent un cubisme juganer… El quadre se’l quedarà Picasso.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Ballarines

Un tema recurrent dels dos eren també les ballarines. Miró, influenciat pels poetes, Breton i els seus amics, i el surrealisme, pinta un desmembrament del cos de la dona ballarina; veiem, en una vitrina, un dibuix d’aquest procés interessantíssim. També, amb incorporacions d’objectes, La ballarina de la Ploma, que ens ajuda a entendre fins on viatja la ment creadora, on hi ha poesia pura. Picasso pinta Les Tres Ballarines –obra que arriba de la Tate Gallery de Londres–, on hi dansa l’amor i la mort. Aquí entenem com l’artista, mentre estava pintant l’obra, fa un gir brusc i la rebrega de cop…, i esdevé macabra quan s’assabenta de la mort de Pichot. Altre cop comprenem l’artista quan sent dolor a l’ànima i ho manifesta. Impacta el color estrident, amb complementaris, la utilització del negre en contorns que endureixen l’obra, i les figures humanes femenines nues fetes contorsions, esgarrifen.

 

Erotisme

Danses i erotisme a dojo. La figura de la dona representada infinites vegades dins d’escenaris diversos. Des d’un estudi de pintor, on es despleguen formes corbes amb boques i vulves dentades en Picasso; o bé, en Miró, a l’espai còsmic, on pits i melics esfèrics floten, i vulves fèrtils i receptives en vermell, o negres barrant el pas mentre descansen, com la foscor de la lluna nova.

 

Natura morta

Cavall, pipa i flor vermella, de 1920, obra reclam que arriba des de Filadèlfia. Una «consoleta» preciosa, de filigrana detallista, llueix la talla de la fusta i la petjada del burí que venera l’ebenisteria de la família de Miró… El mirall ovalat reflecteix els camps de Mont-roig del Camp, on Miró va ser capaç d’enfrontar-se al seu pare i confessar-li que volia ser pintor. Al bell mig del quadre un llibre obert de Jean Cocteau, Le Coq et l’Arlequin que fa l’ullet a Picasso del qual hi ha una il·lustració.

 

Paisatges urbans

A la Fundació, dos petits olis, delícies que ens evoquen l’estima per la ciutat de Barcelona, ciutat trampolí per saltar cap a París. Picasso, el passeig de Colom, i Miró, el carrer de Sant Pere Més Baix, vistos des dels respectius balcons. Observem com si des d’un calidoscopi ens regalen en petits vidres de colors la fragmentació amb paral·lelepípedes i piràmides.

 

Paisatges rurals

La Masia, obra icònica de Miró, ve directament del Museu Nacional de Washington. Davant d’aquesta obra cal aturar-se i fer-hi una reverència. És una obra nascuda al camp, comprenent i estimant la pagesia, al mas Miró a Mont-roig del Camp, on s’escau una visita. És un compendi virtuós. Hi ha tot el que en aquell moment importa a Miró. Ens deixa intuir què farà després amb tots aquests personatges i formes, perquè esdevindran símbols mironians. Fins aquí, tot és al seu lloc, però en qualsevol moment Miró ho deslligarà a cor què vols i començarà a desgavellar-se el món de la física. Deixarà d’haver-hi cel i terra, horitzó i estabilitat, llei de la gravetat… Observem i quedem-nos amb una criatura petita sintetitzada que hi ha davant de la bassa, emportem-nos-la.

 

Els anys de guerra i postguerra

La Primera i la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola. L’impacte tràgic arriba a les seves ànimes. L’artista es rebel·la i pinta el lament. L’any 1937, veu a la premsa, des de París, la barbàrie de la confabulació de Hitler, Mussolini i Franco bombardejant Gernika un dia de mercat on tothom era al carrer. Picasso canvia el rumb de la primera idea i pinta l’obra magna, el Guernica. Rostres de dones plorant desconsoladament. Cares distorsionades que pateixen dol i terror. Decapitats, foc, terratrèmol i perversitat.

Miró pinta El Gran Segador, obra també de gran format, desapareguda. Ambdues obres espectaculars, encarregades pel Govern de la República Espanyola per al Pavelló de París, són, malauradament vigents avui, alerta!, iniciant el 2024! Aquests dies es mostren fragments d’aquests quadres en manifestacions contra les guerres actuals i demanant la Pau.

Encara, observem tres obres preparatòries esfereïdores, dues de Picasso, per al Guernica, amb una mare amb el fill mort, i una de Miró, L’infant ferit. Són tres petits estudis contra la ignomínia plens de tendresa i dolor alhora, amb traços de llapis absolutament genials. També cranis i verdures senzilles de supervivència evidencien fam i tragèdia en natures mortes simbòliques com unes vanitas del segle XX. Contra la intolerància, més endavant, Miró continuarà amb una tela plena de crits, regalims, esquitxos, on mans obertes, negres i ensangonades demanen recuperar llibertats, és el Maig francès del 68.

 

Assemblatges

Grans obres treballades amb aquesta tècnica combinatòria… ara en diríem materials reciclats, són molt ocurrents i plenes de contingut. Però n’anomeno una de Miró, la representació de la Família Reial Espanyola. Fragments de fusta policromada ironitzen sobre persones simples, que no vol dir senzilles, ni vol dir sintetitzades. De Picasso, ens acomiada una genial escultura, de La dona orgullosa passejant el seu nadó amb el cotxet, feta d’assemblatge i fosa posteriorment amb bronze.

El nadó, fet de fragments de ferros i fustes, es belluga talment com si fos de carn i ossos. Ella duu unes sandàlies de taló, tosques que deixen entreveure dos dits gruixuts del peu amb unglots ben visibles que ens arrenquen un deliciós somriure.

 

Pintura i escriptura: la cal·ligrafia

Il·lustracions i cal·ligrafies en llibres d’artista o directament fetes amb obra gràfica. La més democràtica de les especialitats que l’artista pot fer. Seriades i numerades, amb la qual cosa el preu és accessible per a bona part dels públics. Gravat al boix, aiguafort, punta seca, litografies, veritables delícies.

 

Homenatge a Picasso

Miró continua homenatjant i admirant Picasso, una felicitació que el diari La Vanguardia publicarà pel seu 90è aniversari i de la qual Pablo encara en gaudirà, com una moixaina del seu amic, dins la seva col·lecció particular un parell d’anys fins a la seva mort.

 

La revolta final

Darreres sales on els dos artistes dialoguen i alhora s’enfronten. Han passat dos tsunamis creadors i aquí en queda el seu rastre transformador al territori artístic. Veiem una obra molt madura, després de moltíssims anys d’investigació. De penes i glòries. I de tota una vida entregada a l’ART en majúscules.

 

Miró

Ja ha fugit absolutament de la realitat, ens ha presentat les constel·lacions, que ara es mostren lliures. No hi ha horitzó, no hi ha referències, tot és ingràvid. Ja és aquí el seu únic i intransferible llenguatge, l’abecedari Miró. Dona i estrella és la simplificació d’aquest llenguatge, és l’essència que ha trobat definitivament. S’ha transformat en un perfumista i la seva obra sintetitzada és una gota de perfum. Ens acomiada, entrant dins d’un espai de meditació zen, lliure, net i blanc amb una única referència d’una taqueta per si els humans senzills, necessitem emparar-nos-hi.

 

Picasso

La seva tossuderia a voler fer entrar el clau per la cabota. Ha arribat a la síntesi. Una obra darrera on apareix ell abraçant una criatura, com aquell retorn a la tendresa on no sempre va estar atent, dins la seva frenètica vida d’artista. Aquí es reconcilia amb les criatures, aquest quadre em recorda l’obra d’Otto Dix, dos autoretrats separats en el temps. En el qual, primer es representa de jove amb un fill a l’espatlla, l’aguanta només amb un braç, a l’altre braç hi manté la paleta i els pinzells. Anys més tard, es fa un segon autoretrat amb el net a coll, i no fa esment a la pintura. Només se centra en l’abraçada del nen amb els dos braços protegint-lo bé i amb un somriure de felicitat immensa. Cap al final de la vida mostren el que és realment important…

També Picasso apareix sol amb un colom a sobre, una evident reconciliació amb el seu pare que pintava quadres de colomars, i el petit Pablo l’ajudava pintant moltíssimes potes. En els colomars extraordinaris de Cannes, potser per venjança, cap dels coloms arraulits no llueix potes. Tampoc el colom de la Pau. Finalment, es posa un colom al cap quan visita, simplement per observar, els colomars. Davant, això sí, de la perplexitat d’una Jacqueline que l’acompanya i que mira al voltant tant enrenou de plomes i parrups, i intenta entendre què dimonis deu estar veient Pablo durant tantes hores dins d’un colomar.

 

Esperançador

He vist entre la gernació visitant, moltes criatures. Si se’ls deixa fer, els infants s’aturen davant de les obres on senten la veu dels artistes. Picasso i Miró van encetar la seva vida artística quan eren nens. La van continuar coneixent l’acadèmia i, finalment, maduren i en fan una destil·lació que els porta de nou a l’essència. Els infants la veuen clara, els adults la veiem rere el vel de la culturització no sempre ben entesa. Cal escoltar-los. Tenen la puresa que Picasso i Miró van retrobar de vells perquè la van saber conservar dins la senzillesa del seu món d’infant.