Schubertíada no és només Schubert. És molt més que Schubert tot i que el compositor vienès sigui la inspiració de les trobades musicals dedicades al lied, a la cançó poètica. Schubertíada també és Gustav Mahler, Erich Wolfgang Korngold, Carl Loewe, Hugo Wolf, Richard Rudolf Klein, Juli Garreta, o la mèlodie francesa. I si deixem de banda la veu, també és Bach, Xostakòvitx o Dvorak. I música de tots aquests compositors s’ha pogut escoltar a Vilabertran en una Schubertíada extraordinària per la qualitat, però també per la fita d’haver arribat als seus trenta anys d’història.

El baríton André Schuen va debutar a Vilabertran el 2018 i sempre hi ha tornat. Aquesta vegada ho va fer (20 d’agost) amb un programa que ell i el pianista Daniel Heide van titular Cançons de la nit i el comiat. Tot el programa destil·lava melangia i tristesa, des del Schubert que va obrir i tancar el recital, fins al Mahler poc freqüentat de Kindertotenlieder (Cançons per als infants morts), sobre poemes de Friedrich Rückert, que va compondre el 1904. Són cançons tràgiques, torbadores, que el baríton tirolès va interpretar amb contenció dramàtica i una exhibició vocal impecable.

Entre un autor i l’altre, Schuen va incloure sis cançons d’Erich Wolfgang Korngold (1897-1957), peces també nocturnes i molt íntimes. Aquesta va ser una incorporació molt benvinguda perquè aquest compositor vienès poc interpretat mereix tota l’atenció. Korngold va ser víctima de les dramàtiques vicissituds del segle XX. A Barcelona ja fa uns quants anys vàrem tenir la sort de veure representada al Liceu la seva òpera Die tote Stadt (La ciutat morta), una obra que mereix un lloc destacat en els repertoris operístics. A Vilabertran Schuen va interpretar una selecció de cançons que Korngold va escriure en la seva joventut. El baríton està en un moment molt bo d’una carrera la qual, sense menystenir les seves interpretacions operístiques, sembla destinada al lied. Ho va fer pensar la propina que va oferir, Morgen, de Richard Strauss, una interpretació de les que queden a la memòria.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Humor negre

Qui s’estrenava Vilabertran (22 d’agost) era el també baríton, en aquest cas veterà, Johannes Martin Kränzle que va oferir un programa força diferent i insòlit fins a un cert punt. El cantant té un vessant teatral còmica que coneixen molt bé els que l’han pogut veure a Bayreuth interpretant brillantment el paper de Beckmesser en la darrera producció de l’òpera wagneriana Die Meistersinger von Nürnberg.

A Vilabertran va muntar un programa que girava en bona part al voltant de l’humor gairebé sempre negre com el de Carl Loewe a les balades Herr Oluf (El senyor Oluf), Odins Meeresritt (Cavalcada marina d’Odin) i Edward; el de Schumann a Beltsatzar, o el de Schubert a Der Zwerg (El nan). Aquestes obres que són contes fantàstics amb girs argumentals i finals sorprenents, són òperes en miniatura en què el solista ha d’interpretar diferents personatges. Kränzler, amb Hilko Dumno al piano, va cantar amb la versatilitat vocal que reclamen les diferents figures i amb una teatralització i mímica facial discreta, però de gran eficàcia per a crear les atmosferes fosques de les balades.

El programa també incloïa unes cançons d’Hugo Wolf més iròniques que humorístiques. El baríton ens va descobrir al compositor Richard Rudolf Klein (1921-2011) de qui va interpretar Dotze cançons sobre antigues melodies jueves. Eren peces breus compostes el 1983 sobre una col·lecció de poemes d’autor anònim titulada Cançons del gueto. Escrites en jiddisch, Kränzler les va estrenar i les incorpora normalment als seus recitals. No tenen la dificultat de les obres que havia interpretat fins llavors, però el baríton va extraure tota la gràcia que tenen.

 

Francisco Poyato i Roger Padullés a Vilajuïga, oferint un concert de la Schubertíada de Vilabertran. © Sílvia Pujalte

Francisco Poyato i Roger Padullés a Vilajuïga, oferint un concert de la Schubertíada de Vilabertran. © Sílvia Pujalte

 

Cançons de Garreta

Per segon any l’Espai Misteri – Deu d’Aigua de Vilajuïga ha acollit alguns recitals de la Schubertíada de Vilabertran. El 27 d’agost, el tenor Roger Padullés i el pianista Francisco Poyato hi van oferir un recital que va començar amb Beethoven i que passant per Edvard Grieg aviat va arribar a Juli Garreta, Eduard Toldrà i Joaquim Serra, en el que tot lligava amb un fil empordanès. Garreta era de Sant Feliu de Guíxols; Serra, de Peralada, i Toldrà estiuejava a Cantallops. I Beethoven i Grieg? Els dos van ser una gran influència en Garreta i quan aquest escoltava música del noruec deia que sentia olor de rovellons i pinetells.

Padullés ha acabat amb la idea que a Garreta no li interessava la veu. El tenor va enregistrar l’integral de les seves cançons a Records i somnis (Ficta), que va presentar el 2021. A Vilajuïga va interpretar onze peces de les quals val la pena destacar per l’emoció que el tenor va saber generar En l’enterro d’un nin, amb lletra de Jacint Verdaguer, i El reliquari sobre un poema de Francesc Mathéu. Les dues cançons mantenen la tensió amb un llarg postludi pianístic. Al final del recital, la propina que van oferir va ser una altra cançó de Garreta, Orfe, una breu i bonica cançó de bressol.

 

Corda i piano

Dèiem que la Schubertíada no és només Schubert. Tampoc és només veu. Escoltar la integral de les sonates i partites per a violí sol de Johann Sebastian Bach no és molt freqüent. A Vilabertran va ser possible viure aquesta experiència (27 d’agost) en un concert d’homenatge als professionals de la salut. Van ser-ne intèrprets els violinistes Maria Florea, Elena Rey, Abel Tomàs, Bernat Prat, Helena Satué i Vera Martínez Menher que van donar a la canònica el seu sentit més espiritual amb la música del gran Bach.

Ja és tradició que el Quartet Casals s’encarregui de la cloenda del festival. Aquest any ho van fer (28 d’agost) amb el breu Quartet per a cordes n. 1 en Do major de Dmitri Xostakóvitx i amb el molt més extens Quintet per a piano n. 2 en La major d’Antonin Dvorak, amb el pianista Christian Blackshaw. Els Casals són uns grans intèrprets dels quartets del compositor rus i així ho van palesar una vegada mes. Amb el quintet, la incorporació d’un altre músic i un altre instrument va mostrar la seva capacitat d’integració amb un Abel Tomàs, primer violí, controlant que tot funcionés com així va ser.