No hi ha diagnòstic dels informes governamentals, acadèmics o de think tanks que no identifiqui les mancances educatives com una de les causes principals dels problemes econòmics i socials de fons que afecten la societat espanyola i que, en conseqüència, receptin reformes educatives profundes per solucionar-los. Ni hi ha discurs polític que no reculli aquestes recomanacions amb l’èmfasi retòric de rigor.

Però, al mateix temps, es dóna la paradoxa que l’educació no apareix en els sondejos d’opinió com un problema que sembli preocupar gaire a la ciutadania. A l’últim baròmetre del CIS un 4,9 % considerava que es tractava d’un dels principals problemes col·lectius i només un 5,8 % confessava que l’afectava particularment. Similar baix nivell de preocupació s’apreciava en el darrer sondeig del CEO: un 6,3 % pensava que era un dels problemes importants i tan sols un 1,8 % el sentia com rellevant personalment.

Probablement, aquesta despreocupació sigui una demostració d’un grau suficient de conformitat i satisfacció amb el sistema educatiu vigent, com es constata a la sèrie d’enquestes del CEO sobre polítiques públiques, on l’ensenyament públic rep un aprovat general en els darrers quatre sondejos. Tanmateix, aquesta satisfacció no es correspon, amb els informes de les organitzacions internacionals que avaluen amb severitat el nostre sistema educatiu.

Aquesta indiferència aparent de l’opinió pública només es veu sacsejada cíclicament quan des dels poders públics es plantegen reformes de la legislació educativa, com és el cas de la nova llei d’Educació (de nom impossible) que ha estat debatuda amb més soroll i fúria que arguments reposats, i finalment aprovada per una majoria parlamentària ajustada. Així, la nova llei neix amb l’amenaça de ser sabotejada en la seva aplicació per les autonomies governades per l’oposició i de ser abolida tan bon punt com el Partit Popular torni a la Moncloa.

D’aquesta manera queda instal·lada en l’opinió ciutadana la percepció que és impossible consolidar un sistema educatiu coherent i orientat a una millora progressiva de l’equitat i de la qualitat educativa. Una percepció corroborada per l’historial de les successives lleis educatives i pel fracàs in extremis del pacte que va estar a punt d’assolir el ministre Ángel Gabilondo l’any 2010, però que el Partit Popular va acabar per rebutjar. Tot i que per contradir el fatalisme d’aquesta trajectòria, no està de més recordar que a Catalunya sí que es va aconseguir un pacte transversal entre govern i oposició amb la Llei d’Educació de Catalunya del 2019 impulsada pel conseller Ernest Maragall.

El nucli de la confrontació política resideix en la qüestió mai resolta del tot de la doble xarxa escolar.

Les reaccions a aquesta incapacitat crònica per assolir un pacte educatiu d’Estat tendeixen a un lament genèric i bonista que atribueix les responsabilitats d’aquest fracàs de forma simètrica a banda i banda de l’espectre ideològic. A la vegada que obliden sovint que la columna vertebral del sistema educatiu s’ha mantingut estable en els darrers quaranta anys, amb mesures més o menys encertades que han perseguit la seva adequació a noves exigències socials.

Val la pena recordar sumàriament quins són els elements vertebradors del sistema educatiu espanyol en democràcia: el reconeixement constitucional del dret a l’educació i la llibertat d’ensenyament; l’establiment de l’escolarització obligatòria i gratuïta entre els 3 i els 16 anys; l’organització de l’oferta educativa en dues xarxes escolars, pública i privada concertada, amb un sector privat residual, i, finalment, la regulació i gestió de la política educativa per part de les Comunitats Autònomes. Aquest sistema ha possibilitat un rendiment mínimament satisfactori, però segurament massa mediocre tant pel que fa a l’equitat com a la qualitat de l’educació.

La consciència d’aquesta insatisfacció és la que justifica les iniciatives de reforma, com és el cas de la llei recentment aprovada. En les manifestacions de la ministra d’Educació destaca la insistència a proclamar que l’objectiu principal de la llei és assolir l’equitat educativa. En conseqüència, la llei proposa mesures per corregir aquesta situació per mitjà de la planificació de les places escolars, la prohibició del pagament de quotes, el repartiment equitatiu dels alumnes vulnerables, o l’exclusió de la cessió de solars municipals per a la construcció de nous centres educatius. Mesures que han estat considerades per l’oposició com una agressió a l’escola concertada i en posa en risc la supervivència.

Efectivament, deixant de banda altres aspectes que han suscitat força polèmica, el nucli de la confrontació política resideix en la qüestió mai resolta del tot de la doble xarxa escolar. Amb una pregunta central: com es considera l’escola concertada? Una escola subsidiària del sistema públic destinada a desaparèixer amb el temps o bé una escola integrada en el servei públic i cooperadora en peu d’igualtat?

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

És indubtable que el propòsit del ministre José María Maravall plasmat a la LODE (1983) d’integrar plenament l’escola concertada en el servei públic educatiu no s’ha assolit satisfactòriament, en tant que l’escola concertada ha esdevingut objectivament un agent principal de la segregació escolar: «Avui nou de cada 10 nens sense recursos i vuit de cada 10 fills d’immigrants estan escolaritzats a l’escola pública, malgrat que aquesta instrueix el 67,1 % de l’alumnat (la concertada el 25,5 % i la privada el 7,4 %). Fins el sempre caut Andreas Schleicher, director de les proves de qualitat educativa PISA, retreu l’escenari: “La privada a Espanya s’ha convertit en una forma de segregar els alumnes pel seu context social, però no sembla molt efectiva a l’hora d’elevar l’educació, almenys d’acord amb els resultats de PISA.”» (Elena Silió a El País, 23-11-20).

Com també és cert que en el seu infrafinançament públic, l’escola concertada troba la justificació de la necessitat de complementar el seu finançament amb les aportacions de les famílies, provocant l’efecte barrera generador de la segregació escolar:

«L’infrafinançament real de l’escola concertada s’ha complementat en la majoria de les ocasions amb copagaments que superen el cost real de la plaça escolar i actuen com a factor de discriminació econòmica en l’accés. Precisament, un dels punts febles de la Lomloe és no resoldre el problema del finançament de l’escola privada per garantir la gratuïtat real i eliminar les aportacions de les famílies.» (Sheila González Motos i Xavier Bonal a Agenda Pública, 23-11-20).

Per acabar d’arrodonir el caràcter explosiu del tema, és evident que el fet que una gran part d’aquestes escoles sigui de titularitat de l’Església catòlica afegeix un plus de conflictivitat ideològica a la qüestió, lligada també a l’estatus de l’assignatura de religió en el currículum escolar, amb l’ombra allargada dels Acords amb la Santa Seu del 1979 constitucionalitzats subreptíciament en els articles 16 i 27 de la Carta Magna:

«Els articles 16 i 27 i els Acords amb la Santa Seu són la “cotilla” dins de la qual s’ha de moure el legislador per regular l’exercici del dret a l’educació. És una “cotilla” amb la qual la dreta espanyola es troba molt còmoda, però és una “cotilla” que asfixia l’esquerra. Cada intent d’aquesta per relaxar la pressió de la “cotilla” és denunciat per la primera com