Quan es va anunciar la programació d’aquesta temporada del Liceu, la participació de l’escultor Jaume Plensa en l’òpera Macbeth de Giuseppe Verdi es definia com Creació artística. En el programa de mà aquella definició ha estat substituïda per la de Direcció escènica. Vista la representació el dia de la seva estrena potser ni l’una ni l’altra respon a la producció. De direcció escènica n’hi ha ben poca, o la que hi ha, no es nota. La creació artística és la que Plensa ja ens té acostumats. Musicalment, en canvi, la producció va respondre a les grans expectatives creades per un repartiment encapçalat per Sondra Radvanovsky, Luca Salsi i Erwin Schrott, i per una molt encertada direcció orquestral de Josep Pons.
Aquest Macbeth liceista és de fet una òpera en versió de concert amb l’afegit de la iconografia de l’obra de Plensa que apareix i desapareix deixant diverses vegades l’espai escènic totalment buit, només amb la presència d’un o dos protagonistes palplantats al prosceni perquè, com deia Salsi a la televisió, l’escenari tot obert no ajuda. Hi ha els cèlebres caps de noia, els metàl·lics de nois, els homes-arbre, siluetes, i lletres, moltes lletres, unes gegantines passejades pel cor, d’altres en un morphing, i també en el vestuari (de Plensa) dels protagonistes i el dels ballarins perquè aquest Macbeth és la versió de París que Verdi va revisar el 1865, divuit anys després de l’estrena a Itàlia, i, tractant-se de la capital francesa, havia d’incloure ballet.
Visualment, en surten unes magnífiques postals, però no hi ha un concepte dramatúrgic que expliqui i/o desenvolupi la tragèdia que Verdi va adaptar de l’obra homònima del seu venerat William Shakespeare. El resultat és que no emociona gens ni mica contradient així el convenciment que l’escultor expressava al programa de mà que, veient l’òpera, la gent ploraria de bellesa i d’emoció.
Una imatge de Macbeth al Liceu amb direcció escènica de Jaume Plensa Fotografia de David Ruano
Malgrat tota la gran operació de màrqueting per vendre el ‘Macbeth de Plensa’, van ser les veus i l’orquestra les que van triomfar netament. La soprano Sondra Radvanovsky, convertida ara en la veu més estimada al Liceu, va posar tota la seva capacitat artística al servei d’un personatge que pot ser vocalment poc agraït com és del de Lady Macbeth. Al seu costat, el baríton Luca Salsi en el paper que dona títol a l’òpera va demostrar que avui és un dels grans macbeths que hi ha als escenaris amb la seva veu sense fissures, afinada, capaç de modular-la a plaer. El baix-baríton Erwin Schrott en el paper de Banco va fer gala d’una gran autoritat vocal. Completaven un repartiment homogeni i de manera molt eficaç Gemma Coma-Alabert (Dama de companyia), Francesco Pio Galasso (Macduff), Fabián Lara (Malcolm) i David Lagares (Metge, Servent, Sicari i Herald).
Josep Pons al capdavant de l’orquestra del teatre va treballar tots els matisos d’una partitura que es mou entre moments de gran foscor i d’altres molt airosos. Del cor, una vegada més s’ha de dir que mentre el d’homes funcionava, el de dones, sobretot a l’escena de les bruixes al primer acte, entrava fora de temps i sempre a remolc de l’orquestra. En aquesta producció hi ha molt ballet, a més del canònic parisenc en començar el tercer acte. La coreografia d’Antonio Ruz és d’una gran riquesa de moviments interpretats per uns ballarins en excel·lent forma.
El públic de l’estrena va rebre l’obra amb grans aplaudiments.
Un altre convenciment de Plensa, expressat en aquesta ocasió en roda de premsa, és que aquesta producció seva ajudarà a canviar la manera de mirar l’òpera, contribuirà a renovar-la. Un cop vista, el que ve al cap és aquella cèlebre frase de Verdi: «Torniamo all’antico, sarà un progresso!» O el títol d’una altra obra de Shakespeare, molt soroll per no res.
