El Govern de les Illes Balears va fer una cosa força insòlita, tractant-se d’una administració pública. Va encarregar una òpera a dues figures molt destacades del món cultural mallorquí, el músic Antoni Parera Fons i l’escriptora Carme Riera. L’obra, L’arxiduc, es va estrenar a finals de novembre al Teatre Principal de Palma amb un repartiment digne d’una gran estrena absoluta encapçalat per David Alegret i José Antonio López. L’obra, que explica la història de l’arxiduc Lluís Salvador de Habsburg, l’aristòcrata erudit que es va instal·lar a Mallorca i que va passar a formar part del món illenc, és una òpera de molt bona factura.
La iniciativa és insòlita, dèiem, perquè per produir íntegrament l’òpera el Govern ha esmerçat la quantitat de 400.000 euros. El projecte el va posar en marxa l’anterior Govern (Partit Socialista, Més per Mallorca i Més per Menorca) el 2018, i el va estrenar un de molt semblant (Partit Socialista, Podem i Més per Mallorca). Que una administració pública dediqui aquest pressupost a una òpera és digne d’admiració. O no.
Ho seria si a les Balears la cultura en general i la música clàssica en particular gaudissin d’una situació confortable, amb prou mitjans per a l’estudi i la difusió del patrimoni. Malauradament, no és ben bé així. Les mancances són grans. De compositors vius, se n’estrena molt poc. Algunes excepcions són les de Maties Far i Antoni Mairata. I sobre els difunts, regna la manca de mitjans per a l’estudi d’aquest patrimoni.
PUBLICITAT
«Els musicòlegs no tenim política d’ajudes», diu Amadeu Corbera, cap del Departament de Musicologia i Pedagogia al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. Afegeix que no necessitarien 400.000 euros, «amb menys faríem el fet». De recerca en fan, però de manera voluntària. I de patrimoni per estudiar i difondre no en falta. Hi ha uns compositors que mereixen tot el reconeixement per la qualitat de les seves obres i per una biografia musical que inclou el contacte amb grans figures que els van veure com iguals. Hi ha quatre casos paradigmàtics, els de Miquel Capllonch (1861-1935), Antoni Torrandell (1881-1963), Joan Maria Thomàs (1896-1966) i el de Baltasar Samper (1888-1966), els quals van ser part activa del moment d’esplendor musical que va ser el noucentisme.
