El Govern de les Illes Balears va fer una cosa força insòlita, tractant-se d’una administració pública. Va encarregar una òpera a dues figures molt destacades del món cultural mallorquí, el músic Antoni Parera Fons i l’escriptora Carme Riera. L’obra, L’arxiduc, es va estrenar a finals de novembre al Teatre Principal de Palma amb un repartiment digne d’una gran estrena absoluta encapçalat per David Alegret i José Antonio López. L’obra, que explica la història de l’arxiduc Lluís Salvador de Habsburg, l’aristòcrata erudit que es va instal·lar a Mallorca i que va passar a formar part del món illenc, és una òpera de molt bona factura.

La iniciativa és insòlita, dèiem, perquè per produir íntegrament l’òpera el Govern ha esmerçat la quantitat de 400.000 euros. El projecte el va posar en marxa l’anterior Govern (Partit Socialista, Més per Mallorca i Més per Menorca) el 2018, i el va estrenar un de molt semblant (Partit Socialista, Podem i Més per Mallorca). Que una administració pública dediqui aquest pressupost a una òpera és digne d’admiració. O no.

Ho seria si a les Balears la cultura en general i la música clàssica en particular gaudissin d’una situació confortable, amb prou mitjans per a l’estudi i la difusió del patrimoni. Malauradament, no és ben bé així. Les mancances són grans. De compositors vius, se n’estrena molt poc. Algunes excepcions són les de Maties Far i Antoni Mairata. I sobre els difunts, regna la manca de mitjans per a l’estudi d’aquest patrimoni.

«Els musicòlegs no tenim política d’ajudes», diu Amadeu Corbera, cap del Departament de Musicologia i Pedagogia al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. Afegeix que no necessitarien 400.000 euros, «amb menys faríem el fet». De recerca en fan, però de manera voluntària. I de patrimoni per estudiar i difondre no en falta. Hi ha uns compositors que mereixen tot el reconeixement per la qualitat de les seves obres i per una biografia musical que inclou el contacte amb grans figures que els van veure com iguals. Hi ha quatre casos paradigmàtics, els de Miquel Capllonch (1861-1935), Antoni Torrandell (1881-1963), Joan Maria Thomàs (1896-1966) i el de Baltasar Samper (1888-1966), els quals van ser part activa del moment d’esplendor musical que va ser el noucentisme.

A Pollença, on va néixer i on va cedir terrenys per a ús públic, es recorda a Capllonch amb llocs municipals que porten el seu nom. També amb un bust. Tanmateix, de la seva música, poca cosa, i si ens aturem en la seva biografia artística, veiem que no és menor. Becat per estudiar a Alemanya, s’hi va quedar a viure quaranta anys dedicat a la composició, a la interpretació al piano i a l’ensenyament abans de tornar a Espanya.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

José Antonio López i David Alegret, a ‘L’arxiduc’, òpera de Parera Fons i Riera. Fotografia de César Miralles.

José Antonio López i David Alegret, a ‘L’arxiduc’, òpera de Parera Fons i Riera. Fotografia de César Miralles.

 

Mestre de Rubinstein

Un dels seus alumnes va ser ni més ni menys que el gran pianista Arthur Rubinstein. Aquest, a les seves memòries el recordava com un mestre que tenia «una divertida disposició per a la música», la qual «era un pur plaer per a ell, que sabia compartir amb mi». El cèlebre pianista afegia: «L’adorava». Mestre i alumne van fer una gran amistat. El mallorquí també la va fer amb Clara Wieck, la vídua de Schumann que el va empènyer a publicar algunes de les seves obres per a piano. Una d’aquestes obres, Variacions Op. 8, és considerada l’obra més important del piano romàntic espanyol. També va compondre moltes cançons en el més pur estil dels lieder alemanys que dins de l’escassa discografia del compositor es poden trobar enregistrades pel tenor Joan Cabero, amb Bartomeu Jaume al piano, i per la mezzosoprano María José Montiel, amb Miquel Estelrich.

Capllonch va compondre diverses obres polifòniques impulsades pel seu amic, també mallorquí, Joan Maria Thomàs. Aquest compositor i organista va fundar el 1926 l’Associació Bach per a la música antiga i contemporània, i uns anys més tard, la Capella Clàssica de la qual Manuel de Falla era director honorari. Estudiós del patrimoni hispànic, Thomàs va ser un dels participants en el Congrés Internacional de Musicologia celebrat a Barcelona el 1936. La seva obra està per editar.

Una altra figura de la música a Mallorca és Antoni Torrandell. El 1905 va anar a París a perfeccionar els seus estudis de piano amb Ricard Viñes. Bona part de la seva obra, entre romàntica i impressionista, es va publicar a França i inclou moltes composicions simfòniques. També va ser un gran intèrpret de les obres de Capllonch.

Tanmateix, la personalitat musical que més interès suscita pel gran desconeixement que se’n tenia és la de Baltasar Samper a qui Corbera, que el considera el compositor català més important després d’Eduard Toldrà, dedica la seva tesi doctoral a punt d’acabar. Instal·lat a Barcelona de ben jovenet, Samper es va incorporar a la vida cultural i política catalana. Va formar part del grup Compositors Independents de Catalunya al costat de Toldrà, Manuel Blancafort, Robert Gerhard o Frederic Mompou entre altres, sent el de més edat. Va ocupar càrrecs a la Generalitat.

 

Samper, segon per la dreta, amb Gerhard, Grau, Campins, Toldrà, Blancafort, i Ricard Lamote de Grignon, el 1931, a l’Ateneu Barcelonès.

Samper, segon per la dreta, amb Gerhard, Grau, Campins, Toldrà, Blancafort, i Ricard Lamote de Grignon, el 1931, a l’Ateneu Barcelonès.

 

Tocar totes les tecles

A diferència de Torrandell i Thomàs que es van quedar després de la Guerra Civil, Samper es va haver d’exiliar, en un primer moment a França i, després, a Mèxic on va morir. Diu Corbera que el desconeixement de la figura de Samper i de la seva obra es deu a la dificultat que hi ha per ubicar-lo, ja que «tocava totes les tecles». Era compositor, pianista, director, crític de La Publicitat, musicòleg i, des de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el pare d’una primera etnomusicologia catalana positivista i sistemàtica. Tanmateix, hi havia una altra qüestió que dificultava la seva ubicació, segons explica l’estudiós: «A Mallorca el veien com un catalanista; a Barcelona, com un mallorquí; els espanyols, com un català, i els mexicans el consideraven un espanyol. Així doncs, no se l’apropia ningú, tothom espera que ho facin eles altres.»

El musicòleg Amadeu Corbera s’exclama de la falta d’ajudes i diu que amb menys dels 400.000 euros de ‘L’arxiduc’ ja farien el fet.

La manca d’un fons únic de la seva obra, que estava repartida en diferents arxius i biblioteques, en dificultava també l’estudi. Això s’ha començat a arreglar. El 2017 el Govern balear va adquirir l’arxiu de la família que estava a Mèxic en una operació que va costar 40.000 euros. Hi havia el compromís que l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB) faria una política d’estrenes a partir del llegat obtingut, però fins ara s’ha fet poca cosa.

El 2021, gràcies a la recuperació de l’arxiu, l’orquestra va presentar una revisió de la seva obra més coneguda, la Suite Mallorca, una de les poques obres del compositor que van sobreviure al silenci de tants anys i que el mateix Samper va acabar avorrint. El compositor va deixar escrit que aquesta obra havia corregut més del que hauria volgut, la qual, juntament amb altres dues obres –insistia a dir que només eren dues– sobre temes mallorquins, li havien adjudicat l’etiqueta de «músic folklorista o popularista».

L’OSIB també va estrenar Set cançons. Hi ha un enregistrament d’altres peces per a veu i piano, i de danses per a piano i cordes, a partir del llegat, fet per l’Ensemble Tramuntana, i poca cosa més. De moment, perquè Corbera i el tenor Roger Padullés han acabat la tasca de recopilació de les partitures per registrar, l’estiu de l’any vinent, la integral de les cançons que publicarà Ficta (partitures i disc). De segur que això no és tot perquè l’arxiu Samper pot guardar moltes sorpreses.

Davant d’aquest panorama en què hi ha tanta feina per fer i no només amb Samper, cal dir que encarregar una òpera com L’arxiduc està bé, però si anés acompanyat d’una adjudicació de fons i mitjans per a la recerca i difusió del patrimoni encara ho estaria més, de bé.