Testimoni de la complexitat europea

Va néixer a Praga el 1957. Quan tenia 16 anys es va traslladar amb la seva família als Estats Units, on va estudiar Literatura comparada a la Universitat d’Illinois. Als 80 va viure algunes temporades a Chicago, Nova York i París. Finalment, es va traslladar a Barcelona, on va adquirir la nacionalitat espanyola al mateix temps que recuperava la txeca. Autora de diverses novel·les, relats i assajos, ha estat mereixedora del Premi Cálamo 2017, proposada com a millor llibre per La Vanguardia i El Periódico entre d’altres. De la seva obra de caràcter testimonial en destaca Vestides per a un ball a la neu que reconstrueix la peripècia de les dones supervivents dels camps del gulag i la biografia de Bohumil Hrabal, Els fruits amargs del jardí de les delícies. La seva última novel·la és Ens vèiem millor en la foscor (Galaxia Gutenberg). La seva obra s’ha traduït a una desena d’idiomes, entre els quals anglès, alemany i rus. Col·labora amb El País i altres mitjans de premsa escrita. Ha traduït més de cinquanta obres dels idiomes txec i rus a l’espanyol i al català.

Aprofito una visita de Monika Zgustová a Madrid, on ha anat per participar en un acte públic, per conversar amb ella sobre la seva obra literària, sobre la seva vida i sobre alguns dels fascinants autors txecs que ha conegut gràcies a la seva activitat de traductora.

El seu darrer llibre, fins ara, és la novel·la Ens vèiem millor en la foscor que és, si no m’equivoco, la més propera a la seva pròpia experiència vital que és, per diferents motius, peculiar, insòlita i d’un cosmopolitisme molt accentuat. En aquesta novel·la es parla molt de les relacions entre la protagonista –Milena, clar alter ego de l’autora– i Jana, la seva mare, que viuen separades per un oceà i, sobretot, per una actitud molt diferent davant la vida. És així?

Sí, tot això és cert. La novel·la examina bàsicament dues qüestions: la de l’exili, el desarrelament i l’adaptació al país d’acollida, i les relacions de família a distància, sobretot la que es forma entre mare i filla, una relació que sol ser complexa. Però també hi ha el tema del final de la vida que pot representar una reconciliació amb els fills, amb la seva manera de veure el món que sol ser molt diferent, amb la vida d’aquests i fins i tot amb la pròpia vida.

És una autobiografia novel·lada?

Jo la definiria com una novel·la inspirada per alguns trets de la vida de la meva família més que autobiografia pura. Però és cert que aquesta vegada recullo més elements de la nostra vida de família dels que generalment recullo. En la majoria de les meves novel·les la línia autobiogràfica està acuradament amagada, fins i tot en aquelles novel· les que parlen d’altres personatges que realment existien, com Gala Dalí, la filla de Stalin, o Vera i Vladimir Nabokov entre d’altres. L’exili, un tema recurrent, va ser una experiència molt traumàtica per a mi, de fet, la vaig tenir dues vegades: primer, en arribar amb els meus pares als Estats Units, com una adolescent. Després en traslladar-me d’Amèrica a Europa, a Barcelona on vaig anar sense res.

Per què tants personatges exiliats en els seus llibres?

Bé, suposo que cada escriptor tracta essencialment aquells temes que el preocupen o que li han resultat traumàtics. Qui ha viscut una guerra, un camp de concentració o la presó, examina la seva vivència en la seva obra. El desarrelament va ser i continua sent una de les vivències més profundes de la meva vida, i per això m’agrada analitzar-la. Indagant en altres desarrelats he arribat a la conclusió que es tracta d’una experiència dura però enriquidora i, per tant, positiva. Si miro enrere, veig que tots els meus llibres han tractat el tema de l’exili exterior o interior (les vides de les dones al gulag, a les quals vaig dedicar el meu llibre Vestides per a un ball a la neu, és un exemple d’ambdós tipus d’exili).

Aquí (a Ens vèiem millor en la foscor) és la proximitat de la mort de Jana la que propicia l’acostament.

En la mort de la mare vaig mostrar que l’últim moment de la vida pot ser el d’entesa i conciliació, pot representar un instant lluminós en el conjunt de la vida, un instant que pot fer llum sobre tota la vida anterior… per als més propers del mort i, tal vegada, fins i tot per al que se’n va, encara que això no ho podem saber amb certesa. La novel·la es planteja preguntes sobre el significat de les paraules que diem i les accions que duem a terme durant la vida, quin significat tenen. S’hi diu: «Tant se val què diem mentre vivim. Al final, les preguntes que el món i la vida ens plantegen sense parar les responem amb fets, i no amb paraules. Qui ets, què has desitjat de veritat, a què t’has mantingut fidel i a qui o què has traït, si ets valent o covard i per quins motius ho ets. Podem intentar respondre amb paraules si volem, però el que compta és que al final les respondrem amb la vida viscuda.»

«Tant se val què diem mentre vivim. Al final, les preguntes que el món i la vida ens plantegen sense parar les responem amb fets, i no amb paraules.»

En la seva novel·la sosté que qui se’n va del seu país…

Qui se’n va del seu país pot viure a qualsevol lloc. El món sencer és la seva pàtria, o cap lloc no ho és. L’exili és el màxim desarrelament, és la insuportable levitat de l’ésser.

Ja que esmenta aquest títol, s’identifica amb la, diguem-ne, «fenomenologia» de l’exiliat en l’obra de Milan Kundera, un dels autors que ha traduït?

Kundera i la seva dona els trobo durant anys i gairebé sempre parlem del tema comú d’haver deixat enrere Praga i haver-nos traslladat a altres ciutats europees. A diferència de la seva dona, Kundera s’hi sent molt bé, a l’exili. Un dels seus llibres més interessants és per a mi La ignorància, on s’indaga en el retorn de l’emigrant al país de naixement. Durant els anys 50 i 60, diu Kundera, els emigrants dels països comunistes no eren gaire volguts a l’Europa Occidental, on el feixisme, aleshores, es considerava com el mal autèntic: Hitler, Mussolini, l’Espanya de Franco, les dictadures de l’Amèrica Llatina. Només a finals dels 60 i als 70, els països occidentals es van decidir a considerar també el comunisme com un mal, tot i que un mal menor.

Sí; a l’exili Irena, la protagonista de La ignorància, s’adona que als ulls dels francesos el seu cas no és prou seriós.

Efectivament: ho consideren com… una catàstrofe de segona categoria. Irena pensa que els francesos «no necessiten l’experiència. Els judicis, per a ells, precedeixen l’experiència». I continua pensant: «Quan hi vam arribar, no necessitaven cap informació. Ja sabien que l’estalinisme era un mal i l’emigració una tragèdia. No els interessàvem pel que pensàvem, els interessàvem perquè érem proves evidents del que pensaven ells.» A Praga, vint anys més tard, Irena s’adona que molts esdeveniments i moltes persones d’abans d’haver emigrat se li han esfumat del cap i que ningú no vol ni pot entendre la seva desmemòria. Ningú no li pregunta què ha fet durant els vint anys d’emigració; els seus amics uneixen el moment present amb la vida passada a la capital txeca, per la qual cosa Irena sent que li amputen vint anys de vida. Se sent mutilada, retallada; com una nana.

PUBLICITAT

Vostè ha traduït diversos clàssics txecs com Bohumil Hrabal, Milan Kundera, Václav Havel, Jaroslav Hasek, Jaroslav Seifert, i russos com Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Isaak Bábel i Fiódor Dostoievski entre altres. En quines circumstàncies va fer el pas de traductora a autora?

Em vaig adonar que havia arribat el moment d’escriure una biografia de Hrabal, un autor que s’anava convertint en un dels grans clàssics del segle XX. Després d’haver publicat la biografia, el dolç verí de l’escriptura va començar a circular per les meves venes, així que em vaig embarcar a escriure una trilogia sobre tres dones de tres segles diferents: Teresa Cayetana de Alba, amiga i enamorada de Goya, l’escriptora txeca Bozena Nemcová i l’exiliada de la Revolució Russa, la també escriptora Nina Berberova. Les tres protagonistes representen l’evolució de la dona i del seu lloc en la societat.

«Bohumil Hrabal em va dir: “Segueix escrivint, ho portes dins com una cabra la llet”.»

A partir d’aquest llibre sempre he escrit sobre les dones. És la meva manera de fer feminisme: observar-nos com som, contemplar-nos des de diferents angles, reflexionar sobre diferents tipus de dona en diferents circumstàncies.

La primera vegada que vaig veure el seu nom va ser com a traductora d’un llibre de memòries excepcional, Tota la bellesa del món, de Seifert, que, si no recordo malament, es va publicar després que li donessin el Nobel. Com era Seifert? En les seves memòries sembla un senyor encantador, sensible, romàntic, d’un humor suau, sense acritud. Quin dels seus poemes, o dels seus llibres de poemes, és el seu preferit?

Quan començava la meva carrera de traductora i periodista a Espanya a Seifert, que era el rei dels poetes txecs, li van donar el premi Nobel de Literatura. El diari El País em va enviar a Praga a fer una entrevista al poeta. Va ser el meu primer viatge a la meva ciutat d’origen des que els meus pares se’n van anar a l’exili amb els seus fills als 70. En aquell 1984, Txecoslovàquia estava sumida en el pessimisme que comportava el totalitarisme comunista. Davant de la casa de l’escriptor no s’amuntegaven multituds de periodistes ansiosos d’aconseguir una entrevista, sinó diversos homes amb gavardina: agents de la policia secreta. Seifert era sobretot humà; el que més valorava en una persona era la calidesa i la bondat. L’entrevista va ser molt relaxada i espontània, el poeta disposava de temps i es va obrir molt en les seves respostes. Vaig tenir diverses altres oportunitats de veure’l mentre realitzàvem entrevistes per a TV3. L’última vegada que ens vam trobar va ser quan li vaig regalar una antologia dels seus poemes que jo mateixa havia seleccionat i traduït, entre els quals els surrealistes dels anys 20 i la seva última col·lecció, La columna de la pesta, composta de bells i savis poemes llargs. La traducció que vostè esmenta va venir a continuació.

D’ençà que va sortir cap a l’exili fins que va tornar per primera vegada, per fer l’entrevista que acaba d’esmentar, havien passat 10 o 11 anys. Quines van ser les seves impressions en trepitjar una altra vegada la seva ciutat? Parla d’aquestes coses en un llibre recent, La bella estrangera. Praga i el desarrelament, que és també un homenatge a les figures literàries més emblemàtiques de la ciutat…

Quan vaig tornar a Praga per primera vegada ho observava tot minuciosament. Reconeixia els edificis, l’olor de carbó que desprèn la ciutat a l’hivern, però altres coses em resultaven estranyes. Comparat amb els Estats Units i fins i tot Espanya, el ritme d’aquella Praga em resultava lent, flegmàtic. La gent tenia temps per a tot, per passar les tardes als cafès fins molt entrada la nit, per exemple. Els meus oncles i cosins i alguns amics no em volien veure perquè tenien por de tenir problemes en aquell Estat totalitari: veure els occidentals no estava taxativament prohibit, però sí mal vist. De fet, el meu retorn a la meva ciutat d’origen, el 1984, era una mica com el retorn d’Ulisses a Ítaca: la gent, fins i tot la seva dona Penèlope, no el van reconèixer o no el van voler reconèixer. Així que em vaig buscar nous amics i així van començar les meves relacions de treball i amistat amb els dissidents, el cercle de Václav Havel. I em vaig fer molt amiga de la filla del poeta Jaroslav Seifert.

Traduir, que sovint és una professió fatigosa o frustrant, no és una forma molt forta de coneixement i intimitat amb l’autor traduït?, no només amb la seva literatura sinó amb el seu cervell mateix, com navegar per les seves circumval·lacions cerebrals?

És cert, traduir és com llegir en profunditat. Però, tot i que el traductor s’introdueix per força en el cervell de l’autor, no arriba a habitar el costat fosc que tenen alguns autors. Traduir és el que vostè descriu, però també els traductors tenim la satisfacció d’haver recreat, reescrit i traslladat a una altra llengua i una altra cultura les grans obres de la literatura. El nostre paper és molt important: sense els traductors les diferents cultures no disposarien d’obres d’altres tradicions i llengües i es tornarien provincianes. I la nostra responsabilitat, tant davant l’autor com davant els lectors, és enorme.

Tornem a l’estupenda biografia de Hrabal que abans ha esmentat. D’aquest autor vostè n’ha traduït moltes novel·les (Trens rigorosament vigilats, Jo he servit el rei d’Anglaterra, Una solitud massa sorollosa, etc.), el va freqüentar personalment fins als seus últims dies, i li va dedicar la biografia Els fruits amargs del jardí de les delícies. Per cert, s’ha publicat en txec?

Sí, la biografia s’ha publicat en una desena d’idiomes, entre els quals el txec.

Llavors, ell la va poder llegir. Li va agradar? Hrabal devia ser un personatge difícil, a causa de la seva notòria dipsomania… quin record en té?

Un matí, a la taverna que ell solia freqüentar, El Tigre d’Or, li vaig ensenyar el manuscrit. Ell estava sol amb la seva gerra de mig litre de cervesa i es va sorprendre una mica en veure que jo havia escrit un llibre sobre ell. Dic que es va sorprendre una mica però no gaire, perquè després em va dir que s’olorava alguna cosa veient-me tan sovint a la seva taverna. No n’hi havia dit res de la meva feina com a biògrafa seva perquè les seves reaccions de vegades eren imprevisibles. Hrabal va fullejar el meu manuscrit i en llegia un paràgraf aquí, una pàgina allà. Quan va arribar al final, va tancar el quadern i va dir: «Aquest soc jo.» I em va preguntar com és que recordava tot el que ell havia dit si no m’havia vist mai prendre notes i, a més, tots els de la seva taula havíem de seguir-li el pas i beure quatre cerveses cada vetllada.

O sigui, dos litres… Com se’n va poder recordar?

Li vaig revelar el meu secret: prenia notes en els serveis de la taverna, on havia d’acudir amb força freqüència a causa de tanta cervesa. El director de cinema Jiri Menzel em va dir que aquesta biografia, quan es va publicar, va ser l’alegria dels últims dies de Hrabal, que els va passar a l’hospital.

Una vegada em va dir que Hrabal «va ser el meu mestre com a transfigurador de la realitat». Volia dir un mestre del lirisme, de trobar la bellesa en les coses quotidianes? D’escriure superant el realisme més ras?

Va ser el meu mestre, sí. De la literatura i de la vida. Ell va llegir els meus primers contes i me’n va fer comentaris, a la seva manera, és clar. Per exemple, em va dir: «Segueix escrivint, ho portes dins com una cabra la llet. » El vaig veure com transformava la realitat com si tingués unes ulleres fetes de poesia, imaginació i bellesa.

M’ha dit alguna vegada que Hrabal agrada més als lectors espanyols que als d’altres països. A què ho atribueix?

La inspiració de Hrabal sorgeix de Cervantes, molts dels seus personatges són quixotescos, d’altres són Sanchos, o la barreja dels dos. És lectura pròpia de Hrabal, però també l’herència de Jaroslav Hasek i el seu soldat Svejk. A més, l’obra de Hrabal està poblada de personatges picarescos, tot i que sempre amb un fons profund.

Anem, si li sembla bé, al que em sembla que va ser el moment decisiu de la seva vida. Vostè va sortir de la seva Praga natal, llavors capital d’un Estat txecoslovac sota règim comunista, als 16 anys, amb el seu germà i els seus pares, l’any 1973. Van aprofitar un viatge de turisme amb l’agència oficial Cedak a l’Índia. I allà, a l’Índia, és on el seu pare els va informar que no tornarien i que des d’aquell moment serien uns exiliats. Quin moment! Deixava enrere moltes coses i persones de les quals no va tenir ocasió d’acomiadar-se. Com s’encaixa una notícia així, rebuda de cop?

No es pot encaixar una notícia així. M’hi vaig rebel·lar i vaig dir que no hi anava, que deixaria que els meus pares i el meu germà se n’anessin sols i jo tornaria a la meva ciutat, els meus amics, les meves àvies, al conegut. El meu pare va replicar amb tranquil·litat que hi estava d’acord, però si jo canviava d’opinió podia passar un temps als Estats Units i després, si no m’hi trobava a gust, podia tornar a Praga amb un bon coneixement de la llengua i la cultura anglosaxones. Vaig estar d’acord amb aquest plantejament i, naturalment, no vaig tornar mai a Praga per quedar-m’hi. Hauria estat un altre exili. Em vaig acabar acostumant a la vida dels Estats Units, però sempre em sentia, abans que res, europea. Molts altres europeus que vaig conèixer se’n van fer conscients a Amèrica.

Es van instal·lar als Estats Units, va estudiar a la universitat d’Illinois si no recordo malament, després se’n va tornar a Europa, va passar una temporada a París i «una feliç coincidència» la va portar a Barcelona. Per què va triar aquesta ciutat per passar la resta de la seva vida? Hi havia una raó amorosa amb algun noi català –com passa sovint amb aquestes eleccions–, o és que li va agradar particularment la ciutat, el clima, la gent…?

Quan ets jove no saps si estàs fent un pas que et portarà a passar tota la vida en una situació donada o no. Un jove pensa que és l’amo de la seva vida, que pot amb tot. I no és així, de vegades el camí triat ens pot portar a perdre’ns en la selva més impenetrable. Les decisions més importants i vitals les prenem essencialment quan som molt joves i costa molt corregir-les. Tot i que és cert que jo no m’he penedit mai de la decisió que vaig prendre quan era estudiant i em vaig enamorar de la metròpolis gòtica i modernista a la vora del Mediterrani. Dels seus petits restaurants i cafès sota els arcs gòtics. I de la seva gent. Del cosmopolitisme i del bilingüisme que em va recordar la Praga txecoalemanya d’entreguerres que, naturalment, jo no vaig conèixer. Va ser un nou exili, més amable perquè el vaig triar jo mateixa, però, tanmateix, exili: no coneixia les llengües, no hi tenia amics ni coneguts, ni feina ni diners. Vaig començar de zero, va ser dur, però tot s’acaba superant.